La conxorxa dels morruts o com trencar-se la closca contra el mur
JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega
Agustí Colomines és un personatge ben típic dels morruts, en podem dir el morrut major. Esquiu, ganyut, reptador, aspre en el to, agre en el contingut, d'aquells que, en no haver arribat al seu nivell, quan et replica sembla que et perdoni la vida. La seva darrera burrada ha estat dir que cal "doblegar l'Estat, a través d'un conflicte de duresa extrema". Aquesta és l'última, però no la pitjor, perquè fa unes setmanes va preconitzar que "sense morts, la independència tardarà més". Tot un fenomen de la natura. De la natura morta, diria jo.
Agustí Colomines és el rei dels morruts, però n'hi ha molts d'altres que van amb la mala llet incorporada a la cara: la Paluzie de l'ANC, eternament emprenyada, o el mateix Torra qui, quan intenta fer una rialleta perquè no sigui dit, li surt el rictus dels desesperats. N'hi ha d'altres que no cal explicitar.
A tots ells els dirigeix Puigdemont que és una mica més potable en la seva actitud personal i facial, encara que deu ser l'arquitecte i director d'obra de tot el baluard defensiu/ofensiu desesperat que els aplega a tots. De les restes del naufragi en diuen la Crida per la República o una cosa semblant.
Val a dir que en aquest projecte de "duresa extrema" (i no sé si amb una colla de morts previstos com a danys col·laterals, com a Eslovènia) coincideixen amb la CUP i amb els emmascarats. Tot un desgavell desolador que entre els uns i els altres ens han de portar potser a escenaris d'enfrontaments més o menys greus on, es vulgui o no es vulgui, sempre tenim les de perdre.
I és que jo em pregunto, què més ha de passar perquè aquesta gent s'adoni de la realitat i vulgui optar per camins i estratègies diferents que, potser més a la llarga, ens puguin portar a poder exercir el dret d'autodeterminació a través d'un referèndum?
Si alguna cosa s'ha demostrat en aquest procés és que ni Espanya està tan feble, ni el món ens vol reconèixer, i que res està gens madur per a gran cosa relacionada amb la nostra nació i els seus drets. Per a alguns, l'èpica col·lectiva els resulta l'únic i últim argument per no quedar aïllats i renéixer de les cendres com ha passat ja en alguna ocasió. Però si això succeís, seria a costa d'haver de tornar a donar-se cops de nou al mur inexpugnable d'aquesta Espanya que té els seus poders fàctics molt ben col·locats, i pot vantar-se de ser un dels països més sòlids del món.
Un país tan sòlid, tan reconegut i acceptat a fora, tan poderós en tots els aspectes no pot "ser doblegat" sense més ni més, ni amb un conflicte de duresa extrema, ni amb alguns morts col·laterals. Prou que ja ho van intentar els violents del País Basc amb un resultat tràgic per a tots, també per a ells mateixos. Colomines i tots els morruts (cosa greu, el president de la Generalitat entre ells) deliren portats pel seu idealisme que mai podrà ser productiu, perquè no admet mitges tintes, o tot o res. I aquesta política que compromet el benestar de tota una comunitat de milions de persones, és un despropòsit i una desgràcia.
Aquí s'imposa l'única via possible de poder arribar algun dia a poder expressar-nos com a poble lliure. I això passa per construir un PROJECTE DE PAÍS que aplegui una gran majoria a l'entorn de la idea del referèndum. I, per tant, passa per convèncer els reticents que una tal cosa podria ser positiva i podria convenir-nos a tots plegats i que els podria millorar la vida. De fet, en algun moment, ja partíem d'un 80% de catalans partidaris de poder votar, quantitat que potser ara ja ha disminuït per efecte perniciós d'haver volgut tirar pel dret.
I mentrestant, anar governant de manera positiva per a tothom, millorant els serveis i la qualitat de vida de la gent, i demostrant que en el nacionalisme o independentisme, així com en tota la resta de partits sobiranistes, no hi queda ni rastres de finançaments il·legals, ni de corrupció, ni trampes ni mitges veritats. Ni de persones corruptes.
No hi ha cap altre remei ni cap altre camí.
