diumenge, 19 de juny del 2016

QUÈ ÉS I ON S’EMMARCA “ EN COMÚ PODEM”

“En Comú Podem” és la confluència política catalana de multitud de grups, partits,  moviments i persones que hem reaccionat contra les retallades de drets dels ciutadans i augment dels privilegis dels poderosos, fenòmens predominants en la nostra societat. Hi ha a “En Comú Podem”, partits organitzats, grups municipals independents als governs o a l’oposició, moviments socials i de resistència, i individus de tota mena  amb el denominador comú de voler aturar l’abús dels rics i canviar les tendències socials i polítiques en favor de la gent.
Però, “En Comú Podem” no estem sols ni actuem de forma aïllada. En aquesta tempesta reaccionària que es va iniciar al món a partir dels anys 80, en què s’han anat imposant els interessos del poderosos a costa dels drets dels treballadors i de la gent senzilla, s’han organitzat arreu grans i poderosos moviments de resistència popular. Efectivament, des de partits que han arribat als governs de Portugal o Grècia, fins a confluències de tota mena que ens presentem a les eleccions espanyoles amb molt bones perspectives, passant pels grups d’esquerres  i ecologistes al parlament europeu i als parlaments de molts països. I també conglomerats de resistència  per exemple en oposició a la reforma laborals socialista a França.
Els tentacles de les grans corporacions armamentistes, energètiques, bancàries i financeres internacionals estan actuant de forma ininterrompuda per anar reduint al seu domini tot allò que els  és aliè o contrari. Els interessos geopolítics i econòmics han arrasat la major part dels països de l’ Orient Mitjà que han passat d’una certa estabilitat en dècades anteriors a ser un escenari de milers i milers de morts innocents i a diari per causes atribuïbles en gran part a l’acció occidental. El domini de tota Amèrica ja fa fins i tot segles que dura, si ha convingut amb implantació de nombroses dictadures propiciades pels EEUU i on, esporàdicament, alguns països s’escapen com poden de les urpes americanes i intenten iniciar i desenvolupar les seves pròpies polítiques autònomes i  populars. 
La novetat és que ara toca sotmetre Europa. Efectivament, en aquest continent , ens estàvem escapolint de manera graciosa del domini dels senyors de la guerra i de la fam, amb allò que vam iniciar als anys 60 i que anomenem “ estat social del benestar” i que ha consistit en procurar que tothom pugui tenir els mínims necessaris per viure de manera digna, amb sobretot uns serveis socials en sanitat, educació jubilacions, dependència i atur.
Le “ revolució” conservadora ens ha arribat doncs, i aprofitant la gran crisi financera ocasionada pel descontrol del mateix sistema, com que s’ havia de reconstruir allò que ells mateixos havien destruït, el resultat està essent i serà, si no ho evitem, un desmantellament total de les nostres societats de característiques socials, i la implantació d’allò que els americans consideren el millor, es a dir, “ la llei de la selva” o el salvi’s qui pugui, però sobretot qui tingui diners i poder.
A no ser que els ho impedim a través de la resistència popular organitzada. I en això estem “En Comú Podem” i tants d’altres. Molts hem entès que s’ha de treballar des de la base, des dels pobles i els ajuntaments, però també als carrers i a les empreses i moviments de resistència obrera en aquelles empreses que volen tancar sense motius  de pèrdues econòmiques que ho justifiquin. O a través d’ impedir desnonaments o retallades dels serveis públics. Però també a través de governs autonòmics o nacionals i les seves aliances per imposar a la UE una altra manera de desenvolupar l’economia per salvar les persones i no pas ni els bancs ni les grans corporacions. I també a través d’iniciatives d ‘economia alternativa, solidària,  social, cooperativa, ecològica, d’ajuda a la gent; de la banca ètica i  societats energètiques cooperatives sense ànims de lucre, ONGs, fundacions socials, etc.
En fi, jo mateix i “Comú de Tàrrega” ens sentim molt orgullosos de formar part d’aquest col·lectiu de resistència popular, i ens sentim solidaris amb tothom  qui lluita pel benestar, la llibertat i la justícia social i copartícips de les seves accions.
Joan Fornsubirà



diumenge, 12 de juny del 2016

LA MONARQUIA ESPANYOLA, UNA INSTITUCIÓ NOCIVA I PERNICIOSA PER AL POBLE ESPANYOL (II)


Fins i tot l’aspecte més positiu que podria oferir el rei Joan Carles  com es el fet que va obrir la porta a la democràcia actual, s’ha vist molt enterbolit  pel cop d’estat del 23F, amb la seva segura participació fins que se li va escapar de les mans i va haver de recular.
I res més. Des d’aleshores, s’ha dedicat a viure bé , rodejat de luxes i aduladors i a forjar-se una fortuna que es calcula ara mateix en un 1800 milions d’euros a base de comissions del petroli dels països àrabs més sagnants, com Aràbia Saudita. I en això ha estat un digne fill i net, tot seguint  l’estela dels seus avantpassats, el seu avi amb un fortuna calculada en 85 milions de pessetes quan va haver de marxar d’Espanya l any 1935 a base també de comissions d’ obres públiques com el metro de Madrid, o del seu pare amb una fortuna calculada en uns 1000 milions de pessetes quan va morir, que , segons les males llengües ,  en part va obtenir de vendes fraudulentes de béns de l'estat. Com podeu veure tota una vida de “sacrificis” (entre cometes) dedicada als seus súbdits.
I no sembla que l’actual tingui cap intenció de canviar res. Col·locat en la punta de la piràmide dels poderosos, va vivint rodejat de luxes, sense cap tasca contínua que justifiqui  ni el seu sou i els de la seva família, rodejat dels  amigatxos  “ compi yogui”, alguns d’ ells acusats en casos de corrupció, i  fins i tot amb part de la seva pròpia família  acusats ells mateixos de corrupció com es el cas del cunyat i germana.
I el que és encara més greu, sense cap mena d’empatia pels que més ho necessiten i ho passen pitjor. Sempre els he vist , tant a ell com al seu pare, rodejat de banquers, d’autoritats, d’empresaris, de polítics , com a màxim dels dirigents sindicals, però mai al costat, per exemple, dels desnonats o dels estafats per la banca o dels dependents o dels aturats de llarga durada a qui, potser, podria donar el seu suport , si més no moral. Confonen , segur que interessadament ( o potser simplement no hi han pensat) el que ha de ser una actitud neutral en el joc polític amb un absentisme culpable en les qüestions socials, sobre les quals no hi ha cap norma ni  cap llei que els impedeixi poder dir alguna cosa en favor dels necessitats. Però  a qui li importen els pobres que cada vegada són més, a partir de certs nivells de luxes i esports d’elit? De manera que, a sobre d’ indignes, es mostren com el que són en realitat,  uns grans elitistes, aquests també de llarga durada.
És  també per tot això i altres coses que em deixo per no allargar-me gaire, que votarem la moció.
Per acabar, vull dir que si bé l’ autonomia que ens cal és la de Portugal, també la monarquia que ens cal és la de Portugal. En aquest país germà els van fer fora i de manera definitiva ben prompte. En això, Espanya també es diferent.  Dues vegades que han hagut de fugir per cames, els poderosos han fet que retornin al cap d’uns anys,  si ha calgut passant el país a sang i foc. Aquells poderosos a qui ara deuen agraïment etern i a qui afavoreixen sense atur.

És per tot això també que votarem a favor de la moció.

dijous, 2 de juny del 2016

LA MONARQUIA ESPANYOLA, UNA INSTITUCIÓ NOCIVA I PERNICIOSA PER AL POBLE ESPANYOL (I)

Al passat Ple de la ciutat de Tàrrega, vam votar a favor de declarar persona no grata al rei espanyol i a la seva família
A la moció que parla sobretot del domini de l ‘estat sobre el poble català i de la impossibilitat que se’ns permeti exercir el dret d ‘autodeterminació, vam voler afegir tota una colla d’altres raons per afermar encara més la nostra postura de rebuig total a la institució, a la família reial i a la persona del rei. I aquest fou l ‘escrit que vam llegir.
“Considerem la monarquia espanyola una institució secular perniciosa i nociva per als interessos de la majoria del poble espanyol, i causant de la majoria de fets que ens han d’avergonyir com a persones humanitàries i partidaris de la justícia social i del ple desenvolupament de la democràcia.
Si ens remuntéssim en els segles més allunyats, hi trobaríem una conquesta d’ Amèrica que suposà l extermini de milions d ‘indígenes i centenars de pobles precolombins. Però també ens trobaríem amb les reaccions sempre contràries als aires modernitzadors que ens anaven arribant d’ Europa com són els casos de la Reforma o la Il·lustració.
Però centrem-nos en els segles recents. En el XIX la monarquia ha estat promovent o donant suport a multitud de cops d ‘estat,  guerres civils i guerres colonials a Cuba a Filipines al Marroc on anaven a morir el pobres desgraciats per defensar els negocis del rics. Sempre ha estat al costat i en consonància amb les classes dominants , militars , església, banquers , empresaris, terratinents  i rendistes de tota mena. I tot això en una Espanya de molt baix nivell democràtic regit políticament per cacics dedicats a falsejar les urnes.
Ja en el segle XX, després de la primera dictadura, es va proclamar la II República, però  un cop feixista, una guerra civil horrorosa i una altra dictadura criminal de gairebé 40 anys vénen a retornar l’ordre natural de les coses en aquest desgraciat país de països que anomenem Espanya. L’ordre del domini dels poderosos amb tot el suport del monàrquics, malgrat que no van accedir al poder de nou fins al 1975.
Es en aquest sentit que volia retre homenatge a la República i als seus valors en la moció que vaig presentar el mes passat i reconèixer que va ser l ‘intent més seriós de modernització i de reversió  de les dinàmiques  opressives tradicionals de l ‘estat espanyol. Però , malauradament no va tenir prou èxit.

Una nova democràcia semblava nàixer amb uns fonaments bastant diferents que no pas la que havia hagut durant el XIX i primera meitat del XX. I segurament molts aspectes no aguantarien la comparació. No obstant, allò que no ha canviat és l actitud dels reis i de llurs famílies en relació tant al desig d’autodeterminació de Catalunya, com en la resta de qüestions.