Els privilegis de l ‘església ( i III)

Els moviments laics espanyols asseguren que allò vell no acaba de morir i allò nou no acaba de néixer. Es van donant algunes passes com la retirada de símbols religiosos dels edificis públics, però persisteixen els privilegis econòmics de l ‘Església des del 1979 en un acord entre el ministre d’ Assumptes Exteriors espanyol i el Secretari d’ Estat de la Santa Seu.

De fet, hi ha moviments de base que no viuen la laïcitat com una amenaça contra l ‘Església, sinó com una oportunitat positiva, com ara el fòrum de capellans de Madrid que veu en la laïcitat de l ‘Estat el somni que l ‘Església accepti “ mirar la modernitat sense ingenuïtat o frivolitat però amb esperança, descobrint que la laïcitat pot ser evangèlica i teològicament positiva”.

No obstant, enfront se situa la jerarquia catòlica que consideren el laïcisme com un atac a la seva església, un endarreriment de la civilització i una aberració de l ‘ésser humà. I hi veuen irreligiositat, ateisme o anticlericalisme.

El catedràtic i director de la Universitat Menéndez Pelayo, Antonio Monclús, considera el laïcisme com el mapa sobre el qual s’ assenten les diferents cultures. La laïcitat és una característica essencial de l’ estat modern. L’ estat laic ha de garantir el dret de qualsevol cultura a expressar-se i desenvolupar-se, des de la no confessionalitat dels poders públics. Els acords amb la Santa Seu impedeixen que en Espanya contemplem un mapa així de lliure.

I és que no hi ha res més contradictori amb un estat laic que el que la seva hisenda pública exerceixi de recaptadora d’impostos per al sosteniment d ‘una religió concreta. El Vaticà es va comprometre en els acords del 1979 a que la seva església a Espanya s’ autofinancés amb l ‘anomenant “ impost religiós”. Mentrestant , es va acordar un mecanisme transitori per mitja d’una assignació a les declaracions de l’ IRPF que , al final , s’ ha consolidat com a definitiva. Amb això els catòlica poden destinar part dels seus impostos al finançament de part de la seva església sense afegir-hi ni un euro més que la resta de contribuents. Tota una jugada mestra d ‘enginyeria enganyosa per a badocs...

La reforma del sistema de finançament eclesiàstica té possibilitats diverses. Hi ha dos grans sistemes: els directes i els indirectes. Els sistemes directes es caracteritzen perquè l ‘Estat financia les esglésies per mitjà de fons públics, és a dir, la considera com a part de la despesa pública.

Els sistemes indirectes es basen en que l ‘estat facilita o promociona els sosteniment econòmic de les confessions a través dels ciutadans de forma voluntària. És el cas de les desgravacions fiscals a les donacions de França, Holanda o Portugal o d l’impost religiós o quota eclesiàstica dels fidels ( a part dels altres impostos) que s’aplica a Alemanya , Aústria, Suècia o Finlàndia.

Hi ha països en què les esglésies s ‘autofinancien com al Regne Unit o Eslovènia o on es prohibeix el finançament de les confessions com a Irlanda on , no obstant, l’ església catòlica rep finançament en el sistema educatiu.

Resumint, els sistemes directes com l ‘espanyol ( i el català), a més de minoritaris i obsolets, són incompatibles amb la laïcitat de l ‘estat ja que suposen una violació tant de la separació de poders com de la neutralitat.

Joan Fornsubirà.