En suport de la vaga feminista del 8 de març

Tal com expressa el Manifest de la Vaga Feminista del dia 8 de març a Catalunya, al qual s'han adherit més de 350 organitzacions: el 8 de març, les dones de tot el món estem convocades a la VAGA FEMINISTA. I també tots els homes que s'hi sentin identificats amb les reivindicacions que expressa el manifest. [aquest article es va publicar a la revista del 8 de març]

En aquest manifest, elaborat pels moviment feministes, se citen desenes de reivindicacions que han estat consensuades per centenars de dones diverses que s'han estat reunint des de fa mesos, i que han aportat les seves experiències de lluita.

Hi destaquen els següents apartats de reivindicacions:

• Prou d'opressió per les nostres orientacions i identitats sexuals.
• Prou d'ingerències en les decisions sobre els nostres cossos.
• Prou de violència institucional contra les nostres llibertats.
• Prou de criminalització de la protesta.
• Prou de malabarismes a les nostres vides.
• Prou de discriminació salarial, de menyspreu i d'assetjament sexual en l' àmbit del treball.
• Prou d'explotació i destrucció de la vida del planeta.
• Prou d'educació sexista, racista i colonial.
• Prou de racisme i exclusió. Obrim fronteres.
• Prou de desprotecció de les víctimes de tracta, amb finalitats d'explotació sexual.

I acaba dient: cap dona és il·legal!

Ens volem vives, feministes, combatives i rebels!

Avui la vaga feminista no s'acaba: seguirem fins a aconseguir el món que volem.

El Grup Municipal Comú de Tàrrega com a gest més clar d'adhesió al manifest i a la mateixa vaga hem presentat una moció al Ple del mes de febrer que no ha pogut ser debatuda per manca de consens, cosa que s'arreglarà per al proper Ple Municipal. Però sí que s'ha pogut aconseguir una declaració institucional de tot el Consistori en favor de les reivindicacions feministes i de suport a la Vaga del dia 8 de març.

Entre altres coses demanarem que es faci una avaluació des d'una perspectiva de gènere dels pressupostos municipals i de les contractacions realitzades, per corregir la bretxa salarial i evitar condicions de precarització, així com conèixer els pressupostos que l'Ajuntament dedica a polítiques d'igualtat.

També que tot l'alumnat del municipi participi en programes de diversitat sexual i afectiva i de coeducació abans de finalitzar l'educació obligatòria. Promoure una xarxa d'educadors per a la no-discriminació i dedicar-hi uns diners en els pressupostos.

I també vetllar per la representació de les dones migrades, amb capacitats diverses i LGBTI en el personal contractat de la institució municipal i que estiguin representades en els òrgans de decisió i comissions.

COMÚ DE TÀRREGA

L'esquerra catalana en el laberint nacional

La mala relació entre l'esquerra catalana i el nacionalisme / independentisme és una constant històrica que es va repetint des de sempre. 

Ja en les èpoques del PSUC i més tard en el PSC, ICV o els comuns, es van produint degotejos de dirigents i militants que surten cap a llocs més compromesos amb el que podríem anomenar la construcció de la nació catalana, és a dir, cap a grups o partits nacionalistes o simplement independentistes.

La vella idea de la creació d'una força hegemònica que pogués unificar parts dels sectors nacionalistes i no nacionalistes de l'esquerra en bé d'una regeneració social i econòmica en favor de les classes més necessitades (a l'estil del PSUC en el seu temps), establint una frontera acceptada per tothom en el dret d'autodeterminació, ha sofert sovint alguns avenços, fins i tot alguns triomfs importants (com la conquesta de l'alcaldia de Barcelona), seguit no obstant per endarreriments electorals i desencisos variats de la gent que componem aquest espai polític.

Fa un temps Raül Romeva va passar a les files independentistes, i més recentment ho han fet Dante Fachín i ho estan a punt de fer Elisenda Alamany o Joan Josep Nuet. 

Res de nou sota la claror del sol de la política de l'esquerra catalana que té una molt mala relació des de sempre amb la qüestió nacional, més enllà que hom pugui també considerar que les ambicions personals de tots aquests desertors del partit que els ha creat, mantingut i promocionat, tenen molt i molt a veure amb les seves actituds de veritable traïdoria, sobretot si es tracta de marxar per anar en altres llistes en llocs de sortida segura.

Cal posar en dubte si l'espai independentista hi surt guanyant alguna cosa en acollir de manera entusiasta aquella gent que ha grimpat a costa de la militància d'altres espais i partits amb el seus esforç en campanyes i xarxes socials, i que a la més mínima ocasió fugen al millor postor i en pla figures dels primers llocs de les formacions fins fa pocs dies contràries. 
Per a molta gent honesta, tant les actituds fugisseres com les acollidores a ultrança diuen molt poc de qui les protagonitza, en marxar i en rebre. 

