Els privilegis de l ‘església ( i III)

Els moviments laics espanyols asseguren que allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Es van donant algunes passes com la retirada de símbols religiosos dels edificis públics, però persisteixen els privilegis econòmics de l ‘Església des del 1979 en un acord entre el ministre d’ Assumptes Exteriors espanyol i el Secretari d’ Estat de la Santa Seu.

De fet, hi ha moviments de base que no viuen la laïcitat com una amenaça contra l ‘Església, sinó com una oportunitat positiva, com ara el fòrum de capellans de Madrid que veu en la laïcitat de l ‘Estat el somni que l ‘Església accepti “ mirar la modernitat sense ingenuïtat o frivolitat però amb esperança, descobrint que la laïcitat pot ser evangèlica i teològicament positiva”.

No obstant, enfront se situa la jerarquia catòlica que consideren el laïcisme com un atac a la seva església, un endarreriment de la civilització i una aberració de l ‘ésser humà. I hi veuen irreligiositat, ateisme o anticlericalisme.

El catedràtic i director de la Universitat Menéndez Pelayo, Antonio Monclús, considera el laïcisme com el mapa sobre el qual s’ assenten les diferents cultures. La laïcitat és una característica essencial de l’ estat modern. L’ estat laic ha de garantir el dret de qualsevol cultura a expressar-se i desenvolupar-se, des de la no confessionalitat dels poders públics. Els acords amb la Santa Seu impedeixen que en Espanya contemplem un mapa així de lliure.

I és que no hi ha res més contradictori amb un estat laic que el que la seva hisenda pública exerceixi de recaptadora d’impostos per al sosteniment d ‘una religió concreta. El Vaticà es va comprometre en els acords del 1979 a que la seva església a Espanya s’ autofinancés amb l ‘anomenant “ impost religiós”. Mentrestant , es va acordar un mecanisme transitori per mitja d’una assignació a les declaracions de l’ IRPF que , al final , s’ ha consolidat com a definitiva. Amb això els catòlica poden destinar part dels seus impostos al finançament de part de la seva església sense afegir-hi ni un euro més que la resta de contribuents. Tota una jugada mestra d ‘enginyeria enganyosa per a badocs...

La reforma del sistema de finançament eclesiàstica té possibilitats diverses. Hi ha dos grans sistemes: els directes i els indirectes. Els sistemes directes es caracteritzen perquè l ‘Estat financia les esglésies per mitjà de fons públics, és a dir, la considera com a part de la despesa pública.

Els sistemes indirectes es basen en que l ‘estat facilita o promociona els sosteniment econòmic de les confessions a través dels ciutadans de forma voluntària. És el cas de les desgravacions fiscals a les donacions de França, Holanda o Portugal o d l’impost religiós o quota eclesiàstica dels fidels ( a part dels altres impostos) que s’aplica a Alemanya , Aústria, Suècia o Finlàndia.

Hi ha països en què les esglésies s ‘autofinancien com al Regne Unit o Eslovènia o on es prohibeix el finançament de les confessions com a Irlanda on , no obstant, l’ església catòlica rep finançament en el sistema educatiu.

Resumint, els sistemes directes com l ‘espanyol ( i el català), a més de minoritaris i obsolets, són incompatibles amb la laïcitat de l ‘estat ja que suposen una violació tant de la separació de poders com de la neutralitat.

Joan Fornsubirà.

Els privilegis de l ‘església (II) L’abús de les immatriculacions

L’ església catòlica va experimentar un particular boom immobiliari, sobretot a partir de 2003. El govern d’ Aznar va propiciar una reforma de la llei hipotecària franquista en 1998, segons la qual l’ Església, i solament l ‘Església, podia inscriure al seu nom llocs de culte i altres propietats que no estaven registrades. En aquest procés, l ‘Església ha registrat al seu nom 4500 propietats, algunes tan notables com la Mesquita de Còrdova.

Aquestes apropiacions han estat fetes sense cap altre requisit que una certificació del bisbe de torn, sense necessitat de fer-se públics per edicte i sense pagar cap impost de transmissió patrimonial. Per exemple, els ciutadans de Còrdova van saber el 2009 que la Mesquita havia estat enregistrada a nom del bisbat tres anys abans, acte que va costar només 30 €.

Aznar no solament va liberalitzar el sòl,. També va concedir a l’església catòlica una escletxa legal que li ha permès l’apropiació de temples, ermites, cases parroquials, cementiris i finques de tota mena, algunes de les quals van vendre després, recollint uns guanys opacs i desconeguts, segurament força abundants.

Les immatriculacions ( registre d’un bé per primera vegada) és un acte complex per a qualsevol ciutadà, que s’ha de fer davant d’un notari amb testimonis, certificacions ,etc. Però en el cas de l ‘Església, aquest acte complex es converteix en un acte senzill amb la sola certificació del bisbe de torn que gràcies a aquesta llei, se l’equipara a un notari. Cosa que molts consideren inconstitucional,

Els privilegis de l’Església no s’ acaben aquí , sinó que aquestes adquisicions estan exemptes de fer-se públiques per mitjà d’ un edicte municipal, amb la qual cosa es propicia l’opacitat i, en haver passat els dos anys reglamentaris, ningú no ho pot recórrer.

Navarra és la comunitat on el fenomen de les immatriculacions ha estat més estudiat i ha donat lloc a una Plataforma de Defensa del Patrimoni Navarrès a la qual s’ hi ha adherit 117 municipis. Aquesta Plataforma ha censat 1.087 propietats immatriculades a nom de la diòcesi navarresa. La conclusió és que l ‘Església s’ ha convertit en la major immobiliària de Navarra.

Els navarresos diuen textualment:

“El procedimiento no exige exposición pública alguna, por lo que los pueblos navarros no se han enterado y se han encontrado de la noche a la mañana con que una parte de su patrimonio público, mantenido siempre con gran esfuerzo, está privatizado en manos del obispado”.

Nombrosos sectors socials i polítics, catedràtics i estudiosos han protestat per aquest evident abús i l’han titllat d’ inconstitucional, però , de moment, les iniciatives legislatives i judicials no han tingut cap efecte. Els poders espanyols reaccionaris es protegeixen entre ells. Com diem a Catalunya, mana qui mana...I l’Església mana molt...