dissabte, 23 de març del 2019

En suport de la vaga feminista del 8 de març

Tal com expressa el Manifest de la Vaga Feminista del dia 8 de març a Catalunya, al qual s'han adherit més de 350 organitzacions: el 8 de març, les dones de tot el món estem convocades a la VAGA FEMINISTA. I també tots els homes que s'hi sentin identificats amb les reivindicacions que expressa el manifest. [aquest article es va publicar a la revista del 8 de març]
En aquest manifest, elaborat pels moviment feministes, se citen desenes de reivindicacions que han estat consensuades per centenars de dones diverses que s'han estat reunint des de fa mesos, i que han aportat les seves experiències de lluita.
Hi destaquen els següents apartats de reivindicacions:
  • Prou d'opressió per les nostres orientacions i identitats sexuals.
  • Prou d'ingerències en les decisions sobre els nostres cossos.
  • Prou de violència institucional contra les nostres llibertats.
  • Prou de criminalització de la protesta.
  • Prou de malabarismes a les nostres vides.
  • Prou de discriminació salarial, de menyspreu i d'assetjament sexual en l' àmbit del treball.
  • Prou d'explotació i destrucció de la vida del planeta.
  • Prou d'educació sexista, racista i colonial.
  • Prou de racisme i exclusió. Obrim fronteres.
  • Prou de desprotecció de les víctimes de tracta, amb finalitats d'explotació sexual.
I acaba dient: cap dona és il·legal!
Ens volem vives, feministes, combatives i rebels!
Avui la vaga feminista no s'acaba: seguirem fins a aconseguir el món que volem.
El Grup Municipal Comú de Tàrrega com a gest més clar d'adhesió al manifest i a la mateixa vaga hem presentat una moció al Ple del mes de febrer que no ha pogut ser debatuda per manca de consens, cosa que s'arreglarà per al proper Ple Municipal. Però sí que s'ha pogut aconseguir una declaració institucional de tot el Consistori en favor de les reivindicacions feministes i de suport a la Vaga del dia 8 de març.
Entre altres coses demanarem que es faci una avaluació des d'una perspectiva de gènere dels pressupostos municipals i de les contractacions realitzades, per corregir la bretxa salarial i evitar condicions de precarització, així com conèixer els pressupostos que l'Ajuntament dedica a polítiques d'igualtat.
També que tot l'alumnat del municipi participi en programes de diversitat sexual i afectiva i de coeducació abans de finalitzar l'educació obligatòria. Promoure una xarxa d'educadors per a la no-discriminació i dedicar-hi uns diners en els pressupostos.
I també vetllar per la representació de les dones migrades, amb capacitats diverses i LGBTI en el personal contractat de la institució municipal i que estiguin representades en els òrgans de decisió i comissions.
COMÚ DE TÀRREGA

L'esquerra catalana en el laberint nacional


La mala relació entre l'esquerra catalana i el nacionalisme / independentisme és una constant històrica que es va repetint des de sempre. 
Ja en les èpoques del PSUC i més tard en el PSC, ICV o els comuns, es van produint degotejos de dirigents i militants que surten cap a llocs més compromesos amb el que podríem anomenar la construcció de la nació catalana, és a dir, cap a grups o partits nacionalistes o simplement independentistes.
La vella idea de la creació d'una força hegemònica que pogués unificar parts dels sectors nacionalistes i no nacionalistes de l'esquerra en bé d'una regeneració social i econòmica en favor de les classes més necessitades (a l'estil del PSUC en el seu temps), establint una frontera acceptada per tothom en el dret d'autodeterminació, ha sofert sovint alguns avenços, fins i tot alguns triomfs importants (com la conquesta de l'alcaldia de Barcelona), seguit no obstant per endarreriments electorals i desencisos variats de la gent que componem aquest espai polític.
Fa un temps Raül Romeva va passar a les files independentistes, i més recentment ho han fet Dante Fachín i ho estan a punt de fer Elisenda Alamany o Joan Josep Nuet. 
Res de nou sota la claror del sol de la política de l'esquerra catalana que té una molt mala relació des de sempre amb la qüestió nacional, més enllà que hom pugui també considerar que les ambicions personals de tots aquests desertors del partit que els ha creat, mantingut i promocionat, tenen molt i molt a veure amb les seves actituds de veritable traïdoria, sobretot si es tracta de marxar per anar en altres llistes en llocs de sortida segura.
Cal posar en dubte si l'espai independentista hi surt guanyant alguna cosa en acollir de manera entusiasta aquella gent que ha grimpat a costa de la militància d'altres espais i partits amb el seus esforç en campanyes i xarxes socials, i que a la més mínima ocasió fugen al millor postor i en pla figures dels primers llocs de les formacions fins fa pocs dies contràries. 
Per a molta gent honesta, tant les actituds fugisseres com les acollidores a ultrança diuen molt poc de qui les protagonitza, en marxar i en rebre. 
Ha aportat alguna cosa a l'independentisme la incorporació de Dante Fachín, per exemple, més enllà que aquells que el blasmaven ara l'exalcen? Ha trencat la dinàmica dels dos blocs irreconciliables en què s'ha convertit la política catalana? 
De què els servirà la incorporació de Nuet o Alamany més enllà de poder presumir d'haver desgastat un rival polític amb el qual, tard o d'hora, hom s'haurà de plantejar de poder arribar a acords per poder avançar d'alguna manera i sortir de les aigües estancades i putrefactes actuals? 
Un es pregunta si hi ha realment voluntat d'eixamplar espais de confluència a l'entorn d'un possible i necessari referèndum futur per part per exemple d'ERC, o tot plegat no són res més que missatges buits dirigits a guanyar eleccions i res més?
I és que alguna vegada haurem d'intentar refer tot allò que s'ha fet malament i que no ens ha dut a res de positiu, com a mínim a res de futur plausible. 
I apostar per la vella idea de la transversalitat sota un paraigua comú, a la recerca d'un objectiu d'amplis consensos de país (referèndum d'autodeterminació) que pugui treure el tema nacional de l'atzucac on és.
I dirigir la política de dia a dia cap al tema social, cap al retorn dels drets laborals i socials que hem anat perdent per la inoperància i mala gestió dels governs nacionalistes els últims temps.
JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega

El judici de la vergonya


Aquest dimarts, dia 12 de febrer, començava el judici als presos polítics catalans a Madrid. Davant d'aquest fet luctuós, cal tornar a declarar el nostre rebuig sense matisos vers unes acusacions del tot desaforades, exagerades i falses. 
Efectivament, després d'un any de presó preventiva abusiva, els acusats s'enfronten a molts anys de presó pels delictes de sedició i rebel·lió que no s'aguanten per enlloc, en no haver-hi hagut ni mica, ni gota de violència, cosa que és necessària perquè aquests delictes es puguin sostenir. Potser els que eren polítics poden haver comès alguns delictes de desobediència o desacatament al Constitucional, però mai els que hem dit. 
Nosaltres hem discrepat, i molt, en les formes i el relat dels independentistes. La major part de nosaltres no som independentistes, però molt menys si se'ns vol imposar un procés que no ha comptat ni amb la majoria de la població catalana, ni amb el suport de la llei, la qual s'ha volgut retòrcer al màxim en les jornades de la DUI. 
Però nosaltres som demòcrates i, per tant, som sobiranistes, i volem que tothom pugui votar, no pas en un referèndum fantasma ni acceptat ni reconegut, ni legal, sinó en un referèndum de veritat a l'estil escocès. 
És, per tant, un problema de caire polític i és en la política i en el diàleg que s'ha de resoldre. I s'han de posar sobre la taula alternatives i formes de poder sortir-nos-en de forma imaginativa, una forma que ha de ser acceptada i volguda per la majoria. A Catalunya i a Espanya. 
I això només es pot fer des de la més estricta unitat i claredat d'objectius cap a la demanda "de país" per una solució en forma de poder decidir el nostre futur.
Que el poder judicial espanyol està més que qüestionat a nivells internacionals és una cosa ben sabuda. Tots els països seriosos saben que les cúpules judicials les han posat els partits, i és a ells a qui deuen els seus llocs. És per això que la seva independència trontolla en estar supeditats al poder polític. 
Les sentències de jutges alemanys i belgues els han deixat ben retratats, fins al punt que alguns hem pensat que podria haver-hi causa de prevaricació en les actuacions del jutge Llarena.
Pensem que tot el procés de la DUI va ser una gran eixalabrada, plena de distorsions, mitges veritats o directament mentides, on res del que es deia era veritat. 
No tenim dubte que foren uns fets duts a terme per uns idealistes que res hi tenien a guanyar si no era la realització dels seus ideals i somnis, i sí molt a perdre. 
Però també dutes a terme per uns estrategs que van voler amagar les seves vergonyes després de dècades de corrupció que els havia esclatat a la cara, i així voler salvar la seva presència electoral, amb variats canvis de noms electorals inclosos.
Nosaltres, a la nostra. Ni DUI, ni tirar pel dret. Ni repressió política ni repressió judicial. Respecte a les lleis, i acord de país per tirar endavant les reivindicacions del nostre país. I denúncia clara i contundent dels judicis de la vergonya que s'han iniciat.
JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega

dimarts, 29 de gener del 2019

La conxorxa dels morruts o com trencar-se la closca contra el mur

JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega
Agustí Colomines és un personatge ben típic dels morruts, en podem dir el morrut major. Esquiu, ganyut, reptador, aspre en el to, agre en el contingut, d'aquells que, en no haver arribat al seu nivell, quan et replica sembla que et perdoni la vida. La seva darrera burrada ha estat dir que cal "doblegar l'Estat, a través d'un conflicte de duresa extrema". Aquesta és l'última, però no la pitjor, perquè fa unes setmanes va preconitzar que "sense morts, la independència tardarà més". Tot un fenomen de la natura. De la natura morta, diria jo.
Agustí Colomines és el rei dels morruts, però n'hi ha molts d'altres que van amb la mala llet incorporada a la cara: la Paluzie de l'ANC, eternament emprenyada, o el mateix Torra qui, quan intenta fer una rialleta perquè no sigui dit, li surt el rictus dels desesperats. N'hi ha d'altres que no cal explicitar.
A tots ells els dirigeix Puigdemont que és una mica més potable en la seva actitud personal i facial, encara que deu ser l'arquitecte i director d'obra de tot el baluard defensiu/ofensiu desesperat que els aplega a tots. De les restes del naufragi en diuen la Crida per la República o una cosa semblant.
Val a dir que en aquest projecte de "duresa extrema" (i no sé si amb una colla de morts previstos com a danys col·laterals, com a Eslovènia) coincideixen amb la CUP i amb els emmascarats. Tot un desgavell desolador que entre els uns i els altres ens han de portar potser a escenaris d'enfrontaments més o menys greus on, es vulgui o no es vulgui, sempre tenim les de perdre. 
I és que jo em pregunto, què més ha de passar perquè aquesta gent s'adoni de la realitat i vulgui optar per camins i estratègies diferents que, potser més a la llarga, ens puguin portar a poder exercir el dret d'autodeterminació a través d'un referèndum? 
Si alguna cosa s'ha demostrat en aquest procés és que ni Espanya està tan feble, ni el món ens vol reconèixer, i que res està gens madur per a gran cosa relacionada amb la nostra nació i els seus drets. Per a alguns, l'èpica col·lectiva els resulta l'únic i últim argument per no quedar aïllats i renéixer de les cendres com ha passat ja en alguna ocasió. Però si això succeís, seria a costa d'haver de tornar a donar-se cops de nou al mur inexpugnable d'aquesta Espanya que té els seus poders fàctics molt ben col·locats, i pot vantar-se de ser un dels països més sòlids del món.
Un país tan sòlid, tan reconegut i acceptat a fora, tan poderós en tots els aspectes no pot "ser doblegat" sense més ni més, ni amb un conflicte de duresa extrema, ni amb alguns morts col·laterals. Prou que ja ho van intentar els violents del País Basc amb un resultat tràgic per a tots, també per a ells mateixos. Colomines i tots els morruts (cosa greu, el president de la Generalitat entre ells) deliren portats pel seu idealisme que mai podrà ser productiu, perquè no admet mitges tintes, o tot o res. I aquesta política que compromet el benestar de tota una comunitat de milions de persones, és un despropòsit i una desgràcia.
Aquí s'imposa l'única via possible de poder arribar algun dia a poder expressar-nos com a poble lliure. I això passa per construir un PROJECTE DE PAÍS que aplegui una gran majoria a l'entorn de la idea del referèndum. I, per tant, passa per convèncer els reticents que una tal cosa podria ser positiva i podria convenir-nos a tots plegats i que els podria millorar la vida. De fet, en algun moment, ja partíem d'un 80% de catalans partidaris de poder votar, quantitat que potser ara ja ha disminuït per efecte perniciós d'haver volgut tirar pel dret. 
I mentrestant, anar governant de manera positiva per a tothom, millorant els serveis i la qualitat de vida de la gent, i demostrant que en el nacionalisme o independentisme, així com en tota la resta de partits sobiranistes, no hi queda ni rastres de finançaments il·legals, ni de corrupció, ni trampes ni mitges veritats. Ni de persones corruptes. 
No hi ha cap altre remei ni cap altre camí.