Ha aportat alguna cosa a l'independentisme la incorporació de Dante Fachín, per exemple, més enllà que aquells que el blasmaven ara l'exalcen? Ha trencat la dinàmica dels dos blocs irreconciliables en què s'ha convertit la política catalana? 

De què els servirà la incorporació de Nuet o Alamany més enllà de poder presumir d'haver desgastat un rival polític amb el qual, tard o d'hora, hom s'haurà de plantejar de poder arribar a acords per poder avançar d'alguna manera i sortir de les aigües estancades i putrefactes actuals? 

Un es pregunta si hi ha realment voluntat d'eixamplar espais de confluència a l'entorn d'un possible i necessari referèndum futur per part per exemple d'ERC, o tot plegat no són res més que missatges buits dirigits a guanyar eleccions i res més?

I és que alguna vegada haurem d'intentar refer tot allò que s'ha fet malament i que no ens ha dut a res de positiu, com a mínim a res de futur plausible. 

I apostar per la vella idea de la transversalitat sota un paraigua comú, a la recerca d'un objectiu d'amplis consensos de país (referèndum d'autodeterminació) que pugui treure el tema nacional de l'atzucac on és.

I dirigir la política de dia a dia cap al tema social, cap al retorn dels drets laborals i socials que hem anat perdent per la inoperància i mala gestió dels governs nacionalistes els últims temps.

JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega

• Imprimir
• Envia 

El judici de la vergonya

Aquest dimarts, dia 12 de febrer, començava el judici als presos polítics catalans a Madrid. Davant d'aquest fet luctuós, cal tornar a declarar el nostre rebuig sense matisos vers unes acusacions del tot desaforades, exagerades i falses. 

Efectivament, després d'un any de presó preventiva abusiva, els acusats s'enfronten a molts anys de presó pels delictes de sedició i rebel·lió que no s'aguanten per enlloc, en no haver-hi hagut ni mica, ni gota de violència, cosa que és necessària perquè aquests delictes es puguin sostenir. Potser els que eren polítics poden haver comès alguns delictes de desobediència o desacatament al Constitucional, però mai els que hem dit. 

Nosaltres hem discrepat, i molt, en les formes i el relat dels independentistes. La major part de nosaltres no som independentistes, però molt menys si se'ns vol imposar un procés que no ha comptat ni amb la majoria de la població catalana, ni amb el suport de la llei, la qual s'ha volgut retòrcer al màxim en les jornades de la DUI. 

Però nosaltres som demòcrates i, per tant, som sobiranistes, i volem que tothom pugui votar, no pas en un referèndum fantasma ni acceptat ni reconegut, ni legal, sinó en un referèndum de veritat a l'estil escocès. 

És, per tant, un problema de caire polític i és en la política i en el diàleg que s'ha de resoldre. I s'han de posar sobre la taula alternatives i formes de poder sortir-nos-en de forma imaginativa, una forma que ha de ser acceptada i volguda per la majoria. A Catalunya i a Espanya. 

I això només es pot fer des de la més estricta unitat i claredat d'objectius cap a la demanda "de país" per una solució en forma de poder decidir el nostre futur.

Que el poder judicial espanyol està més que qüestionat a nivells internacionals és una cosa ben sabuda. Tots els països seriosos saben que les cúpules judicials les han posat els partits, i és a ells a qui deuen els seus llocs. És per això que la seva independència trontolla en estar supeditats al poder polític. 

Les sentències de jutges alemanys i belgues els han deixat ben retratats, fins al punt que alguns hem pensat que podria haver-hi causa de prevaricació en les actuacions del jutge Llarena.

Pensem que tot el procés de la DUI va ser una gran eixalabrada, plena de distorsions, mitges veritats o directament mentides, on res del que es deia era veritat. 

No tenim dubte que foren uns fets duts a terme per uns idealistes que res hi tenien a guanyar si no era la realització dels seus ideals i somnis, i sí molt a perdre. 

Però també dutes a terme per uns estrategs que van voler amagar les seves vergonyes després de dècades de corrupció que els havia esclatat a la cara, i així voler salvar la seva presència electoral, amb variats canvis de noms electorals inclosos.

Nosaltres, a la nostra. Ni DUI, ni tirar pel dret. Ni repressió política ni repressió judicial. Respecte a les lleis, i acord de país per tirar endavant les reivindicacions del nostre país. I denúncia clara i contundent dels judicis de la vergonya que s'han iniciat.

JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega