LA MONARQUIA ESPANYOLA, UNA INSTITUCIÓ NOCIVA I PERNICIOSA PER AL POBLE ESPANYOL (I)

Al passat Ple de la ciutat de Tàrrega, vam votar a favor de declarar persona no grata al rei espanyol i a la seva família

A la moció que parla sobretot del domini de l ‘estat sobre el poble català i de la impossibilitat que se’ns permeti exercir el dret d ‘autodeterminació, vam voler afegir tota una colla d’altres raons per afermar encara més la nostra postura de rebuig total a la institució, a la família reial i a la persona del rei. I aquest fou l ‘escrit que vam llegir.

“Considerem la monarquia espanyola una institució secular perniciosa i nociva per als interessos de la majoria del poble espanyol, i causant de la majoria de fets que ens han d’avergonyir com a persones humanitàries i partidaris de la justícia social i del ple desenvolupament de la democràcia.

Si ens remuntéssim en els segles més allunyats, hi trobaríem una conquesta d’ Amèrica que suposà l extermini de milions d ‘indígenes i centenars de pobles precolombins. Però també ens trobaríem amb les reaccions sempre contràries als aires modernitzadors que ens anaven arribant d’ Europa com són els casos de la Reforma o la Il·lustració.

Però centrem-nos en els segles recents. En el XIX la monarquia ha estat promovent o donant suport a multitud de cops d ‘estat,  guerres civils i guerres colonials a Cuba a Filipines al Marroc on anaven a morir el pobres desgraciats per defensar els negocis del rics. Sempre ha estat al costat i en consonància amb les classes dominants , militars , església, banquers , empresaris, terratinents  i rendistes de tota mena. I tot això en una Espanya de molt baix nivell democràtic regit políticament per cacics dedicats a falsejar les urnes.

Ja en el segle XX, després de la primera dictadura, es va proclamar la II República, però  un cop feixista, una guerra civil horrorosa i una altra dictadura criminal de gairebé 40 anys vénen a retornar l’ordre natural de les coses en aquest desgraciat país de països que anomenem Espanya. L’ordre del domini dels poderosos amb tot el suport del monàrquics, malgrat que no van accedir al poder de nou fins al 1975.

Es en aquest sentit que volia retre homenatge a la República i als seus valors en la moció que vaig presentar el mes passat i reconèixer que va ser l ‘intent més seriós de modernització i de reversió  de les dinàmiques  opressives tradicionals de l ‘estat espanyol. Però , malauradament no va tenir prou èxit.

Una nova democràcia semblava nàixer amb uns fonaments bastant diferents que no pas la que havia hagut durant el XIX i primera meitat del XX. I segurament molts aspectes no aguantarien la comparació. No obstant, allò que no ha canviat és l actitud dels reis i de llurs famílies en relació tant al desig d’autodeterminació de Catalunya, com en la resta de qüestions.

DESPESES ELECTORALS: QUI MENYS GASTA, MÉS GUANYA

Parlant amb un amic, estava molt enfadat pel cost de les campanyes electorals, i de com de nou les circumstàncies ens aboquen a una nova campanya que potser ens costarà uns 140 milions. Em deia ell que això és un abús dels “ polítics”, i arribava a la conclusió que “ tots són iguals”, la qual cosa a mi m’ encén, en considerar  que aquesta mena de raonaments acrítics  són els que convenen als poderosos, en el sentit que , si no hi ha ciutadans conscients políticament, tampoc perillaran els seus abundants privilegis.

Li deia que  segurament alguns li devien inspirar més confiança que els altres, i que no tots gasten per un igual en les campanyes. I que hauria d’informar-se més i millor, i detectar els que han apostat de ja fa temps per unes polítiques de despeses austeres en campanya i fora de campanya.

Jo a les darreres municipals, ja vaig denunciar el que em semblaven unes despeses desmesurades de la major part dels grups municipals que ens vam presentar a Tàrrega i així ho vaig fer palès en alguns debats i escrits, no sé si amb gaire èxit.

Però, com que no desespero i la meva moral es sempre positiva, torno a creure que aquest aspecte de l’acció dels partits pot ser un element molt substancial a l’hora de decidir el vot de a nostra ciutadania. Per tant, i de cara a una millor informació, passo a referir les despeses declarades dels diferents grups en les últimes eleccions a Catalunya i a Espanya.

