PROPOSTA MOCIÓ DE SUPORT AL PERSONAL DEL CAP PRESENTADA PER COMÚ DE TÀRREGA I CUP

Al CAP de Tàrrega s’atén una població aproximada de 23.000 habitants que habiten la nostra Àrea Bàsica de Salut (ABS), des de Passanant a Castellserà, essent una distancia d’extrem a extrem de 45 Km, amb un gran nombre de persones de la 3ª edat, que sovint viuen soles i sense mitjans de desplaçament. Ha de garantir la demanda d’assistència les 24 hores del dia, tots els dies de l’any, d’urgències vitals, problemes aguts com angines de pit, pneumònies, atacs de pedra, etc. que  no poden esperar i que requereixen una atenció urgent, la qual cosa vol dir, escoltar, diagnosticar i tractar com més aviat millor.

Tota aquesta tasca es realitza de manera diferenciada si és en horari laboral o fora d’horari laboral.  En horari laboral, això és de 8.00h a 17.00h de dilluns a divendres , no hi ha un equip específic per atendre aquestes demandes urgents que no són programades, sinó que les realitzen els professionals distribuïts en franges horàries. Naturalment, aquest fet comporta haver de tancar l’agenda pròpia de visites amb la conseqüència lògica que els pacients veuen minvat el seu accés als seus metges/sses o infermers/es, malgrat tractar-se de visites programades amb antelació. I, per tant, haver d’allargar l’espera qui sap lo. Aquesta tasca s’anomena Urgències en Horari Laboral ( ESP). Fora d’horari laboral, comprèn de dilluns a divendres de 17.00h a 8.00h de l’endemà, i les 24 h dels dissabtes, els diumenges i els festius. És l‘anomenada Atenció Continuada o d’ Urgències Fora d’Horari Laboral (PAC), altrament dit de manera col·loquial “ horari de guàrdies”. Habitualment, fins a l’any 2012, era un servei que prestaven 3 equips de metge/ssa i infermer/a en horari diürn de dissabtes diumenges i festius, i 2 equips les tardes dels laborables i les nits de tota  la setmana.

LES RETALLADES

L’any 2012, per tal de reduir la despesa sanitària, l’ Institut Català de la Salut va eliminar 12 h. al dia de dissabtes, diumenges i festius d’un/a metge/ssa i un/a infermer/a, i dels dos equips  que quedaren, les nits dels dies que van del diumenge fins al dijous ambdós inclosos,  un d’ells van passar a quedar-se a les seves respectives cases en qualitat de “ localitzats”. Atès que l’assistència en aquest horari de guàrdies era insuficient, es va imposar al personal del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) de col·laborar en les tasques del Servei d’Atenció Continuada (PAC) per fer possible  rellevar al personal de guàrdia per poder fer els àpats corresponents, a més de col·laborar en les tasques d’assistència domiciliària de Tàrrega ciutat. Tot això amb un repartiment d’hores de servei variades per part del SEM diferents cada dia de la setmana.  Lògicament, el Servei d’Emergències Mèdiques, segons el seu propi nom indica, ha d’acudir quan hi ha una emergència, cosa que passa molt sovint, i han de deixar la tasca que havien començat en el centre o en un domicili, de manera que el suport que poden oferir és insegur, i per tant, els equips de guàrdia en realitat no disposen  d’ un temps necessari de descans garantit  per menjar, ni per acudir amb la rapidesa que cal a complimentar els domicilis.

De sobte, la direcció s’ha adonat que això és un disbarat i que no pot ser, de manera que els del SEM no faran cap domicili, i només faran visites al CAP si hi són. Així doncs, la direcció a partir del dia 1 de març  ha establert que el suport del SEM queda reduït a la seva presència al centre de 20.00h a 22.00h i de 2.40h a 5.20h, si no estan activats, totes les nits, suprimint tot el suport de visites a domicili, i deixant, per tant, l’equip de guàrdies sense cap ajut durant l’horari diürn d’atenció continuada i en hores punta els dissabtes, diumenges i festius.