divendres, 18 de gener del 2019

MIOPIA SOCIAL, MIOPIA ECONÒMICA, MIOPIA POLÍTICA


Puc estar d’acord en que el moment polític que vivim justifica fer palès fins allà on sigui necessari, la injustícia de la situació que viuen els presos polítics.
Puc entendre que el cúmul de despropòsits i greuges contra Catalunya que la dreta ha gestionat els últims anys, calgui tenir respostes, democràtiques i pacífiques, però rotundes.
Puc arribar a comprendre que un neofranquisme reviscolat, present en diferents estaments de l’Estat i en la política, justifiqui la defensa dels drets i llibertats bàsiques que pensàvem que teníem.
Però si Catalunya te avui representació política de les diferents ideologies de dreta i esquerra en les Corts Espanyoles, quin sentit té no votar favorablement uns pressupostos clarament beneficiosos per a la majoria dels ciutadans d’aquest país ?
No estem parlant de cap almoina ni cap plat de llenties. Ho sap tothom. Estem parlant d’un país que ha hagut de suportar la última dècada uns grans sacrificisa tots els àmbits de l’Estat de benestar (sanitat, educació, dependència) així com en sectors estratègics (emprenedoria, recerca, infraestructures).
Un país que necessita urgentment restablir la seva ossada i musculatura econòmica i social a la major brevetat. I això és responsabilitat en primer lloc de totes les administracions públiques (local, nacional i estatal).
Amb quins arguments podrem continuar reclamant allò que es correspon si ara ho rebutgem ?
El país és essencialment la gent, i molt especialment  la més vulnerable. A Catalunya un 20 % de la població està en risc de pobresa. La classe mitjana continua perdent el seu poder adquisitiu i això ha ressentit moltíssim la nostra oferta empresarial. La precarietat del treball ha fet que molts joves s’han d’obrir camí a Europa.
L’alt cost econòmic i social de no votar a favor dels pressupostos no millorarà la dignitat ni del país ni dels presos polítics. En canvi aprovar-los pot significar apaivagar moltes necessitats. Cal doncs creure en la política social  de l’Estat del Benestar  i en la política d’estimular la recerca i la innovació. Si no, s’està ancorat encara en la ideologia de les retallades, o dit d’altra manera, fer seguidisme cec de pensar que el sector públic és el problema i no la solució. Llevem ancores !!
Un ampli consens nacional i transversal al voltant d’uns serveis públics socials, de la innovació i recerca com a brúixola,  seria ara la millor icona de país i la millor forma d’ enfortir-lo.
Posem-nos urgentment les ulleres de la realitat econòmica i social del país i evitem la miopia social, econòmica i política.


Manel Medrano, economista i professor
Grup municipal Comú de Tàrrega

Posicionament del Comú de Tàrrega en els Pressupostos del 2019

1. Vam expressar la queixa del nostre grup per la tardança en la presentació de la proposta de pressupost de 2019 als grups del Ple. I més quan encara s'han canviat partides a darrera hora. Pensem que la temporalitat ha de ser una altra. Estem parlant d'un dels Plens més importants de l'any.
2. Cal tenir clar que els pressupostos són previsió de les bones intencions. Però la realitat la veiem en el tancament de l'any, en veure que l'execució moltes vegades no té a veure amb allò pressupostat. I aquí és on es veuen les tendències de cada grup. I aquí és on discrepem principalment quan veiem que les partides socials sovint són retallades per cobrir altres partides o per generar un romanent que posteriorment solament utilitzarem per obres.
3. Pensem que és un pressupost continuista, la qual cosa no ens alegra especialment. Malgrat tot vam fer els següents esments:
3.1. En el Pla d'obres es parla més d'arranjament i millores necessàries (moltes obres en lloc d'una de faraònica). S'ha incrementat la despesa en enllumenat, en compactació, en voreres i carrers degradats. I en principi hi ha unes aportacions externes que sumen un total d'1.382.000 euros + 260.000 euros per la venda de terrenys municipals edificables. Si finalment es porta a terme, és una bona feina. Però podria ser que tot quedés en bones intencions. Ja es veurà.
3.2. Els pisos per necessitats temporals (pisos socials) que té l'Ajuntament, tenen assignats uns 10.000 euros per arranjar-los i poder-los utilitzar, en lloc d'anar a lloguer quan sorgeix la necessitat. És el tercer any que hi ha dotació pressupostària. Sempre es deia que no n'hi havia prou, que es necessitava al voltant de 10.000 euros. Ara ja hi són. Demanem el compromís que les obres s'iniciïn i, si pot ser, s'acabin abans de les eleccions municipals. Se'ns diu que així serà i que ho assumeixen.
3.3. Hi ha una inversió en enllumenat mediambientalment més sostenible gairebé de 95.000 euros. Molt més que l'any passat. Però també demanem que s'executi en la seva totalitat la partida, a més de tenir en compte la proposta feta per un grup d'habitants en la Comissió de Participació, en la qual demanen que es tinguin en compte els carrers amb espais foscos i desprotegits perquè siguin els primers a ser enllumenats per donar més seguretat i tranquil·litat a les persones que per allí passen. Se'ns diu que així serà i que ho assumeixen.
3.4. El 2018 s'ha distingit per acordar, després d'una moció presentada per nosaltres i la CUP, un estudi i implantació d'una prova pilot del nou sistema de recollida d'escombraries (que en cas que ningú faci cap altra proposta, serà el porta a porta). I en el pressupost 2019 no se'n parla ni s'obre una partida en previsió de tot el tema d'escombraries. L'alcaldessa ens garanteix que ja s'està treballant en el tema, però que bàsicament aquesta feina es fa des de l'empresa Urgell Net, en la qual l'Ajuntament hi té una participació del 22%. Es farà el possible perquè tot plegat acabi funcionant durant el 2019. I estan d'acord amb nosaltres que no es pot seguir igual que fins ara. Assumeixen el tema.
3.5. El mateix succeeix amb el Pla de Mobilitat consensuat entre tots els partits polítics i que caldria començar a implantar quan s'aprovi definitivament, que hauria de ser durant el primer trimestre de 2019. La primera actuació parcial suposa una despesa de 18.000 euros, i aquesta despesa no està prevista en els pressupostos. Ens diuen que aquesta despesa no té una partida específica, perquè s'utilitzarà el pressupost d'interior per la pintura horitzontal i de serveis o guarda urbana per la senyalització vertical. Però es comprometen a finalitzar la primera fase durant el 2019.
3.6. Es proposa que en cap cas es quedin sense utilitzar en el 100% les partides dotades amb imports per millorar l'accessibilitat i el deteriorament de les voreres de la ciutat. I caldria ampliar les zones d'actuació proporcionalment a tots els barris i no solament al centre. També assumeixen el tema.
3.7. I finalment, quan vam parlar amb l'equip de govern la vigília del Ple, els vam demanar que assumissin els estudis mediambientals i energètics que ja té l'Ajuntament per millorar l'eficiència energètica i implantar-la emprant models mediambientals sostenibles. Ens van dir que ja havien fet aquesta feina novament i que ja tenien els estudis al respecte. Els vam demanar de tirar endavant un pla pilot en un edifici suficientment emblemàtic de la ciutat i calibrar els estalvis a llarg termini emprant aquests tipus d'energies sostenibles. Ho van supeditar al superàvit pressupostari de 2018 i que es faria amb el romanent permès, tal com estableix la normativa actual. I és ben cert que hi haurà romanent per fer-ho. Van proposar fer el pla pilot en un dels dos edificis amb més mancances en aquest tema: el pavelló municipal o el Col·legi Jacint Verdaguer. L'important és que ho van assumir.
4. En el torn de rèplica els vam dir que estàvem satisfets. I que esperàvem que no caiguessin en sac foradat. Però, tot i haver-nos donat tots els caramels que els havíem demanat, no podíem votar a favor d'aquests pressupostos per no donar més èmfasi en els apartats socials i no dotar de mesures per ajudar a pal·liar aquests problemes amb especialistes que treballessin damunt el terreny. Però tampoc podíem votar-hi en contra després d'haver arribat a acords que creiem que són bons per a la ciutat. La democràcia és diàleg, estira-i-afluixa, acords, encontres i desencontres. Però tot això no es pot fer si no ens trobem. Finalment el nostre vot va ser ABSTENCIÓ.
Comú de Tàrrega

dilluns, 10 de desembre del 2018

El govern de la ciutat dóna l’esquena a les reivindicacions dels metges de l’atenció primària

Ja sabeu, els metges de primària de tot Catalunya estem de vaga

FEM VAGA PERQUÈ DEMANEM :

 Més metges a l’atenció primària.
 Més temps per atendre millor els pacients.
 Menys llistes d’espera.
 Més recursos per a l’atenció primària

Els grups Municipals Comú de Tàrrega i el PSC en el ple del Dijous 22 de novembre van presentar una moció perquè el govern de la ciutat instés al Departament de Salut de la Generalitat a corregir les greus deficiències que pateixen els CAPS.

Els grups que governen, ERC i CIU, van considerar que no calia donar-hi suport, essent el Sr. Folguera, portantveu d’ ERC, qui ho va argumentar. I si voleu, a la web de l’ Ajuntament o al Youtube, hi trobareu el ple, i el podreu escoltar del minut 1.20 al 1.25.

Els arguments que va donar van ser :

1.- Que l’atenció a la salut no és competència municipal.

Sr. Folguera, els serveis de Salut no son competència municipal, però sí que ho
és exigir a les institucions supramunicipals, que els serveis que d’ elles
depenen, funcionin mot bé , en benefici dels veïns i veïnes de la ciutat que
governen.

No obstant, com que segons vostès , funcionen prou bé, no cal exigir res als seus responsables, i ja els està bé que per visitar la metgessa de capçalera, hi hagi tres o quatre setmanes d’espera, o que en els servei d’ atenció continuada , els usuaris s’hagin d’ esperar una, dues o tres hores. Essent així com és , em pregunto si no és la seva obligació exigir millores.

2.- Que es tracta d’ una qüestió tècnica no política.

Sr. Folguera, aprofundir en els conceptes de tècnic i polític ho podem fer en un altre moment , però hi ha molts indicis que el Govern de Catalunya, des de fa uns anys, té molt interès ( voluntat política ) que els serveis de salut que generin negoci vagin bé, o sigui,que la sanitat privada engrandeixi els seus negocis, probablement a costa de la pública. I de fet, prou que hi van.

En un article al seu diari, el Sr. Enric Hernández, director de El Periódico, titulat “El negoci de les retallades”, explica que: 

El 2008 el tripartit va invertir en la sanitat catalana el 35,5% de tots els recursos disponible, però el 2017, solament s’hi va invertir el 28,8%, tot i que les comunitat autònomes hi inverteixen una mitjana del 33%.

Entre el 2009 i 2017, Catalunya ha patit la tisorada més gran en salut de totes les comunitats autònomes, essent un 27,5 %, mentre que les retallades de la resta només fou el 9,3% de mitjana.

Paral·lelament, la sanitat privada fa l’agost entre el 2011 i el 2015. El nombre de catalans amb assegurança privada va créixer en 100.000, la qual cosa representa un augment d’un 4,5%, i les primes van augmentar en 174 milions, és a dir, el 12,4%.

Sr. Folguera, això sí que és una qüestió de voluntat política: degradar la sanitat publica perquè creixi la privada.

3.- Que els indicadors sanitaris van bé.

El senyor Folguera es veu que té un coneixement profund d’aquest tema, i diu: les coses han canviat i ara els serveis de Salut es mesuren amb indicadors i tots els indicadors van bé.

Senyor regidor d’ ERC, sembla que Vd. no sap que els dies d’ espera per una visita, o les hores d’ espera a urgències també són indicadors, i que no van bé .I que els professionals no puguin més, i així ho manifestin repetidament, tampoc vol dir que les coses vagin bé, I que molts usuaris comparteixin aquestes precarietats i queixes, per a vostè sembla que tampoc no vol dir res.

No deuen ser indicadors estadístics, aquells que tant li agraden.

4.- La culpa és de Madrid,

Sr. Folguera, li recomano l’article a dalt mencionat, on hi diu clarament que “ les retallades a la sanitat catalana continuen brindant un sucós negoci al sector privat”. I això , culpa de Madrid no deu ser. 

En donar per acabat el debat, la Sra. Alcaldessa manifesta que el Sr. Folguera ha parlat en nom de tot el govern, i que creu que el departament de salut ja saben i fan i el que han de fer, i no hi ha cap necessitat de demanar-los res. 
.
Mercè Agustí, metgessa del CAP de Tàrrega
Grup municipal Comú de Tàrrega