Úlltimes autonòmiques catalanes

Junts pel sí ( CDC- ERC): 3,7 milions; PP: 2.5 milions; PSC: 1,6 milions; Ciutadans: 900.000; Unió: 800.000; Catalunya sí que es pot (CSQP): 450.000; CUP: 400.000. Dels quals, en els casos de CSQP i de CUP provinents de microcèdits dels afiliats i recursos propis. La resta, provinents de recursos de l’ Estat i crèdits bancaris.

Últimes generals espanyoles

PP: 12 milions; PSOE: 9 milions; Ciudadanos: 4 milions; Podemos junt amb totes les confluències: 3,6 milions; IU: 2,5 milions. Dels quals,  solament en el cas de Podemos i confluències no vam recórrer a crèdits bancaris.

És possible que en aquesta nova ocasió del mes que ve, les despeses es redueixin una mica, però no pas gaire. Han fet tota mena de reunions per acordar una reducció de despesa electoral però no s’ han posat d’acord. I em consta que han estat els partits grans  els qui han posat  pegues en , per exemple, enviar un sol “ mailing” ( informació a les cases de la gent) amb totes les paperetes.

En fi, es veu que qui té la paella pel mànec i tots els avantatges econòmics es resisteix a deixar-los anar ni que sigui una mica. No obstant, començo a creure que ja està arribant el dia que tota aquesta despesa exagerada i irracional comença  ja a ser perjudicial per a aquells que encara estan convençuts de les bondats del bombardeig propagandístic.

Només cal tenir en compte un fenomen ben significatiu: a les últimes eleccions generals, En Comú Podem  vam guanyar  a Catalunya , sense “ mailing”  a les cases i amb el  pressupost més baix dels grups que ens presentàvem.

Joan Fornsubirà

Regidor Comú de Tàrrega

EL COMU DE TÀRREGA I EL 15 M

Ahir es va commemorar el cinquè aniversari de l’esclat dels moviments populars coneguts com el 15M. Efectivament, milers de persones , majorment gent jove, van sortir al carrer i van acampar a les places catalanes i espanyoles ben farta de com s’estava desenvolupant el sistema polític i econòmic del país. Un sistema marcat pel bipartidisme esteril i per la precarietat laboral i empobriment de les classes mitjanes.

Molts de nosaltres, militants des de feia molts i molts anys en partits d’esquerra, ens hi vam afegir amb entusiasme, reconeixent en aquest gran moviment allò que havíem buscat durant tants anys, i que dissortadament no havíem aconseguit amb les nostre soles forces. Val a dir que  en un principi vam rebre rebuig per part dels més “ oxigenats” com ara es diu, és a dir, dels més radicalment iconoclastes tendents a trencar amb tot i amb tots aquells qui vinguéssim del passat. Una tal injusta situació s’ha anat equilibrant, tot donant com a conseqüència, d’ una banda el sorgiment de moviments polítics que han tingut més o menys sort, i de l’altra la integració en els nous moviments polítics d’aquelles forces que havíem fet el que havíem pogut per aconseguir el canvi que es pretenia al llarg dels últims 30 anys.

Hi ha , doncs, un moment en què els més conspicus representats del moviment entenen que si no hi ha organització, mai hi podrà haver el canvi que es pretenia. I d’aquí sorgeixen, a més de molts moviments de lluita social, com per exemple contra els desnonaments o en defensa dels estafats per les preferents bancàries, alguns nous grups i partit polítics organitzats des de la base amb la participació de la gent.

Alguns han tingut més recorregut que altres. Així com el Procés Constituent dirigit per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades ha quedat més o menys dissolt per les circumstàncies, altres com Podem/Podemos ha tingut molta més importància fins al punt d’ erigir-se en l’eix vertebrador de la majoria dels moviments del canvi polític real.

I a patir d’aleshores , n’han passat moltes de coses. S’han construït les confluències o Comuns que han permès guanyar ciutats com Barcelona, Madrid, Santiago, Cadis, València, Saragossa i moltes altres  molt importants de Catalunya i d’ Espanya; hem estat elegits milers de regidors als ajuntaments d’arreu per treballar pel canvi real; hem guanyat les eleccions generals a Catalunya i estem en disposició de poder guanyar aquestes properes a tota Espanya.

Ha passat  també que alguns dels partits tradicionals de l’ esquerra ja hem estat reconeguts com a part del canvi i perfectament integrats com a aliats, dins de les confluències o com a part de coalicions. Es el cas d’ ICV, EUIA o darrerament IU a tota Espanya. Altres grups de l ‘esquerra transformadora com CUP o Chunta aragonesista, vam més per lliure, cosa perfectament legítima, encara que opino que és una llàstima que no s’hagin integrat en la somiada unió de l ‘esquerra que s’està donant, a Catalunya i a tot l ‘estat.

Jo, ben modestament, em sento part de tota aquesta onada de canvi, i si alguna cosa he d’aportar al conjunt, serà algunes accions que sobretot posin de manifest amb fermesa aquesta manera diferent de fer les coses a la ciutat de Tàrrega.

Entre  altres coses, em penso que l’aposta que hem fet de sortir al carrer cada setmana una hora els dissabtes al matí de forma itinerant pels barris i llocs de la ciutat penso que encaixa perfectament amb aquesta nova manera de fer política més propera a la ciutadania que  pretenem jo personalment i en conjunt tots els que ens vam mobilitzar el 15 M

ENS CAL UN CANVI EN PROFUNDITAT

Tradicionalment però ara encara més, el Tribunal Constitucional actua com una arma contra el govern català y contra Catalunya globalment. No és un tribunal, és un òrgan del nacionalisme espanyol més ranci al servei del partit del govern de l ‘Estat. No és casualitat que el seu president sigui militant del PP i el nomenament dels jutges els realitzen els polítics segons la relació de forces que tenen al Parlament espanyol. Per tant, el PP té també majoria absoluta al Tribunal Constitucional.

No tinc cap respecte por aquest pseudotribunal ni pels membres de la seva majoria absoluta. Es la demostració més palpable i evident de la democràcia precària que existeix ara mateix a Espanya. Una cosa ridícula que és motiu de riota en tota Europa y avergonyeix totes les persones mínimament informades.

De manera repetitiva, sense mirament de cap mena, han anat tombant, una darrera l ‘altra, la majoria de lleis que s’han aprovat al Parlament català, la qual cosa demostra que la cotilla de la Constitución española ens oprimeix de manera indiscutible. Darrerament, han estat les lleis següents les que han declarat inconstitucionals: la del fracking, la dels horaris comercials, la de la pobresa energètica, la de l’agència tributària, la de matèries audiovisuals, la de les consultes populars, la de comerç, la de la conselleria d’exteriors, la dels impostos als bancs, la del codi de consum, la de Procés Constituent i la de la igualtat efectiva.

És desesperant veure l’obcecació de la dreta espanyola contra l’autonomia catalana i la utilització que fan de les institucions de l’estat per lluitar-hi en contra. No hi ha cap mena d’esforç de la seva part per procurar evidenciar una Espanya atractiva per a nosaltres en què ens hi poguéssim sentir a gust. No sembla que hi hagi res a fer amb aquesta gent tan radicalment tancada a qualsevol principi democràtic. Per a ells, només val la pura llei de la força legal, d’una legalitat sense cap mena d’independència.

La necessitat d’ un canvi, per tant, és inqüestionable. Amb aquesta gent no hi ha res a fer. I no hi haurà mai res a fer. I no solament ho dic per la qüestió catalana i el procés de centralització que estan duent a terme, sinó per la majoria de les altres coses que funcionen fatal i cada vegada pitjor ( assumptes econòmics, socials, etc).

I com deia la setmana passada, el canvi l’entenem de manera mot diferent els que ens diem forces “ del canvi”. Opino que la situació espanyola es tan extremament negativa que s’ imposa la necessitat del canvi en profunditat, enfront dels altres canvis, majorment de maquillatge .

En això estem “En Comú Podem” a Catalunya, “Compromís” al País Valencià, “En Marea” a Galícia i la coalició entre Podemos i IU a la resta d’ Espanya.

PER QUÈ NO HA ESTAT POSSIBLE UN GOVERN DE CANVI A ESPANYA?

 A Espanya, no ha estat possible un govern de canvi perquè aquest concepte ha estat entès de manera molt diferent pels uns i pels altres. Intentaré explicar-me.

Per al PSOE, el canvi era fer fora el PP i Rajoy i reformar alguns aspectes institucionals, de funcionament i socials però sense entrar en el gruix de les qüestions econòmiques.

Per a Ciudadanos, el canvi era fer fora Rajoy, tot acceptant d’ anar juntsa amb el PP amb algun altre President al davant, i maquillant alguns aspectes institucionals i de funcionament , però sense tocar tampoc res substancial dels temes econòmics ni socials.

En el bloc d’esquerres ( Podemos, En Comú Podem, En Marea, Izquierda Unida, Compromís), hem estès aquest concepte de canvi basant-nos sobretot en que les qüestions econòmiques havien de donar un tomb per assegurar el benestar de les classes populars i més afectades per la crisi.

I en això els altres no hi han volgut entrar.

