PRINCIPALS DADES DE CUBA :
Lloc en l’índex de desenvolupament humà a llatinoaèrica: 5º, solament superat en la seva zona per
Costa Rica (ONU).
Mortalitat infantil: 4,7%, inferior
a EEUU o a Canadà ( UNICEF).
Esperança de vida de la població: 79
anys ( UNICEF).
Possiblement el país amb menys
delinqüència amb violència del món (CIA World Factbook)
El país amb una major taxa de
matriculació universitària. (UNESCO).
Un dels millors sistemes sanitaris del
món ( OMS).
Taxa d’atur: 1,9% (CIA World
Factbook).
Nens o famílies sense llar: 0%
(UNICEF).
Analfabetisme: 0% (UNICEF).
Explotació infantil: 0% (UNICEF).
Desnutrició: 0% Un dels pocs països
del món que ha aconseguit aquesta xifra (UNICEF).
Únic país del món que ha complert els principals
objectius del mil·lenni (ONU).
A la vista d’aquestes dades, sembla que
el balanç cubà és enormement positiu en allò que és realment important: sanitat
, educació, igualtat econòmica, seguretat ciutadana, absència de sense sostre,
nutrició, etc. Segurament és una de les societats més justes i igualitàries de llatinoamèrica.
Els cubans són pobres , però reparteixen la pobresa.
Els desequilibris entre les elits i el
poble de la majoria de països de l ‘entorn cubà són abismals. I tal com va
evolucionant el capitalisme internacional, aquestes societats cada vegada seran més injustes i amb més precarietat per a
les classes populars. És per això que no crec que als cubans els sigui
convenient tornar al sistema capitalista. El poble en sortiria perdent , segur.
A diferència de Cuba, a Veneçuela, a Bolívia,
a l Equador, etc estan intentant societats justes amb llibertat política, és a
dir, amb democràcia. Alguns països d’aquests de moment ho estan aconseguint,
però per quant temps? Les intervencions de la CIA ha sigut una constant en
llatinamèrica al llarg dels segles XX i XXI en contra de la democràcia popular
i del desenvolupament lliure d’aquests pobles., Això es el que sempre ha passat
i segurament passarà tard o d’hora. I amb Trump , de ben segur que no tardarem a veure-ho.
Per suposat que la democràcia és el
sistema polític millor, sempre que hi hagi un mínim de justícia socials i de condicions
per poder exercir la llibertat sense coaccions i amb criteri. D’altra forma ,
no serveix de res. Uns països amb normes desigualtats com Honduras, El Salvador
, Haití o Guatemala, per exemple, poden ser democràtics, però el poble viu en
la més horrible de les misèries i les elits posseeixen la riquesa i les
propietats. L’ Índia és una democràcia, la més gran del món, però molta gent
encara mort de gana literalment pels carrers i les castes i les classes socials
marquen unes diferències abismals entre els uns i els altres. Què és el que realment
val la pena que defensem, la llibertat per ella mateixa encara que serveixi per
no res a l ‘hora de combatre la misèria, o més aviat la justícia econòmica i la
igualtat i benestar del poble?
Jo crec que tinc clar que Cuba sense la revolució i sense la figura de Fidel Castro
estaria ara mateix en mans del capitalisme internacional amb unes desigualtats
enormes, molt pitjor que en l’ època anterior quan hi havia la dictadura de
Batista qan era el casino i el prostíbul dels americans el nord.
Per desgracia el que a Europa és possible,
és a dir, lluitar per la justícia social a la vegada que poder gaudir de
llibertats, a Amèrica mai ha estat possible, almenys en el països més petits i
pobres més propers a EEUU, els quals han intervingut centenars de vegades,
sigui d’amagat , sigui a plena llum i sense embuts. Per exemple a Cuba quan la
CIA va organitzar una invasió a Playa Cochinos/Giron que va fracassar o per
mitjà de l ‘embargament econòmic que encara dura a hores d’ara. Aquesta és la
realitat, la seva. Les nostres realitats per desgràcia no són comparables.
La democràcia se sustenta sobre unes bases
que , si no es donen, es torna fictícia i falsa. Quan la riquesa del planeta
cada vegada està acumulada en menys mans i cada vegada anem a pitjor, i la
pobresa es va estenent inclús en els països desenvolupats, l’ opció cubana no
em sembla malament ni molt menys. És per tot això que valoro la figura de Fidel
Castro de manera positiva, malgrat els clarobscurs de la seva gestió i les
contradiccions que a vegades m’ha produït i em produeix tant el personatge com
el règim que va instaurar i que encara és ben vigent a l’illa.
Per a mi, el que l ‘esquerra hem de
defensar i propiciar són els valors i les polítiques que tenen a veure amb allò
que és just i que és igualitari i que la riquesa de les nacions es distribueixi
de manera equitativa i amb un mínim de decència i que el poble no passi fam i tingui
un sostre i un mitjà de vida. Si , a sobre hi ha democràcia i llibertat, molt
millor. Però, si hi ha forces externes que ho impedeixen i volen acabar amb tot l’anterior, caldrà
impedir-ho. Ni més ni menys que en el cas de Cuba.
