Tàrrega En Comú Podem

D’ on venim? On som? Cap a on anem?

A Catalunya, a partir del 15M i tot el que va passar amb l’estatut,  el moviment independentista ha crescut de manera exponencial, i ha arribat a unes quotes populars mai viscudes. La presència d’organitzacions de la societat civil com Òmnium Cultural i la creació de l’ANC  han fet que a Catalunya hagi quallat un gran corrent d’opinió que relaciona la solució de tots els problemes amb la creació d’un nou estat, i  que  fa creure que una Catalunya independent serà sinònim d’un estat just, solidari, fraternal i equànime.

A la vegada, sobretot d’ençà el 9N, els partits polítics independentistes prenen un paper protagonista. Alguns de forma legítima, com ERC, ja que ja fan molts anys han fet bandera de la independència. Altres esdevenen conversos (CiU ara Pde Cat), i aixequen la bandera de l’independentisme, deixant enrere anys de col·laboració amb el Partit Popular i innombrables casos de corrupció. Per acabar, tenim la CUP que uneix les principals reivindicacions del moviment dels indignats amb la necessitat d’assolir la independència.

Durant anys, el paper dirigent de l’ anomenat procés ha estat compartit entre una part de la societat civil catalana a través de les organitzacions civils i els grups polítics esmentats. Després de l’1 d’octubre tenim una situació complexa: picabaralles entre socis de govern, sortides de to, retrets, declaracions contradictòries, presència al carrer i celebracions multitudinàries, govern aquí i allà, gent exigint el mandat de l’1 d’octubre i d’altres demanant d’ampliar suport per celebrar un referèndum acordat, vinculant i reconegut internacionalment. I el més inacceptable, gent tancada injustament  a la presó per fer política.

Però, com quedem? El referèndum celebrat fa un any no era internacionalment reconegut? No hi havia un grapat de països esperant la declaració d’Independència per reconèixer i donar la benvinguda a la nova República? No hi havia morterades de préstecs que farien viable el nou Estat? Havia de ser fàcil: anàvem, votàvem i el nou país seria una realitat....

Que potser no s’intuïa que l’Estat espanyol reprimiria i anul·laria qualsevol intent de canvi unilateral? Que no fan tots els estats joc brut per preservar el seu estatus? Que no ho ha fet França a Còrsega? No ho va fer Itàlia amb Aldo Moro? I Alemanya amb la Baader-Meinhof?. Tots els estats juguen brut, tots! Els nostres polítics eren passerells? No esperaven el que va passar? Pensaven que es proclamaria la República i l'ONU ens aixoplugaria l’endemà? Llegint les declaracions dels mesos de setembre i octubre de l’any passat era el que semblava.

Però res de tot això ha succeït, ans al contrari, s’ha engendrat un monstre populista anomenat Ciudadanos  que recorda les tenebres del feixisme; el “a por ellos” presideix actes d’extrema dreta; el PP torna al seu discurs més ranci i caspós;  el partit ultra VOX reuneix milers de persones; el PSC juga a un funambulisme extrem amb perill de caiguda imminent,....... I aquí les poques coses que es fan  o es plantegen, són venudes com un “estem fent República” surrealista.

Durant els darrers anys, els comuns hem denunciat la frivolitat política de l’ independentisme que prometia (i promet) coses que no eren/són possibles. Traïdors, botiflers, enemics de la pàtria catalana, han estat els qualificatius més suaus que hem rebut. No obstant, estem on pronosticàvem: no hi ha un rumb clar; el parlament sembla el pati d’una escola; els problemes fonamentals de la societat catalana estan abandonats; la qüestió nacional sembla que s’ha de resoldre a Bèlgica; la sanitat catalana cada dia empitjora; l’ensenyament pateix encara les retallades; els desnonaments, tot i que ja no són portada de diaris, continuen...... I així un llarg llistat que no acabaríem.

I ara què? No convindria recuperar la ideologia i dur a terme polítiques d’esquerres que traguessin el país d’on el tenim? No seria hora de retornar al consens del 80%  i acordar un procés que ens meni a un referèndum real, sense el qual Catalunya- normalitat seran una dicotomia permanent?  No caldria demanar responsabilitats polítiques a CiU/PdeCat  per tots els casos de corrupció? No podríem fer neteja entre tots?

Per acabar i prenent prestades les paraules de Quino que fa servir l’ admirada Mafalda: “hores d’ara tant me fa que la gent pensi com jo, em conformo amb que pensi”
Pensem-hi.

Grup municipal Comú de Tàrrega