MIOPIA SOCIAL, MIOPIA ECONÒMICA, MIOPIA POLÍTICA
Puc estar d’acord en que el moment polític que vivim justifica fer palès fins allà on sigui necessari, la injustícia de la situació que viuen els presos polítics.
Puc entendre que el cúmul de despropòsits i greuges contra Catalunya que la dreta ha gestionat els últims anys, calgui tenir respostes, democràtiques i pacífiques, però rotundes.
Puc arribar a comprendre que un neofranquisme reviscolat, present en diferents estaments de l’Estat i en la política, justifiqui la defensa dels drets i llibertats bàsiques que pensàvem que teníem.
Però si Catalunya te avui representació política de les diferents ideologies de dreta i esquerra en les Corts Espanyoles, quin sentit té no votar favorablement uns pressupostos clarament beneficiosos per a la majoria dels ciutadans d’aquest país ?
No estem parlant de cap almoina ni cap plat de llenties. Ho sap tothom. Estem parlant d’un país que ha hagut de suportar la última dècada uns grans sacrificisa tots els àmbits de l’Estat de benestar (sanitat, educació, dependència) així com en sectors estratègics (emprenedoria, recerca, infraestructures).
Un país que necessita urgentment restablir la seva ossada i musculatura econòmica i social a la major brevetat. I això és responsabilitat en primer lloc de totes les administracions públiques (local, nacional i estatal).
Amb quins arguments podrem continuar reclamant allò que es correspon si ara ho rebutgem ?
El país és essencialment la gent, i molt especialment la més vulnerable. A Catalunya un 20 % de la població està en risc de pobresa. La classe mitjana continua perdent el seu poder adquisitiu i això ha ressentit moltíssim la nostra oferta empresarial. La precarietat del treball ha fet que molts joves s’han d’obrir camí a Europa.
L’alt cost econòmic i social de no votar a favor dels pressupostos no millorarà la dignitat ni del país ni dels presos polítics. En canvi aprovar-los pot significar apaivagar moltes necessitats. Cal doncs creure en la política social de l’Estat del Benestar i en la política d’estimular la recerca i la innovació. Si no, s’està ancorat encara en la ideologia de les retallades, o dit d’altra manera, fer seguidisme cec de pensar que el sector públic és el problema i no la solució. Llevem ancores !!
Un ampli consens nacional i transversal al voltant d’uns serveis públics socials, de la innovació i recerca com a brúixola, seria ara la millor icona de país i la millor forma d’ enfortir-lo.
Posem-nos urgentment les ulleres de la realitat econòmica i social del país i evitem la miopia social, econòmica i política.
Manel Medrano, economista i professor
Grup municipal Comú de Tàrrega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada