Mestratges
Francesc Macià
En la desgraciada
història d’ Espanya, hi va haver un moment gloriós en què
semblava que els deures endarrerits de segles podien arribar a fer-se
realitat. Aquests deures tenien a veure amb la democratització i
modernització de l ‘estat, i amb la creació d ‘una societat
lliure i justa. Aquest moment fou la proclamació de la II República
l’ any 1931.
Efectivament aquella
revolució liberal i democràtica que s’ havia dut a terme en la
major part de l’ Europa occidental al llarg del segle XIX, no havia
tingut lloc a Espanya. Tot continuava dominat pels de sempre:
església, militars, senyors terratinents i classe poderosa a l
‘entorn dels bancs i de les finances. I amb unes classes populars
analfabetes i empobrides. Els homes de la II República van intentar
canviar aquest estat horrible de coses i , com ja sabem tots, no els
van deixar. Els poderosos no volien perdre ni una mica del seu poder,
encara que fos a costa de centenars de milers de morts en una cruenta
guerra civil.
També va succeir que al
proclamar-se la República espanyola, a Catalunya els guanyadors de
les eleccions municipals , i en nom de tots l ‘avi Francesc Macià,
va proclamar la República Catalana dins de la Federació de
Repúbliques Ibèriques, tot seguint l ‘impuls dels somnis i ideals
que havia acaronat des de la seva joventut . Ja sabem també que va
haver de tirar enrere a canvi d’ un Estatut d’ Autonomia que , a
la fi, va sortir força retallat d’ aquell que havia votat el poble
català. Com veieu , l a història sempre es repeteix si no s’
hi fa alguna cosa.
L’ Avi Macià va morir
força aviat i va ser enterrat enmig d’ una gran multitud que el va
voler acompanyar en el seu darrer viatge. Diuen que fou l ‘homenatge
popular més nombrós de tota la història del nostre país.
A mi, la fórmula que va
intentar implantar Macià com a encaix de Catalunya dins d’ una
Espanya progressista , com semblava que havia de ser aquella que
havia nascut amb la II República, sempre m’ ha semblat la millor i
per això considero l’ obra de Macià un mestratge a seguir en la
meva manera d’ entendre aquest tema.
Pot ser discutible que a
hores d’ ara un Estat Català dins d’ una Confederació Ibèrica
sigui possible, donades les circumstàncies i a la vista que l ‘Estat
espanyol està tirant endarrere en moltes coses que semblaven
garantides i consolidades. Ens adonem que el poder real continua en
les mateixes mans, que el poder d’ institucions com l ‘església
roman intacte i que els poble cada vegada s’ està empobrint més i
les classes mitjanes estem perdent aquell benestar que semblava
inherent als països de l Europa Occidental. I que les classes
dirigents de l ‘estat, enriquides per la crisis econòmica, no
estan per la labor de permetre que el poble català es pugui
expressar amb llibertat.
Jo sóc de natural
pactista i m’ encanta entendre’m amb els altres. Els meus ideals
segurament tenen a veure molt amb els que Macià tenia, és a dir, un
pacte de progrés popular entre els pobles català i els altres de
tota la Península Ibèrica. I si això fos possible, amb molts d’
altres pobles del sud d’ Europa, dins d’una Unió Europea
social, democràtica i homogènia.
No sembla que les coses
vagin per aquest camí. I és per això que molt hauria de canviar
tot perquè jo renunciés a allò que sembla inevitable i que ens ha
de dur a la sortida única per poder gaudir de la nostra dignitat com
a poble i al nostre progrés social, i que és, ni mes ni menys, que
la independència de Catalunya.
Quan en estendre la mà ,
no ens la mosseguin, potser començarem a poder parlar d’
entendre’ns de manera adulta , entre iguals. Ja fa temps que no
depèn de nosaltres...
Joan Fornsubirà