CONSEQÜÈNCIES

De tot l’anterior es dedueix que les retallades han degradat i continuaran degradant l’assistència del nostre CAP, si no s’hi posa remei de manera urgent.  Es constata que a hores d’ara els recursos humans del CAP de Tàrrega són del tot insuficients per donar un servei digne als usuaris. Aquests usuaris, per poder ser atesos pels seus metges de capçalera, han hagut d’esperar, dues , tres o fins i tot quatre setmanes. Tant en l’horari d’ Atenció Continuada com en les urgències en horari laboral, els usuaris han hagut d’esperar a la sala d’espera fins a 4 hores amb freqüents queixes lògiques per aquestes llargues esperes al personal administratiu que no en té cap culpa.

DEMANEM

1-Instar la direcció del CAP de Tàrrega que faci el necessari per retornar als nivells d’assistència que el nostre centre de salut havia tingut amb anterioritat, i que consistiria, segons el nostre punt de vista, després de ser coneixedors del que hem exposat en el preàmbul, en les següents mesures:

Organitzar l’atenció continuada amb tres equips de metge/ssa i infermer/a, dos de presencials i un de localitzat a domicili durant els caps de setmana i festius i 2 equips presencials la resta dels dies.

Aconseguir que les consultes als metges/sses de capçalera siguin accessibles no més enllà d’una setmana d’espera.

Fer de manera que els professionals sanitaris en horari laboral disposin de temps per tasques no assistencials, de formació, de treball amb la comunitat, de revisió de la pròpia feina per millorar-la, etc.

Tenir el suficient personal professional per poder dur a terme aquestes tasques de manera digna i poder garantir l’acompliment dels punts anteriors.

DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE SOCIALISME? (I)

L’Europa socialdemòcrata

Europa , al llarg del segle XX, s’han desenvolupat unes polítiques econòmiques que han consistit en el desplegament de serveis públics i garanties laborals en favor de les classes populars a fi de donar-los estabilitat i benestar, tot creant unes àmplies classes mitjanes amb un bons nivells de vida. Els partits que ho varen fer possible s’han anomenat a ells mateixos “partits socialistes” ( PSC-PSOE) i aquestes polítiques de beneficis populars se solen anomenar “socialdemòcrates”.

Aquestes societats que tingueren el seu màxim exponent als anys 70 del segle passat, es caracteritzaren per una abundància de treball de qualitat i de llarga durada, provinent de tots els sectors, però amb un fort component d’un sector industrial força desenvolupat, amb uns sous suficients per viure amb dignitat  fins i tot amb un poder d’estalvi considerable.

Hi havia també força seguretat i qualitat en serveis públics com l’ensenyament i la sanitat, amb sistemes de beques i preus públics que permetien estudiar els fills de famílies humils, i que atenien els malalts d’una manera automàtica en relativament poc temps. El sistema de pensions permetia la seva revalorització segons els nivells de vida, i els serveis bàsics de la població com l’electricitat , el gas, els telèfons o l’aigua estaven gestionats per empreses de titularitat pública en benefici de la majoria.  En general hom podia confiar que tot aniria a millorar amb el pas del temps i amb el creixement de l ‘economia.

No era el socialisme en el sentit clàssic del terme, però semblava que a través de la millora i la humanització del sistema econòmic capitalista es podia arribar a uns certs nivells d’igualtat i de justícia social. Sobretot, també perquè tant la dreta com l’esquerra clàssiques semblava que hi estaven d’acord, i hom podia creure que , amb petits matisos, tots remaven en la mateixa direcció.

