He estat a
Copenhaguen aquest estiu. I he recordat que tothom parla de Dinamarca com el
país que caldria prendre com a model del que hauria de ser el futur, tant d’
Espanya com de Catalunya.
Efectivament, en
aquests darrers temps de declaracions més o menys voluntaristes, en els marcs
de les campanyes electorals espanyoles i del procés d’independència de
Catalunya, sovint s’ha mencionat aquest país com el model del que caldria
arribar a ser algun dia.
Deien els del PP,
referint-se a Podemos, que no volien ser com Veneçuela, sinó com Dinamarca, a la qual cosa els de Podemos deien que
evidentment ells també ho voldrien. I diuen els independentistes que la futura
república catalana podria arribar a ser un país a l’estil de Dinamarca, volent
dir amb això com podríem arribar a millorar desfent-nos del jou espanyol.
Duc de Dinamarca una
colla d’impressions recollides a l’atzar que vindrien a donar la raó als uns i
als altres, ja que em fa l’efecte que la millora en relació amb la realitat que
estem vivint al sud d’ Europa és ben evident.
I només cal entrar a
la wikipedia i estudiar una mica els paràmetres socials i econòmics del país
nòrdic per adonar-nos que no hi ha color
entre es nostres respectius països.
Podríem pensar de
manera superficial que la superioritat econòmica en relació al nombre
d’habitants marca de manera definitiva aquestes diferències en benefici dels escandinaus,
però a mi em sembla que hi ha quelcom més profund en com som i com ens hem
organitzat els uns i els altres.
Dinamarca ha
esdevingut el model per excel·lència de societat igualitària, social ,
solidària, ecològica, neta i sense corrupció. Una societat on els seus
habitants viuen refiats del seu estil de vida i dels que la dirigeixen, és a
dir, dels polítics, que són models també de netedat i de servei, en un país on
la corrupció brilla per la seva absència. M’he trobat amb unes persones a més
d’elegants i guapes, civilitzades a més no poder. Amables i servicials amb els
de fora, i amb una qualitat de vida que ells mateixos reconeixen en les
enquestes on responen que són molt feliços essent com són i vivint com viuen.
Els danesos estan orgullosos de pagar els impostos
altíssims que paguen i a ningú se li acut
defraudar, perquè saben que tots se’n beneficien i a tots els importa el
benestar general, el propi i el dels altres. I saben també que els seus diners
seran utilitzats com millor entenguin els que tenen responsabilitats en
benefici general.
Com veiem, res que
s’assembli a la nostra realitat. Estem a milers d’anys llum. I, ja dic, no
solament per qüestions econòmiques (que també),sinó per aspectes ètics i
morals. De ciutadania i d’honestedat cívica.
Espanya, ni de conya
es podrà mai assemblar a aquests països exemplars. Les mancances formatives,
culturals, ètiques són immenses i les estructures de poder uns inconvenients
insalvables que ens allunyen definitivament dels models nòrdics. Ni la
ciutadania, ni la classe dirigent , ni els poders fàctics i econòmics mai
podran ser iguals ni semblants. Aquesta és la realitat. I ho dic en un moment
que m’estic adonant que les coses cada dia , en comptes d’anar millorant, van a
pitjor.
El cas de Catalunya
podria ser una mica diferent. No és que aquí hàgim estat i siguem un compendi
de virtuts a l ‘estil escandinau, ni molt menys. Encara som ciutadans del sud
i, per tant, tendents al desordre, el joc brut i la corrupció política de molts
sectors dirigents. Però potser podríem albirar un principi d ‘esperança que les
coses podrien ser diferents en un hipotètic futur estat català.
No és tampoc una
qüestió econòmica solament perquè estic convençut que en aquest aspecte podríem
ser totalment autosuficients per assegurar un benestar raonable de la nostra
població. El problema sempre és com fer i com organitzar la societat perquè
aquesta riquesa arribi de manera equitativa al gruix de la població sense crear
gaires diferències.
Hi ha però alguns
aspectes que ens diferencien i molt de la realitat espanyola. I és que aquí no
tenim ni “señoritos”, ni terratinents, ni latifundis, ni militarots ultres, ni
una església preconciliar, ni una dreta política que, si bé ha estat corrupta
en moltes fases del nostre passat immediat, no beu directament de l
‘autoritarisme franquista i que crec amb capacitat de regeneració autèntica (
que encara, no obstant, s’ha de demostrar).
En contra tenim
molts poders fàctics que dominen molt aspectes de la vida catalana, interessos
privats que tiren cap al seu propi interès, i grans corporacions, moltes
d’àmbit estatal, i entitats bancàries que tenen un excessiu poder d’intervenció
pública en la nostra realitat, i que podrien mediatitzar en un moment donat
l’organització social i econòmica futura.
Però, aquí com allà,
el més important som els ciutadans i com els nostres valors es van construint
en base al bé comú i no pas al particular. Vet aquí el repte veritable de la
Catalunya actual i de la que vindrà , sigui la que sigui.
