AVANTPROJECTE DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA (I): LA QÜESTIÓ DE LES SIGNATURES

L’equip de govern en ha presentat als grups de l’oposició i a les entitats de la ciutat un avantprojecte de nou reglament de participació ciutadana que pretén impulsar amb nous arguments i noves mesures aquest fenomen democràtic tan escàs i poc efectiu en la nostra història recent i , no obstant, tan necessari que es dugui a terme amb efectivitat.

L’últim consistori va aprovar un reglament que es basava en la participació de la gent  dividint la ciutat en districtes, el qual no va tenir èxit , potser per un  plantejament inicial massa complex i poc efectiu, encara que em consta que la voluntat que funcionés hi era tota. De vegades, no n’hi ha prou amb un bon plantejament de base i una voluntat proactiva si no s’encerta en l’organització de les coses.

El nou reglament té alguns aspectes molt positius, novetats notables i uns plantejaments certament força ambiciosos que, no obstant, com deia abans, pot ser que l’embalum de tot plegat pugui frenar la seva efectivitat. Però, de totes maneres, benvingut el nou reglament i les novetats positives que hi inclou.

Ens trobem , però, en fase de discussió entre els grups i associacions d’aquí al desembre, de manera que a tots se’ns ha demanat que fem aportacions per millorar-ne l’articulat. I és per aquesta raó que m’he decidit a fer públiques algunes reserves i propostes que el nostre grup del Comú de Tàrrega presentarem en el seu moment , a fi i efecte, en cas que puguem arribar a un acord, de poder arribar a un consens de tots els grups i poder tenir un reglament de llarga durada que sobrevisqui als possibles canvis de grups en el poder municipal en el futur.

La primera cosa que vull comentar és la qüestió de les signatures necessàries per poder actuar  per iniciativa de la pròpia ciutadania en un seguit de diferents  possibilitats que es contemplen. Diu l’avantprojecte en el Titol IV que la ciutadania podrà promoure :

A)   Una proposta de debat públic o audiència pública presentant un mínim de 200 signatures.

B)   Una proposta de punts a tractar en l’ordre del dia d’ un Ple Municipal amb un mínim de 250 signatures.

C)   Una demanda d’actuació concreta amb un mínim de 250 signatures.

D)   Una proposta per propulsar una nova normativa municipal amb un mínim de 2.145 signatures.

E)   Una sol·licitud d’una consulta popular per via de referèndum amb un mínim de 2.145 signatures.

Segurament hom es preguntarà d’ on surten aquestes 2.145 signatures que es demanen per poder proposar un canvi normatiu o un referèndum. La fórmula és una mica rocambolesca, i  consisteix en el següent:  es demanen 1.000 signatures inicials, a les qual s’hi afegeix el 10% dels habitants censats que  excedeixin de 5.000 habitants en la data corresponent. Actualment,  serien 1.145 signatures que s ‘afegirien a les 1.000 inicials, donant com a resultat les 2.145 totals.

Bé, nosaltres opinem que són unes exigències excessives i poc propiciatòries per provocar de veritat un desig de participar , si fos el cas que hi hagués un grup ciutadà que volgués iniciar alguna de les possibilitats de participació que ofereix l ‘avantprojecte. Sobretot en les dues darreres que he explicat.

Ens preguntem , per què 1000 signatures i el 10% dels que excedeixin dels 5000 habitants i no , per exemple, 500 i un 5% del que excedeixin dels 10.000 habitants o qualsevol altra fórmula. No entenem , ni se’ns ha explicat de forma convincent, d’ on surt la fórmula que es vol aplicar i per què aquesta i no qualsevol altra.

LA SATISFACCIÓ DE VEURE LA GENT SORTIR ALS CARRERS

 He assistit aquest cap de setmana a dues manifestacions ben diferents, en llocs molts allunyats i molt significatives per a mi i per a molta gent.