L’Europa neoliberal

Les coses es trencaren de manera lenta però constant a partir dels anys 80, agreujat tot plegat quan la URSS va caure i ja no fou necessari mantenir els drets econòmics de la gent subsidiària, i la rapinya de les classes poderoses es va desfermar sense atur, guiades per les polítiques  privatitzadores de serveis públics, rebaixes d’impostos, i favorables als rics dels EEUU (Reagan) i de la Gran Bretanya (Thatcher), les quals es van anar estenent a tot arreu. És el que anomenem “neoliberalisme”.

La resta ja és més conegut: llibertat total de l’ especulació financera; gran crisi generalitzada; rescat de la banca internacional a costa del pressupostos socials dels governs; retallades i austeritat; privatitzacions dels serveis públics bàsics, i un empobriment dels pobres i enriquiment dels rics constat i sense atur. A això , hi haurem d’afegir les darreres novetats, guerres arreu del món, refugiats sense acolliment, expansió de l’extrema dreta, del  racisme i de la  xenofòbia, etc.

La renúncia dels socialistes

Un dels fenòmens polítics més importants fou que els partits socialistes tradicionals es van anar adaptant poc a poc a aquest estat de coses, amb el que anomenaren “ la tercera via” de Toni Blair a Anglaterra, i de la resta a partir d’ ell. En definitiva, ja no es tractava tant de mantenir els seus principis econòmics socialdemòcrates que havien construït unes societats força equilibrades a Europa, sinó a aplicar les mesures neoliberals de manera una mica més moderada que la dreta, però sense qüestionar-ne l’ essència. I, naturalment, la degradació ha anat augmentant, no solament a causa de les renúncies dels partits de l’esquerra moderada tradicionals, però també gràcies a aquestes renúncies. D’aquí els seus fracassos electorals i reducció general de poder en favor de la dreta a gairebé tot arreu.

La propera setmana explicaré com veig jo el socialisme en l’actualitat, i en definitiva, de què estem parlant quan parlen de socialisme.

EL CATALÀ, UN OASI SENSE AIGUA, NI ARBRES , NI OMBRA

La condemna d’Artur Mas

Acaba d’arribar la condemna d’inhabilitació d’Artur Mas i les conselleres Rigau i Ortega. No puc fer altra cosa que condemnar-les en ser la pretesa falta tot un acte ben democràtic que hom hauria de respectar i fins i tot promocionar. Consultar el poble sobre el que sigui mai pot ser un delicte. A Suïssa, fins  tot es va consultar si volien abaixar els impostos i la gent va contestar que no. Recoi...

Dit l’anterior, em dic a mi mateix que aquesta sentència tan injusta promulgada per un sistema judicial sota sospita d’un estat postfranquista, no ens pot desviar del que per a mi és el moll de l’os de l’actualitat catalana, que no és altra cosa que els judicis del Palau de la Música i la responsabilitat de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i del propi Artur Mas que sembla desprendre’s de tot plegat. Una cosa no ha d’amagar l’altra.

La corrupció a Catalunya

I això em porta a reflexionar sobre el nostre país, la nostra gent, els nostres dirigents durant tantes dècades i sobre com aquest antic oasi català , tan aplaudit en un cert moment per tothom i a tot arreu, s’ha anat convertint en una zona seca, desertitzada , sense aigua , ni arbres , ni ombres.

Repassava avui alguns documents i em trobo amb un mapa de la corrupció d’Espanya on hi consta que a Catalunya ( 313) tenim el rècord  d’ encausats per judicis de corrupció de totes les comunitats autònomes espanyoles ( font, diari digital Vozpopuli), més que no pas València (51), Madrid (145), Balears (70) o Andalusia (153), posem per cas. I veig com l’antic fiscal anticorrució Jiménez Villarejo enumera fil per randa, amb número d’expedient judicial inclòs, no gens menys que 25 causes obertes a Catalunya des del 2009 fins al 2015, algunes encara pendents de vista oral, altres ja resoltes contra els encausats i altres arxivades  ( algunes pel famós jutge Pascual Estivill, que fou també condemnat per corrupció més tard).