La cosa important no era , per tant, fer fora el PP ( que també) , sinó instaurar un sistema econòmic diferent al que ens marca la Troyca, la UE, el PP i , en general, els grups i classes més conservadores a Europa, a Espanya i a Catalunya.

Un canvi econòmic, social i laboral que inclouria , entre altres , els següents temes:

• Auditoria el deute públic escandalós que s’ ha bastit a base de préstecs molts d’ells segurament il·legítims.
• Posició crítica davant les polítiques d’austeritat dictades per la UE que afecten la vida de les persones.
• Reforma fiscal perquè paguin més els que tenen més.
• Persecució decidida del frau fiscal i dels paradisos fiscals dels rics i grans empreses i bancs.
• Creació d’ una banca pública sense ànim de lucre per assegurar el finançament de les empreses i de les famílies.
• Derogació de les reformes laborals i retorn dels drets dels treballadors suprimits.
• Augment del sou mínim interprofessionals fins als 1000€ al llarg de la legislatura.
• Inversions pal·liatives en serveis públics : sanitat, educació, pensions i dependència. I un fort augment de les futures inversions en els pressupostos anuals.
• Protecció fiscal i mesures de promoció de les Pimes i els autònoms.
• Assegurar el dret a la vivenda de tots els ciutadans.
• Política decidida en favor de les energies alternatives i control dels abusos de les grans empreses energètiques.
• Revisió dels protocols de les construccions i obres de caràcter públic per evitar els abusos de les grans constructores.
• Retorn dels diners prestats a la banca ara que ja guanyen milers de milions.
• Supressió per llei de les “ portes giratòries” que permeten els polítics forrar-se després de la seva funció pública.
• Mesures de control i legislatives de tota mena per evitar corrupcions i abusos i castigar efectivament els culpables. A més de retornar els diners robats per llei i actuació judicial i policial.
• Reconeixement de l’estat espanyol com un estat plurinacional amb inclusió de referèndums de les nacions que l’integren.

Sense ser exhaustiva, aquesta llista de mesures i intencions a les què el bloc d’esquerres no hem volgut renunciar, no ha estat acceptada per la resta de partits “ del canvi” que han entès aquest concepte de manera molt diferent, i molt mes restrictiva. Era, per tant, el canvi superficial enfront del canvi en profunditat.

I senzillament , no ens hem posat d’acord.

No vull titllar els uns i els altres de ser partits més o menys de dretes o menys d’esquerres o de buscar culpables o responsables. Senzillament, els que ens podíem entendre que som el PSOE i el bloc d ‘esquerres estem molt lluny, i tenim a veure molt poc, més enllà que els noms que en teoria ens aixopluguen sota el paraigües de “partits d‘esquerra”. S’ha constatat a la fi que si rasquem una mica, el fons dels uns i dels altres té molt poc a veure i que som molt i molt diferents.

Els privilegis de l ‘església ( i III)

Els moviments laics espanyols asseguren que allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Es van donant algunes passes com la retirada de símbols religiosos dels edificis públics, però persisteixen els privilegis econòmics de l ‘Església des del 1979 en un acord entre el ministre d’ Assumptes Exteriors espanyol i el Secretari d’ Estat de la Santa Seu.

De fet, hi ha moviments de base que no viuen la laïcitat com una amenaça contra l ‘Església, sinó com una oportunitat positiva, com ara el fòrum de capellans de Madrid que veu en la laïcitat de l ‘Estat el somni que l ‘Església accepti “ mirar la modernitat sense ingenuïtat o frivolitat però amb esperança, descobrint que la laïcitat pot ser evangèlica i teològicament positiva”.

No obstant, enfront se situa la jerarquia catòlica que consideren el laïcisme com un atac a la seva església, un endarreriment de la civilització i una aberració de l ‘ésser humà. I hi veuen irreligiositat, ateisme o anticlericalisme.

El catedràtic i director de la Universitat Menéndez Pelayo, Antonio Monclús, considera el laïcisme com el mapa sobre el qual s’ assenten les diferents cultures. La laïcitat és una característica essencial de l’ estat modern. L’ estat laic ha de garantir el dret de qualsevol cultura a expressar-se i desenvolupar-se, des de la no confessionalitat dels poders públics. Els acords amb la Santa Seu impedeixen que en Espanya contemplem un mapa així de lliure.

I és que no hi ha res més contradictori amb un estat laic que el que la seva hisenda pública exerceixi de recaptadora d’impostos per al sosteniment d ‘una religió concreta. El Vaticà es va comprometre en els acords del 1979 a que la seva església a Espanya s’ autofinancés amb l ‘anomenant “ impost religiós”. Mentrestant , es va acordar un mecanisme transitori per mitja d’una assignació a les declaracions de l’ IRPF que , al final , s’ ha consolidat com a definitiva. Amb això els catòlica poden destinar part dels seus impostos al finançament de part de la seva església sense afegir-hi ni un euro més que la resta de contribuents. Tota una jugada mestra d ‘enginyeria enganyosa per a badocs...

La reforma del sistema de finançament eclesiàstica té possibilitats diverses. Hi ha dos grans sistemes: els directes i els indirectes. Els sistemes directes es caracteritzen perquè l ‘Estat financia les esglésies per mitjà de fons públics, és a dir, la considera com a part de la despesa pública.

Els sistemes indirectes es basen en que l ‘estat facilita o promociona els sosteniment econòmic de les confessions a través dels ciutadans de forma voluntària. És el cas de les desgravacions fiscals a les donacions de França, Holanda o Portugal o d l’impost religiós o quota eclesiàstica dels fidels ( a part dels altres impostos) que s’aplica a Alemanya , Aústria, Suècia o Finlàndia.

Hi ha països en què les esglésies s ‘autofinancien com al Regne Unit o Eslovènia o on es prohibeix el finançament de les confessions com a Irlanda on , no obstant, l’ església catòlica rep finançament en el sistema educatiu.

Resumint, els sistemes directes com l ‘espanyol ( i el català), a més de minoritaris i obsolets, són incompatibles amb la laïcitat de l ‘estat ja que suposen una violació tant de la separació de poders com de la neutralitat.

Joan Fornsubirà.

Els privilegis de l ‘església (II) L’abús de les immatriculacions

L’ església catòlica va experimentar un particular boom immobiliari, sobretot a partir de 2003. El govern d’ Aznar va propiciar una reforma de la llei hipotecària franquista en 1998, segons la qual l’ Església, i solament l ‘Església, podia inscriure al seu nom llocs de culte i altres propietats que no estaven registrades. En aquest procés, l ‘Església ha registrat al seu nom 4500 propietats, algunes tan notables com la Mesquita de Còrdova.

Aquestes apropiacions han estat fetes sense cap altre requisit que una certificació del bisbe de torn, sense necessitat de fer-se públics per edicte i sense pagar cap impost de transmissió patrimonial. Per exemple, els ciutadans de Còrdova van saber el 2009 que la Mesquita havia estat enregistrada a nom del bisbat tres anys abans, acte que va costar només 30 €.

Aznar no solament va liberalitzar el sòl,. També va concedir a l’església catòlica una escletxa legal que li ha permès l’apropiació de temples, ermites, cases parroquials, cementiris i finques de tota mena, algunes de les quals van vendre després, recollint uns guanys opacs i desconeguts, segurament força abundants.

Les immatriculacions ( registre d’un bé per primera vegada) és un acte complex per a qualsevol ciutadà, que s’ha de fer davant d’un notari amb testimonis, certificacions ,etc. Però en el cas de l ‘Església, aquest acte complex es converteix en un acte senzill amb la sola certificació del bisbe de torn que gràcies a aquesta llei, se l’equipara a un notari. Cosa que molts consideren inconstitucional,

Els privilegis de l’Església no s’ acaben aquí , sinó que aquestes adquisicions estan exemptes de fer-se públiques per mitjà d’ un edicte municipal, amb la qual cosa es propicia l’opacitat i, en haver passat els dos anys reglamentaris, ningú no ho pot recórrer.

Navarra és la comunitat on el fenomen de les immatriculacions ha estat més estudiat i ha donat lloc a una Plataforma de Defensa del Patrimoni Navarrès a la qual s’ hi ha adherit 117 municipis. Aquesta Plataforma ha censat 1.087 propietats immatriculades a nom de la diòcesi navarresa. La conclusió és que l ‘Església s’ ha convertit en la major immobiliària de Navarra.

Els navarresos diuen textualment:

“El procedimiento no exige exposición pública alguna, por lo que los pueblos navarros no se han enterado y se han encontrado de la noche a la mañana con que una parte de su patrimonio público, mantenido siempre con gran esfuerzo, está privatizado en manos del obispado”.

Nombrosos sectors socials i polítics, catedràtics i estudiosos han protestat per aquest evident abús i l’han titllat d’ inconstitucional, però , de moment, les iniciatives legislatives i judicials no han tingut cap efecte. Els poders espanyols reaccionaris es protegeixen entre ells. Com diem a Catalunya, mana qui mana...I l’Església mana molt...