La primera fou a Madrid el dissabte dia 10 de setembre. Aplegava milers de persones , majorment joves, que protestaven contra el patiment dels animals, concretament dels toros, en el que els espanyols mes carques anomenen la “ fiesta nacional”. Va ser una festa colorista  plena de consignes ben lògiques en què es demanava la fi dels toros.

Tot plegat em serveix per reflexionar sobre com en som l’espècie humana de cruels amb els aniMals en general i amb els toros en particular. Una “festa” per veure com es destrossen unes bèsties ben nobles, fent-les patir fins a la mort enmig d’horribles tortures i d’insofribles mostres d’alegria del públic, em sembla el màxim de l’absurditat d’un país embrutit amb unes tradicions salvatges i primitives.

Per sort, estem a punt d’acabar amb aquesta merda de festa. Però aquest solament ha de ser el principi de tota una colla de mesures que de manera urgent s’haurien d’implementar en favor dels animals en general. Sense anar més lluny, de molts sectors amb coneixement de causa s’estan denunciant les pràctiques inhumanes, sense cap consideració , que dia sí i dia també es duen a terme en els escorxadors de tot arreu. No puc deixar darrerament de sentir pena quan viatjo al meu poble natal , Guissona, que s’ha convertit en un gran centre d’extermini i  patiment sense aturador de centenars de milers d’animals a diari.

La segona fou a Lleida el diumenge dia 11 a la diada independentista. En resum, un milió llarg de persones hem tornat a sortir al carrer a demanar la nostra independència o el dret d’autodeterminació ( segons qui). I això ha tornat a succeir després de 5 anys d’èxits multitudinaris dels catalans al carrer. És a dir, que la cosa no és una broma, ni un fenomen de quatre polítics ni una excentricitat d’unes organitzacions més o menys populars. És , ni més ni menys que el clamor de tot un poble. Un clamor transversal, on s’hi poden veure ancians, joves i nens; classes treballadores, mitges i altes,; catalans d’origen i procedents de l’ emigració; població urbana i rural. De tot, doncs.

El més normal és que després de 5 anys, hagués afluixat que la intensitat de la mobilització, però no sembla que hagi estat així. Els ànims els vaig veure millor que mai o igual que sempre. Jo no sé si la cosa és a punt, tal com deia el lema de la manifestació, però el cert és que aquesta riuada sentimental ja no té atur possible. Es podrà dissimular o reprimir tot el que es vulgui, però tot plegat ja no té atur possible. Al contrari, mentre la dreta espanyola i part de l’esquerra  segueixin entorpint de manera barroera el dret d’autodeterminació, segurament tot plegat anirà en augment. És un fenomen que no entenen, ni volen assumir com a real i molt greu i  urgent de donar-hi una sortida.

Tot plegat , per a mi ha estat doncs un cap de setmana molt i molt productiu i satisfactori. Sortir al carrer i aplegar- nos amb qui pensem, demanem i  reivindiquem el mateix, tot prenent l’espai públic per expressar allò  que es creu just sempre ha estat una satisfacció molt gran per a mi. I una obligació per als esperits de canvi que pretenem una societat més justa , igualitària i solidària. Llàstima que a vegades ens hi hem trobat quatre gats en algunes ocasions que també valien la pena, per defensar causes molt justes i necessàries  per a tothom com la sanitat pública o unes condicions laborals més dignes.

EL PROCÉS INDEPENDENTISTA. ESTAT DE LA QÜESTIÓ

Som de nou a la Diada Nacional en un escenari força ple d’expectatives, però també d’incerteses. I no solament pel que pot passar al govern espanyol, sinó , sobretot, pel que sembla que està a punt de succeir dins del nostre propi país segons diuen totes les veus responsables de l’ inici de la desconnexió amb l estat.

I com que d’arreu sens demana un posicionament, vagi en aquest escrit el meu, en el benentès que el que segueix solament correspon  a una postura personal i intransferible.

Estat de la qüestió

Som una nació i tenim dret a decidir el  nostre futur. En això sembla que hi estem d’acord a l’entorn del 80% dels catalans, almenys en el fet que volem fer un referèndum per decidir. Som els sectors que aplega Junts pel Sí, Comuns i part dels socialistes i altres sectors que s’han abstingut en les eleccions, però que, no obstant, voldrien votar. Això se resoldria fàcilment si ens deixessin fer un referèndum a l ‘escocesa, però les forces majoritària espanyoles, emparant-se en les lleis de l ‘estat i en les més altes institucions judicials ens ho impedeixen. Davant d’això, a grans trets hi ha dues opcions que se solen posar sobre la taula per desencallar el procés.

1-    Opció unilateral. Consisteix en no fer cas de les imposicions espanyoles i desconnectar progressivament de tot els lligams que ens uneixen amb l ‘estat i crear una futura República catalana, tot fent un referèndum unilateral no sé i abans o després d’un Procés Constituent que ens donaria una Constitució, base del futur estat català.

Avantatges.

- És una opció valenta.

- És una opció democràtica, perquè ve avalada per la majoria del Parlament ( majoria absoluta).

- Sotmet  l’estat espanyol a una pressió considerable i el deixa en evidència davant la comunitat internacional.

Inconvenients

- És una opció que no respon al mètode que la majoria de catalans han volgut segons els seus propis vots ( no arriben al 50%).

- Té molt poc suport internacional.

- Té l’opinió pública, les institucions i les lleis espanyoles en contra.

- Pot tenir com a conseqüència un procés repressiu, fins i tot d’empresonament de les autoritats catalanes.

- Probablement,  la meitat els catalans no se sentirien prou de motivats a anar a votar.

- Per tant, es una opció molt difícil que surti bé. Jo diria que les possibilitats són nul·les.

2-    Opció pactada. Consisteix en poder realitzar un referèndum d’acord amb l’estat espanyol i amb la comunitat internacional, amb totes les garanties.

Avantatges

-       És una opció molt més prudent.

-       És una opció més realista, en ser molt més acceptada per tothom.

-       Implicaria la majoria del poble de Catalunya.

-       El resultat hauria de ser vinculant, en haver -se propiciat per totes les parts.

-       És el que el 80% del poble de Catalunya diu que vol.

-       La pressió en tots els nivells del 80% dels catalans podria ser d’una força molt més considerable que l’actual.

Inconvenients

-       S’ha de pactar amb un estat, les institucions , partits principals i poble el qual no volen.

-       S’ha de fer en contra d’unes lleis espanyoles que, de moment, ens afecten i ens són contràries.

-       Per tant, es una opció molt i molt difícil també. Potser impossible. Només el pas del temps i la força conjunta que tots i totes fóssim capaços d’exercir ens ho podria aclarir.

De manera que, al meu entendre, si hi ha alguna ( poques) possibilitat és anar insistint amb la majoria del nostre poble en poder arribar a fer un referèndum pactat i amb suport internacional i amb totes les garanties.  Això s’hauria de fer no deixant de pressionar i anat establint complicitats i eixamplant les nostres raons entre els sectors més proclius , tant d’Espanya, com de la resta d’Europa.

Potser només és un somni a llarg termini. No ho sé. El que sí em sembla saber és que la via unilateral és un carreró sense sortida sense pal·liatius, que ens ha de dur a actituds potser heroiques dels nostres dirigents ( segons deia el diputat Tardà), però molt poc probables de la nostra gent i del nostre poble que, no ho oblidem, sempre ha estat i encara és pactista i possibilista.

DINAMARCA COM A MODEL

 He estat a Copenhaguen aquest estiu. I he recordat que tothom parla de Dinamarca com el país que caldria prendre com a model del que hauria de ser el futur, tant d’ Espanya com de Catalunya.

Efectivament, en aquests darrers temps de declaracions més o menys voluntaristes, en els marcs de les campanyes electorals espanyoles i del procés d’independència de Catalunya, sovint s’ha mencionat aquest país com el model del que caldria arribar a ser algun dia.

Deien els del PP, referint-se a Podemos, que no volien ser com Veneçuela, sinó com Dinamarca,  a la qual cosa els de Podemos deien que evidentment ells també ho voldrien. I diuen els independentistes que la futura república catalana podria arribar a ser un país a l’estil de Dinamarca, volent dir amb això com podríem arribar a millorar desfent-nos del jou espanyol.

Duc de Dinamarca una colla d’impressions recollides a l’atzar que vindrien a donar la raó als uns i als altres, ja que em fa l’efecte que la millora en relació amb la realitat que estem vivint al sud d’ Europa és ben evident.

I només cal entrar a la wikipedia i estudiar una mica els paràmetres socials i econòmics del país nòrdic  per adonar-nos que no hi ha color entre es nostres respectius països.

Podríem pensar de manera superficial que la superioritat econòmica en relació al nombre d’habitants marca de manera definitiva aquestes diferències en benefici dels escandinaus, però a mi em sembla que hi ha quelcom més profund en com som i com ens hem organitzat els uns i els altres.

Dinamarca ha esdevingut el model per excel·lència de societat igualitària, social , solidària, ecològica, neta i sense corrupció. Una societat on els seus habitants viuen refiats del seu estil de vida i dels que la dirigeixen, és a dir, dels polítics, que són models també de netedat i de servei, en un país on la corrupció brilla per la seva absència. M’he trobat amb unes persones a més d’elegants i guapes, civilitzades a més no poder. Amables i servicials amb els de fora, i amb una qualitat de vida que ells mateixos reconeixen en les enquestes on responen que són molt feliços essent com són i vivint com viuen.

 Els danesos estan orgullosos de pagar els impostos altíssims que paguen i a ningú se li acut  defraudar, perquè saben que tots se’n beneficien i a tots els importa el benestar general, el propi i el dels altres. I saben també que els seus diners seran utilitzats com millor entenguin els que tenen responsabilitats en benefici general.

Com veiem, res que s’assembli a la nostra realitat. Estem a milers d’anys llum. I, ja dic, no solament per qüestions econòmiques (que també),sinó per aspectes ètics i morals. De ciutadania i d’honestedat cívica.

Espanya, ni de conya es podrà mai assemblar a aquests països exemplars. Les mancances formatives, culturals, ètiques són immenses i les estructures de poder uns inconvenients insalvables que ens allunyen definitivament dels models nòrdics. Ni la ciutadania, ni la classe dirigent , ni els poders fàctics i econòmics mai podran ser iguals ni semblants. Aquesta és la realitat. I ho dic en un moment que m’estic adonant que les coses cada dia , en comptes d’anar millorant, van a pitjor.

El cas de Catalunya podria ser una mica diferent. No és que aquí hàgim estat i siguem un compendi de virtuts a l ‘estil escandinau, ni molt menys. Encara som ciutadans del sud i, per tant, tendents al desordre, el joc brut i la corrupció política de molts sectors dirigents. Però potser podríem albirar un principi d ‘esperança que les coses podrien ser diferents en un hipotètic futur estat català.

No és tampoc una qüestió econòmica solament perquè estic convençut que en aquest aspecte podríem ser totalment autosuficients per assegurar un benestar raonable de la nostra població. El problema sempre és com fer i com organitzar la societat perquè aquesta riquesa arribi de manera equitativa al gruix de la població sense crear gaires diferències.

Hi ha però alguns aspectes que ens diferencien i molt de la realitat espanyola. I és que aquí no tenim ni “señoritos”, ni terratinents, ni latifundis, ni militarots ultres, ni una església preconciliar, ni una dreta política que, si bé ha estat corrupta en moltes fases del nostre passat immediat, no beu directament de l ‘autoritarisme franquista i que crec amb capacitat de regeneració autèntica ( que encara, no obstant, s’ha de demostrar).

En contra tenim molts poders fàctics que dominen molt aspectes de la vida catalana, interessos privats que tiren cap al seu propi interès, i grans corporacions, moltes d’àmbit estatal, i entitats bancàries que tenen un excessiu poder d’intervenció pública en la nostra realitat, i que podrien mediatitzar en un moment donat l’organització social i econòmica futura.

Però, aquí com allà, el més important som els ciutadans i com els nostres valors es van construint en base al bé comú i no pas al particular. Vet aquí el repte veritable de la Catalunya actual i de la que vindrà , sigui la que sigui.  

EL PATRIOTISME, ÚLTIM REDUCTE DELS MISERABLES

Em ve a la memòria una escena del magnífic film d’ Stanley Kubrik, “Camins de glòria”, en què el personatge d’un capità de l’exèrcit francès interpretat per Kirk Douglas, respon al general que havia justificat l’afusellament per covardia de tres soldats  innocents triats a l’atzar en el marc de la I Guerra Mundial, en haver fracassat una ofensiva que havia estat ordenada sense cap possibilitat de tenir cap èxit i on , no obstant, els soldats francesos havien actuat amb tota valentia.

Justificava el general l’assassinat dels seus propis soldats apel·lant a la pàtria i al patriotisme i que, aquests soldats ( ja dic, valents i en tot moment obeint les ordres que se’ls havia donat), no devien sentir prou la crida de la pròpia nació perquè no havien reeixit en l’ofensiva. És llavors que el capità, que havia comandat l’ofensiva fracassada, s’atreveix a tirar-li en cara al general la famosa frase de Samuel Johnson: “ El patriotisme és el últim reducte dels miserables”.

I em ve a la memòria quan veiem avui a l’estat espanyol com s’apel·la precisament al patriotisme perquè una dreta sense majoria parlamentària segueixi governant malgrat tot el mal que durant aquests darrers quatre anys ha infringit a la majoria social del espanyols en forma d’ agressions a les classes populars. Efectivament, el balanç és aterridor: atur sense precedents, pobresa increïble nomes fa uns anys, sous per sota del mínim per poder viure, milers d’aturats sense subsidis, retallades dels serveis públics com mai s’havien vist, augment de les desigualtats entre rics i pobres...

Es recorre, per tant, al patriotisme de sempre, el que considera que aquells que no combreguen amb els poderosos son l’antiespanya, els traïdors, els exclosos, en una dinàmica que fa ja segles que ha estat la constant  d’aquest miserable país. I tot ben amanit amb una simbiosi perfecta entre polítics de la dreta mes reaccionària ( no n’hi ha cap altra), i els poderosos en els àmbits econòmic i financer. Sense oblidar la majoria de mitjans de comunicació, portantveus dels valors reaccionaris, en ser  empreses venudes al capital, totes elles deficitàries, i a qui serveixen amb pleitesia contrastada.

I és que la història d’Espanya és la més trista de les històries, com deia el poeta Gil de Biedma. Aquí, la dreta ha considerat el país, Espanya, com un “cortijo” propi al qual se l’explota a conveniència i sense treva. Ara ens adonem clarament que la transició democràtica solament fou un petit maquillatge perquè res no canviés, no s’exigissin responsabilitats als delinqüents franquistes i el poder real quedés en les mans en què estaven. A canvi, l ‘esquerra, feble i dividida, es va conformar amb una democràcia de molt baixa qualitat , que és la que tenim ara mateix. Com deia el personatge principal de la novel·la i pel·lícula “El Gatopardo” en veure que el sistema passat no es podia sostenir amb prou força, calia “ canviar alguna cosa perquè res no canviés” .

Recordo també les paraules de Pablo Iglesias quan els tirava en cara als “peperos” que estaven instal·lats en un patriotisme basat en la corrupció i en els capitals fraudulents de Suïssa i Panamà, i que el veritable patriotisme era obrir les portes de la llibertat, la justícia, la solidaritat i la igualtat. Però, què els expliques als campions de l’egoisme i l’ avarícia, de la misèria humana i de la fetor corrupta...