I es dóna la casualitat que la major part de causes s’han obert contra components de CDC , i en menor nombre , contra Unió Democràtica de Catalunya (UDC) i contra el Partit dels Socialistes de Catalunya ( PSC). Se’m dirà que no totes tenen la mateixa importància i caldrà convenir que és cert. No obstant, les dues més greus , crec jo , la de la família Pujol i la del Palau, giren les dues a l’entorn de CDC i els seus dirigents o càrrecs del partit.

L’entramat d’interessos espanyols i catalans

Ja fa anys que les tapes de les clavegueres s’han anat destapant gràcies a jutges i fiscals valents, a les denúncies d’alguna premsa independent  i a la pressió popular a partir del 15M , sobretot. I és aquí on es pot veure el que s’anomena la casta, la trama o el  règim de la transició. És a dir, aquell entramat d’interessos, a tota Espanya i també a Catalunya, dels poders econòmics i principals partits polítics que han fet i desfet a plaer, alguns posant-se diners a la butxaca, altres cobrant comissions per finançar els seus partits de forma il·legal i fent trampes electorals, i altres , a la fi, fent la vista grossa i mirant cap a un altre costat. I tots ells tapant-se les vergonyes els uns als altres i donant-se suport,si calia. Sí, senyors , era quan el senyor Pujol era nomenat espanyol de l’any pel govern espanyol. A partir un pinyó, vaja...

L’estelada com a protecció

Que en els poderosos no hi ha hagut , ni adés , ni ara, ni un pam de net , és cosa sabuda. Que no tothom ha seguit les mateixes pràctiques delinqüents , també. Que alguns hem estat i estem denunciant, dia sí i dia també , els corruptes , només cal veure la trajectòria de cadascú. A la fi, potser se’n sortiran perquè podem més del que ens pensem, però crec que la lliçó haurà estat definitiva, o almenys , això espero.

I per acabar, vull expressar el meu disgust sempre que els acusats de qualsevol cas de corrupció s’envolten amb l’ estelada i recorren al litigi entre Catalunya i  Espanya per tractar d’amagar les seves vergonyes. Trobo bastant trist voler trair l’esperança de tot un poble per salvar  al partit ,  als subordinats o a un mateix.

EL QUE TENEN EL PODER ESTAN CONSTRUINT UN MÓN CADA COP PITJOR

 Recordava fa uns dies una discussió bastant vehement amb un amic sobre les bondats o les calamitats del capitalisme, essent jo qui el condemnava i ell qui el defensava, i fins i tot anhelava la seva expansió. D’això farà ja uns 25 anys.

I pensava que avui ja no faria res semblant, no perquè pensi que el capitalisme és millor ara que no pas en aquells temps, sinó perquè ara sé que hem perdut la batalla i sempre la perdrem.

Però tampoc el meu amic tenia raó , ja que ell pensava que amb l’expansió del capitalisme , cada vegada més gent humil i pobra aniria sortint de la pobresa, cosa que també s’ha demostrat ben falsa, essent que els pobres cada vegada ho són més. i els rics ., cada vegada més rics. I això passa aquí al món desenvolupat, però també als països en vies de desenvolupament.

En aquell temps jo pensava, no que acabaríem amb el capitalisme, cosa molt improbable fins i tot aleshores, però sí que hi havia possibilitats de millorar les vides de les persones , sobretot de les més humils, per mitja de mecanismes de repartiment de la riquesa i dels serveis bàsics. Ara ja sé que no és així ni ho serà, la qual cosa no vol dir que no hàgim de continuar lluitant. Això mai. Però ja sense il·lusions reals de poder guanyar.

És evident que anem a pitjor i sé que el món no farà res més que empitjorar fins a arribar a una gran catàstrofe similar o pitjor a les guerres mundials. A mi em sembla que aquesta és la constant de l’ésser humà, la de la seva autodestrucció,sense que res hi puguin fer els bons sentiments., la compassió,els ideals ni la raó.

Sé que l ‘esquerra tenim raó, que a la força el món que proposem els idealistes ha de ser molt millor a l’actual i , sobretot , al que vindrà o està arribant. Però això no servirà de res, mai ha servit de res. Les passions i els fanatismes són molt més poderosos que no pas els pensaments i els raonaments moderats, i dominen la majoria de les ments. L’egoisme, la ignorància, l ‘odi , el rebuig de l’altre, la irracionalitat, la por, l’exclusió, tot s’està aliant i s’aliarà contra tot allò que és just i equilibrat en l ‘ésser humà.

Arribarà la catàstrofe, com va arribar als anys 14 ( I Guerra Mundial) i 39 ( Segona Guerra Mundial) del segle XX i ja no  hi podrem fer, potser , tal vegada , endarrerir-ho un temps.

Quan Hitler va arribar al poder de forma democràtica, tothom pensava que esmoderaria, que era un insensat ignorant i primari. I que la gran Alemanya, bressol de l’ humanisme, de la cultura i del millor que havia donat la música culta, mai no toleraria que uns fanàtics arribessin a dur a terme els seus plans i les seves teories. I ja sabeu què va passar...

Diré només deu certeses que teníem fa dècades i que ara ja no poden tenir essent realistes. Eren certeses que formaven part d’una visió del futur esperançadora que ja no podem tenir avui dia. Crèiem que anàvem cap :

1-    A l’augment de la pau al món

2-    Al desarmament y la reducció de la venda d’armes.

3-    A l’eliminació de la pobresa en un futur.

4-    A una governança justa i equilibrada dels països per al bé comú.

5-    A una Europa unida i social en benefici dels ciutadans

6-    A uns valors de solidaritat,  igualtat i  llibertat en expansió.

7-    A una acceptació dels altres i dels diferents cada cop major.

8-    A un cert equilibri internacional entre potències .

9-    A una expansió de l’organització socialdemòcrata de l’economia tendent a l ‘equilibri i a la creació de classes mitjanes.

10- A una economia global en benefici de la majoria.

Res d’això és, ni ha estat, ni serà en un futur.  Sincerament crec que anem de mal en pitjor. Poca cosa hi podem fer, però , malgrat tot, alguns seguirem en la lluita per aconseguir-ho.

EN RECORD DE MOSSÈN RAMON DE VERDÚ, CAPELLÀ DIALOGANT I HOME HONEST

Sóc d’una època en què l’esperit del Concili Vaticà II estava en plena expansió. Encara que em va agafar massa jove per viure’l en directe, sí que en vaig viure les conseqüències d’una manera directa i indirecta.

De manera directa quan en plena adolescència mossèn Joan de Guissona ens deia en plena confessió que els “ pecats “ normals dels joves reprimits en ple franquisme no eren en realitat pecats, sinó coses normals de l’edat i que no hi havíem de donar cap importància. O quan en uns exercicis espirituals a Montserrat, el monjo encarregat dels alumnes e l’ Institut d’ Igualada , on estudiava en aquella època, ens explicava que Crist no era cap senyor amb barba blanca suspès al firmament, sinó que no era res més que un sentiment i una actitud davant la vida, el sentiment i l’actitud d’estimar sempre i a tota hora. I que això era el cristianisme. I afegia que la frase que ens havia d’acompanyar tota la vida és la següent : “Crist és amor”. Punt i final.  I que la resta no tenia cap importància.