Si del bé d’ Espanya i dels espanyols es tracta, tinc clares algunes coses. Tinc clar que no s’ha de permetre governar altra vegada al campió de la indignitat, Mariano Rajoy. Tinc clar que es podria intentar un govern alternatiu  PSOE, Unidos Podemos i confluències amb l’abstenció de grups nacionalistes. Tinc clar que aquest país o estat ( com vulgueu) difícilment té solució a la vista de la degradació de la majoria d’aspectes de la vida social i econòmica i de com es van desenvolupant els esdeveniments, cada cop de manera pitjor. Tinc clar que mai permetran que Catalunya faci un pas endavant en la recerca del seu propi camí, i ho tinc clar perquè tenen totes les paelles pel mànec. I,a la fi, tinc clar que cal continuar treballant i fent el possible per redreçar aquest estat de coses que em recorda un món organitzat ben bé al revés del que seria desitjable.

SOBRE ELS PRINCIPIS, EL PODER I ELS DINERS O COM ELS UNS ES BESCANVIEN PELS ALTRES

La setmana passada, al Congrés dels Diputats, el nou PDC (CDC) i ERC van votar en blanc en segona votació, i van donar la presidència del Congrés al PP. I a la  vicepresidència de la mesa , tots els diputats del nou PDC ( CDC) menys Homs van votar a favor del PP, encara que d' amagat, sense reconèixer-ho i sense saber a canvi de què.

Des del meu punt de vista, tota aquesta aparent contradicció té unes bones i variades explicacions. Vegem-ne les possibilitats:
Hi havia tres candidats amb possibilitats d'arribar a la presidència. Eren els candidats del PP , el del PSOE i el de En Comú Podem (ECP). 
Hi havia la possibilitat certa d 'impulsar en primera votació qualsevol dels tres, però els independentistes van optar per votar els seus propis candidats o en blanc sabent que en segona votació quedarien els candidats del PP i el del PSOE i que Xavier Domènech quedaria eliminat. Fet això, en segona votació, van optar pel vot en blanc propiciant el nomenament d’ Ana Pastor el PP.

PDC (CDC) i ERC tenien , doncs, la possibilitat de votar en clau de renovació democràtica, de lluita contra la corrupció i de defensa dels interessos de la nació catalana, cosa que s'hauria d' haver traduït en un vot per Xavier Domènech, que crec que resumeix molt bé els tres aspectes, sobretot si el comparem amb els altres dos candidats possibles , Patxi López i Ana Pastor.

Estareu amb mi que això sembla ben cert. Si s' hagués produït aquest impuls en primera volta, Domènech hagués quedat possiblement com a segona possibilitat amb la pepera Pastor. I hagués tingut possibilitats de sortir amb l 'abstenció del PSOE en segona volta.

Aquesta possibilitat que apunto també els hagués permès gaudir de grup parlamentari propi i molts és diners, ja que ECP som el més interessats que hi hagi pluralitat i que tots els grups possibles es constitueixin.

Es va optar, no obstant pel que era cert que a la fi seria una presidència per al PP. Es diu que a canvi d'un pacte per tenir grup parlamentari, cosa certa, però , com ja he dit, l'altra possibilitats, la de Xavier Domènec, també els l' hagués assegurat.

A mi em sembla que hi ha una explicació diferent i plausible per explicar el vot en blanc favorable al PP dels partits independentistes, i és que van votar en clau de política interna catalana. Efectivament, ja Artur Mas va dir que ECP som el grans rivals de PDC (CDC) per als propers temps a Catalunya, i ERC ens va prendre com a grans rivals també en l 'anterior campanya electoral. Ha pesat molt més ,segons em sembla, no donar cap parcel·la de poder a ECP a les institucions, encara que hagi significat una baixada de pantalons considerable a ulls de moltíssims catalans, i propiciar la presidència als que fins ara eren els gran enemics de Catalunya.

Es diu que com que el nostre grup al Parlament de Catalunya no els hem donat suport , ara no tenim dret a reclamar res. I els dono la raó. No tenim dret a reclamar res, però sí a denunciar el que ha succeït i el resultat de tot plegat. A la fi, ni la renovació democràtica, ni la lluita contra la corrupció, ni la defensa de la nació catalana han pesat prou i s' ha imposat la lògica de la lluita de partits pel futur poder a Catalunya. I tot plegat a costa de mantenir al poder del Congrés als neofranquistes, estafadors i corruptes majors del regne.

Nosaltres mai haguéssim fet una cosa semblant. Més enllà del PP, podem tenir les nostres diferències que es manifesten dia sí i dia també, i això es el joc i la lògica democràtica. Però semblava lògic que amb tot el que ha succeït , a hores d'ara , al PP ni aigua per part de ningú. Però sembla que no és així. Aquesta és una de les diferències fonamental entre nosaltres i la resta. I ho dic amb tot l 'orgull dels que encara sembla que volem conservar els principis en la política.

FEINA FETA PEL GRUP MUNICIPAL COMÚ DE TÀRREGA AQUEST PRIMER ANY DE LEGISLATURA

1-    Mocions presentades als Plens de l’ Ajuntament:

A -Adhesió a la xarxa de ciutats i pobles refugi  per a l’acolliment de persones refugiades. Aprovada per unanimitat.

B -Substitució progressiva de l’ús del glifosat per mètodes no contaminants en dependències de responsabilitat municipal. Aprovada per unanimitat.

C - Adequació de la fossa comuna dels soldats i i ciutadans enterrats al cementiri de la ciutat durant la guerra civil. Aprovada per unanimitat.

D -En commemoració del 85è aniversari de la proclamació de la II República espanyola. Rebutjada.

E - Per un ajuntament laic i respectuós amb les creences de tothom. Presentada conjuntament amb el grup municipal CUP. Rebutjada.

F - Per impulsar un sistema de tarifació social dels preus públics dels serveis, equipaments i activitats que presta l’ Ajuntament de Tàrrega. Pendent de votació aquest mateix mes de juliol.

G -Per permetre la intervenció de la ciutadania en els Plens municipals. Retirada en espera del nou reglament de participació ciutadana.

E -Declarant persona non grata al rei espanyol Felip VI i a la família reial espanyola a la ciutat de Tàrrega. Presentada conjuntament amb els grups municipals de l’oposició. Aprovada per majoria.

F- Hem votat ,a més, a favor de totes les mocions presentades als Plens, algunes provinents d’altres grups, altres presentades de manera institucional.

2-    Acord social amb els grups que conformen la majoria a canvi del vot a favor dels pressupostos.

a-    Es tracta d’un acord que ja vam explicar en el seu dia que contenia unes inversions socials a l ‘entorn de 55.000€ i del qual a dia d’avui  no en tenim cap notícia. Ens temem amplis incompliments d’aquest punt.

b-    Inclusió en els actuals pressupostos de les partides següents: 1.800€ per al Centre Obert i 300€ per a la protectora d’animals.

c-    Creació del Banc de Medicaments a proposta nostra amb una partida de 10.000€ que ja figura en els actuals pressupostos. Sembla que s’està duent a terme la seva creació.

3-    Oficina Itinerant al Carrer.

Portem recollides 28 demandes de ciutadans que han respost a la nostra oferta d’actuar de mitjancers entre les seves demandes i queixes i l’ Ajuntament. Hem plantat la nostra taula en 8 llocs diferents de la ciutat cada dissabte al mati des de fa 2 mesos. Continuarem el proper setembre. Anem registrant les demandes a l’ Ajuntament i ens comprometem a portar-los les respostes que rebrem de l ‘Equip de Govern personalment a casa de cadascú d’ells.

4-    Article setmanal

Publicació setmanal a  Nova Tàrrega  d’ un servidor de vostès a la secció fixa “ Suma exponencial” que ara mateix estan llegint. Es tracta de difondre la nostra tasca a l’Ajuntament, a més de difondre les nostres idees i postures sobre temes  no solament municipals, sinó de política general. A dia d’avui, aquest que estan llegint és l ‘article número 44.

5-    Assistència a comissions , reunions sectorials i institucions municipals.

Assistència també als Plens mensuals i posicionament sempre que és possible de les nostres idees, concepció municipal i model de ciutat. Normalment, dues o tres a la setmana.

6-    Tots els diners públics que rebem el regidor i el grup municipal els dediquem a tasca política en favor dels ciutadans.

Si no fos així, no seria possible fer el que estem fent.

De les passades eleccions generals espanyoles he constatat el següent:

-       En Comú Podem hem guanyat les eleccions a Catalunya. Efectivament, de nou hem repetit el triomf a Catalunya tot i ser una força de l’esquerra transformadora. Això hem porta a pensar que a la majoria dels catalans els estem convencent que calen canvis en profunditat en matèria econòmica, social i de renovació democràtica en general.

-       En Comú Podem hem tret un molt bon resultat a la demarcació de Lleida, essent  de nou també la primera força a la ciutat de Lleida., cosa impensable fa ben poc temps. En Jaume Moya ha guanyat de nou la seva acta de diputat provincial de manera ben còmoda.

-       A la ciutat de Tàrrega hem guanyat alguns vots, de manera que prop de 1100 persones ens han votat amb un percentatge de més del 17% dels vots emesos, en un resultat molt positiu des del meu punt de vista i inèdit fins ara.

-       A Espanya Unidos  Podemos no hem aconseguit els resultats que ens deien totes les enquestes i sembla ser que més d ‘un milió de vots amb els qals comptàvem s’han quedta a casa. Potser votants d’ Iu que no han volgut votar la moderació de Podemos o votants de Podemos que no han volgut votar la radicalitat d’ IU.

-       No obstant , hem mantingut els 71 diputats que teníem , cosa gens menyspreable si pensem que tot plegat no fa ni dos anys que ha començat.

-        El vot de la dreta s ha reagrupat a l ‘entorn del PP a costa de Ciudadanos , segurament er frenar les possibilitats que Unidos Podemos poguéssim arribar al govern junt amb el PSOE.

-       A la ciutat de Tàrrega 585 electors han optat pel PP, cosa per a mi incomprensible si tenim en compte que estem parlant del partit més corrupte d’ Europa, com a mínim.

A la vista de l ‘anteriors es poden treure les següents conclusions:

-       A Catalunya  tenim un comportament electoral radialment diferent al comportament espanyol, on la corrupció i tot el que esta passant no desmoralitza l’electorat de la dreta que vota en bloc.

-       No obstant el bipartidisme s’ha acabat definitivament essent que Unidos Podemos hem arribat per quedar-nos, i presentar batalla política des de l ‘oposició i batalla electoral en properes eleccions amb ànims de victòria quan els desencantats que s’han abstingut vegin que és molt pitjor quedar-se a casa que no pas  anar a votar encara que  sigui a una opció no del tot satisfactòria.

-        A Catalunya, En Comú Podem ens estem implantant amb molta solvència en moltes zones fins i tot rurals la qual cosa ens permetrà també plantejar-nos altres fites futures com treure uns molt bons resultats en les autonòmiques i en les municipals.

-        

-       El mateix penso que està passant a la ciutat de Tàrrega on mai havíem passat de 350 vots i ara estem a frec dels 1100 sufragis. Caldrà anar fonamentant i eixamplant aquests avenços.

-       S’imposa la creació d’un nou subjecte polític permanent de la confluència En Comú Podem, amb estructura i implantació en tots els municipis de Catalunya, com a forma bàsica i sostenible d’arribar a més quotes de poder per poder crear una societat més justa i igualitària.

-       Una darrera cosa, opino que els votants targarins i targarines el PP s’ho haurien de fer mirar, i segur que de la revisió en sortiria alguna característica , la naturalesa de la qual no vull qualificar per discreció.

-       Ah, em deixava un tema que segur que alguns  estàveu esperant des del principi. Jo, amics, nosaltres, continuem defensant un referèndum concertat, lliure i vinculant del poble de Catalunya per decidir si volem o no ser independents. Primer perquè és la nostra convicció i segon perquè no sembla que electoralment ens vagi gens malament, i suposem que la gent que ens vota, que és la majoria de moment, estarà d’acord amb nosaltres.