De manera més indirecta, vaig   seguir contactant amb l’esperit del Concili Vaticà II ja a la universitat en assabentar-me que existia un corrent d’ideologia d’esquerres anomenat “Cristians pel Socialisme”, que unia els cristianisme i el marxisme, i que estava integrat dins del PSUC com a corrent. Alguns dels seus membres encara avui dia estan donant conferències i en actiu, i he tingut el plaer de conèixer-los, com són els casos de l’ Arcadi Oliveres o el Jaume Botey, o la germana Teresa Forcades, als quals admiro profundament per la seva honestedat i valor. Altres no els he pogut conèixer perquè van morir molt joves, com el cas d’Alfons Carles Comin, pare de l’actual conseller de Sanitat, el qual s’ha incorporat a l’àmbit de la dreta independentista.

Durant molt temps he seguit amb interès i admiració la tasca dels cristians de “la teoria de l’alliberament” que bàsicament a Amèrica Llatina han lluitat pel benestar dels pobres en les terres més injustes del planeta. Recordo el bisbe assassinat de El Salvador, Oscar Romero o Ignacio Ellacuria i els jesuïtes també assassinat en aquest mateix país, o el bisbe català Casaldàliga, entre altres.

Admiro també la tasca de l’actual papa Francesc que està donant un nou aire a l’església, similar al del Vaticà II , encara que no sé jo si tindrà resultats gaire duradors o serà solament una anècdota, a la vista que tot el que està succeint al món va  en direcció contrària de tot allò  que predica aquest papa tan atípic.

Ve a tomb tot l’anterior en rememorar la figura de mossèn Ramon de Verdú que ens ha deixat recentment. Quan vaig arribar a viure en aquest poble,  fa uns disset anys, vaig notar de seguida que mossèn Ramon era una peça clau del poble, i que el seu esperit era ben obert i receptiu a tot aquell qui arribava, fos practicant o no en fos dels rituals que ell oficiava com a rector de la comunitat de Verdú.

Sempre ens vam saludar i ens vam caure bé, encara que mai vam arribar a parlar ni de les seves creences ni de les meves que no tenien res a veure en l’aspecte religiós, encara que estic segur que ens haguéssim entès pel que fa a allò que podríem anomenar  filosofia de vida, és a dir, en respectar i apreciar les característiques de l’altre sempre que aquestes fossin autèntiques i dirigides al bé comú.

Sovint, entre amics, parlàvem d’ ell com un home honest, lliurat a la seva tasca amb entusiasme, que estimava el seu ramat, i prototip del que podríem anomenar “ esperit del Vaticà II”, és a dir, religiosos progressistes, tolerants, respectuosos, oberts a la resta de creences i acollidors amb els discrepants. Tot allò que no són ni han estat molts catòlics, capellans i fins i tot bisbes de les nostres contrades de les darreres dècades i encara en actiu ara mateix , malgrat els nous aires que ens arriben del Vaticà.

Vagi aquest escrit en sentit homenatge a mossèn Ramon de Verdú i, amb ell , a tota una generació de cristians, la majoria ja molt grans, que van saber i continuen sabent interpretar el missatge de Crist de l’única manera que a mi em sembla  possible, la dels pobres.  

SUMA D’INCONCRECIONS, RETARDS I INCOMPLIMENTS DE LA JUNTA DE GOVERN

EL CALAIX DE LES CAUSES PERDUDES

Hi ha algunes frases que han passat a la cultura popular sobre els afers polítics i els qui intentem dur-los a terme d’una manera més o menys digna. Una d’elles és allò que “ a l’oposició hi fa molt fred” i una altra que recordo és que “ el govern ,desgasta, però l’oposició, desgasta doblement”.

Vénen aquestes reflexions a tomb pel fet que, quan hom disposa de majoria absoluta , sol fer i desfer al seu aire, mentre la resta intentem que es respectin els pactes , mocions aprovades i acords variats , intentant impedir que tot plegat se’n vagi al calaix de les causes perdudes, oblidades o incomplertes.

És en aquest sentit que avui em plau explicar tota la suma considerable d’inconcrecions, retards i incompliments de la junta de govern en relació a mocions aprovades en Ple municipal, o a  acords o pactes que havíem arribat amb aquest regidor, servidor de tots vostès, i amb el grup municipal Comú de Tàrrega ,  durant l’exercici 2016 i el que portem del 2017.

INCOMPLIMENTS

Incompliment 1. Destinació de 10.000€ dels pressupostos del 2015 per a partides socials del capítol Òrgans de Govern que no s’hagin executat.

Incompliment 2. Creació d’una nova partida que s’anomenarà “serveis socials i d’inserció laboral” per un import de 10.000€ en els pressupostos del 2016.

Incompliment 3. Destinació de 30.000€ a l’inici d’una nova inversió social per a la construcció d’una nova Escola Alba. Sembla que durant l’any 2017 es començarà a fer l’estudi preliminar, però amb un pressupost solament de 10.000€.

Incompliment 4. Reducció del 20% dels diners destinats als grups municipals i destinar-los a augmentar les subvencions de les entitats socials per un total de 3800€. S’han restat els diners els grups municipals , però no s’han destinat a les entitats socials de Tàrrega, la qual cosa fa més greu aquest incompliment.

PARALITZACIONS

Paralització 1. Moció aprovada en favor d’iniciar un estudi per implementar una tarifació social en alguns serveis municipals com l’Escola de Música i les Llars d’ Infants.

Paralització 2. Moció aprovada per dignificar la fossa comuna de soldats morts i enterrats al cementiri de  Tàrrega durant la guerra civil.

Paralització 3. Moció aprovada per iniciar actuacions en favor d’anar eliminant de les dependències municipals qualsevol  estructura que hi hagi  fabricada amb el potencial cancerigen anomenat  amiant ( uralita, rocalla, etc).

Paralització 4. Moció aprovada per anar eliminant l’ús de l’herbicida  cancerigen glifosat dels serveis de jardineria municipals, sobre la qual cosa en sabem poc i de manera fragmentada.

INCONCRECIONS I RETARDS

Inconcreció i retard 1.  Contractació d’un tècnic especialista per realitzar un estudi social sobre quines són en realitat les necessitats de la població targarina, a fi d’iniciar un programa de suport a la millora de la qualitat de vida de les persones en els aspectes  de sanitat i primeres necessitats.

Inconcreció i retard 2.  Elaboració d’un reglament per iniciar un programa de suport a certes  activitats econòmiques solidàries, ecològiques, artesanes, de cooperació, artístiques, culturals, etc.

Inconcreció i retard 3. Campanya divulgativa per informar la ciutadania dels diversos ajuts de suport per part de les institucions catalanes a  accions de reducció de despeses i consum energètic de particulars.

DESENCALLAR TEMES

I fins aquí sense voler ser exhaustius. Esperem que aquest escrit que faré arribar de manera personalitzada a la senyora aldaldessa, serveixi per desencallar alguns o tots els temes a que m’he referit.

Els regidors de l’oposició no tenim la majoria, i fins i tot alguns estem en una clara minoria, però no per això se’ns ha de menystenir a l’hora d’acomplir el que està pactat i el que s’ha aprovat en els Plens Municipals. No és altra cosa que saber complir amb  la paraula donada.

COM TE PREVIST GASTAR-SE ELS DINERS L’AJUNTAMENT DE TÀRREGA

Model de ciutat

Fa unes quantes setmanes que estic parlant de diferents aspectes que tenen a veure amb el model de societat i de ciutat que estem bastint i defensant els diversos grups polítics municipals.

A la vegada, estic insistint sobre la reflexió que governar una ciutat no és solament gestionar-la de manera més o menys correcta , sinó aprofitar el poder i els diners de què es disposa quan es governa per intentar modificar les coses que no són correctes, fins  arribar a una ciutat globalment més justa i igualitària.

Desequilibris pressupostaris

Si analitzem les intencions de la Junta de Govern de la nostra ciutat pel que fa al repartiment de les despeses per al 2017 que reflecteixen els pressupostos, veurem que hi ha uns desequilibris força evidents que poden ser defensats des de perspectives diverses però que no responen a les nostres prioritats.

Per àrees el rànquing de despeses és el següent: serveis (23,90%), urbanisme (21,80%), cultura (14,71%), educació (13,10%), seguretat (8,08%), esport ( 5,82%), serveis socials ( 4,17%), promoció econòmica ( 2,90%), pobles agregats ( 2,40%), joventut ( 1,19%), habitatge ( 0,74%), salut ( 0,68%) i participació ciutadana ( 0,51%).

Les nostres prioritats

Vagi d’entrada la reflexió que totes les àrees són importants i que entenc que s’han de cobrir totes les necessitats, i que , si parlem de serveis socials , per exemple, hom podria considerar social qualsevol activitat,  en el sentit que totes elles van dirigides a la societat en el seu sentit més ampli.

No obstant, no puc deixar de considerar que, per exemple, els pressupostos dels apartats de serveis socials i de promoció econòmica són baixíssims, per no dir ridículs. I esmento aquest dos apartats perquè em semblen d’allò més importants per al futur de la nostra gent.

Efectivament, crec que a hores d’ara , el més urgent és que tots els nostres conciutadans puguin estar atesos en les seves necessitats i que, a més, l’ajuntament faci tots els esforços per rellançar l ‘economia, la creació de llocs de treball i l’autoocupació.

Potser seria hora que , encara que sigui provisionalment fins que les coses vagin millor per a tots, procedíssim a reduir blocs de despesa segurament més prescindibles, com urbanisme, serveis, esports i/o cultura en benefici d’altres que són més urgents com serveis socials, educació, salut o algunes necessitats específiques dels pobles agregats en relació amb la seva població més vulnerable.

L’ajuntament pot fer molt més del que fa

Ens haN dit sovint que hi ha altres administracions  que ja fan la feina d’atenció a les necessitats socials o d’habitatge o de salut dels més necessitats, però estem demostrant que , si bé això és cert, hi ha molt marge per actuar des dels ajuntaments.

Concretament, ho hem estat demostrant a l’haver habilitat la recepta social o banc de medicaments l’any passat o els ajuts a les primeres ocupacions de petites empreses o els ajuts per dur una vida digna a persones amb necessitats que properament posarem en funcionament segons el pacte a què hem arribat amb la Junta de Govern enguany. I  ningú no ens impedeix d’anar procedint a noves actuacions d’aquest estil o similar. Només fa falta tenir voluntat de fer-ho.

ANÀLISI DELS PRESSUPOSTOS PER GRANS ÀREES
Àrea	Despesa	Percentatge sobre els diners disponibles: 11.043.023€ *	Percentatge sobre el total del pressupost: 15.893.828€ **
Seguretat	892.405.00€	8,08%	5,61%
Urbanisme	2.406.928,39€	21,80%	15,14%
Habitatge	81.598,00€	0,74%	0,51%
Serveis	2.639.778,00€	23,90%	16,61%
Serveis socials	460.499,00€	4,17%	2,90%
Educació	1.446.733,00€	13,10%	9,10%
Salut	75.463.00€	0,68%	0,47€
Joventut	130.885,00€	1,19%	0,82%
Cultura	1.624.832,00€	14,71%	10,22%
Esport	642.596,00€	5,82%	4,04%
Promoció econòmica	319.805,00€	2,90%	2,01%
Participació ciutadana	56.200,00€	0,51%	0,35%
Pobles agregats	265.301.00€	2,40%	1,67%
TOTAL	11.043.023,00€	100,00%	69,48%

*Diners disponibles ( 11.043.023€ ): són els diners destinats a les despeses una vegada descomptats les amortitzacions del deute, els interessos i els òrgans d’administració general.

**Total del pressupost ( 15.893.828€ ): són totes les despeses previstes, incloent-hi les amortitzacions del deute, els interessos i els òrgans d’administració general.