dimarts, 29 de gener del 2019

La conxorxa dels morruts o com trencar-se la closca contra el mur

JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega
Agustí Colomines és un personatge ben típic dels morruts, en podem dir el morrut major. Esquiu, ganyut, reptador, aspre en el to, agre en el contingut, d'aquells que, en no haver arribat al seu nivell, quan et replica sembla que et perdoni la vida. La seva darrera burrada ha estat dir que cal "doblegar l'Estat, a través d'un conflicte de duresa extrema". Aquesta és l'última, però no la pitjor, perquè fa unes setmanes va preconitzar que "sense morts, la independència tardarà més". Tot un fenomen de la natura. De la natura morta, diria jo.
Agustí Colomines és el rei dels morruts, però n'hi ha molts d'altres que van amb la mala llet incorporada a la cara: la Paluzie de l'ANC, eternament emprenyada, o el mateix Torra qui, quan intenta fer una rialleta perquè no sigui dit, li surt el rictus dels desesperats. N'hi ha d'altres que no cal explicitar.
A tots ells els dirigeix Puigdemont que és una mica més potable en la seva actitud personal i facial, encara que deu ser l'arquitecte i director d'obra de tot el baluard defensiu/ofensiu desesperat que els aplega a tots. De les restes del naufragi en diuen la Crida per la República o una cosa semblant.
Val a dir que en aquest projecte de "duresa extrema" (i no sé si amb una colla de morts previstos com a danys col·laterals, com a Eslovènia) coincideixen amb la CUP i amb els emmascarats. Tot un desgavell desolador que entre els uns i els altres ens han de portar potser a escenaris d'enfrontaments més o menys greus on, es vulgui o no es vulgui, sempre tenim les de perdre. 
I és que jo em pregunto, què més ha de passar perquè aquesta gent s'adoni de la realitat i vulgui optar per camins i estratègies diferents que, potser més a la llarga, ens puguin portar a poder exercir el dret d'autodeterminació a través d'un referèndum? 
Si alguna cosa s'ha demostrat en aquest procés és que ni Espanya està tan feble, ni el món ens vol reconèixer, i que res està gens madur per a gran cosa relacionada amb la nostra nació i els seus drets. Per a alguns, l'èpica col·lectiva els resulta l'únic i últim argument per no quedar aïllats i renéixer de les cendres com ha passat ja en alguna ocasió. Però si això succeís, seria a costa d'haver de tornar a donar-se cops de nou al mur inexpugnable d'aquesta Espanya que té els seus poders fàctics molt ben col·locats, i pot vantar-se de ser un dels països més sòlids del món.
Un país tan sòlid, tan reconegut i acceptat a fora, tan poderós en tots els aspectes no pot "ser doblegat" sense més ni més, ni amb un conflicte de duresa extrema, ni amb alguns morts col·laterals. Prou que ja ho van intentar els violents del País Basc amb un resultat tràgic per a tots, també per a ells mateixos. Colomines i tots els morruts (cosa greu, el president de la Generalitat entre ells) deliren portats pel seu idealisme que mai podrà ser productiu, perquè no admet mitges tintes, o tot o res. I aquesta política que compromet el benestar de tota una comunitat de milions de persones, és un despropòsit i una desgràcia.
Aquí s'imposa l'única via possible de poder arribar algun dia a poder expressar-nos com a poble lliure. I això passa per construir un PROJECTE DE PAÍS que aplegui una gran majoria a l'entorn de la idea del referèndum. I, per tant, passa per convèncer els reticents que una tal cosa podria ser positiva i podria convenir-nos a tots plegats i que els podria millorar la vida. De fet, en algun moment, ja partíem d'un 80% de catalans partidaris de poder votar, quantitat que potser ara ja ha disminuït per efecte perniciós d'haver volgut tirar pel dret. 
I mentrestant, anar governant de manera positiva per a tothom, millorant els serveis i la qualitat de vida de la gent, i demostrant que en el nacionalisme o independentisme, així com en tota la resta de partits sobiranistes, no hi queda ni rastres de finançaments il·legals, ni de corrupció, ni trampes ni mitges veritats. Ni de persones corruptes. 
No hi ha cap altre remei ni cap altre camí.

divendres, 18 de gener del 2019

MIOPIA SOCIAL, MIOPIA ECONÒMICA, MIOPIA POLÍTICA


Puc estar d’acord en que el moment polític que vivim justifica fer palès fins allà on sigui necessari, la injustícia de la situació que viuen els presos polítics.
Puc entendre que el cúmul de despropòsits i greuges contra Catalunya que la dreta ha gestionat els últims anys, calgui tenir respostes, democràtiques i pacífiques, però rotundes.
Puc arribar a comprendre que un neofranquisme reviscolat, present en diferents estaments de l’Estat i en la política, justifiqui la defensa dels drets i llibertats bàsiques que pensàvem que teníem.
Però si Catalunya te avui representació política de les diferents ideologies de dreta i esquerra en les Corts Espanyoles, quin sentit té no votar favorablement uns pressupostos clarament beneficiosos per a la majoria dels ciutadans d’aquest país ?
No estem parlant de cap almoina ni cap plat de llenties. Ho sap tothom. Estem parlant d’un país que ha hagut de suportar la última dècada uns grans sacrificisa tots els àmbits de l’Estat de benestar (sanitat, educació, dependència) així com en sectors estratègics (emprenedoria, recerca, infraestructures).
Un país que necessita urgentment restablir la seva ossada i musculatura econòmica i social a la major brevetat. I això és responsabilitat en primer lloc de totes les administracions públiques (local, nacional i estatal).
Amb quins arguments podrem continuar reclamant allò que es correspon si ara ho rebutgem ?
El país és essencialment la gent, i molt especialment  la més vulnerable. A Catalunya un 20 % de la població està en risc de pobresa. La classe mitjana continua perdent el seu poder adquisitiu i això ha ressentit moltíssim la nostra oferta empresarial. La precarietat del treball ha fet que molts joves s’han d’obrir camí a Europa.
L’alt cost econòmic i social de no votar a favor dels pressupostos no millorarà la dignitat ni del país ni dels presos polítics. En canvi aprovar-los pot significar apaivagar moltes necessitats. Cal doncs creure en la política social  de l’Estat del Benestar  i en la política d’estimular la recerca i la innovació. Si no, s’està ancorat encara en la ideologia de les retallades, o dit d’altra manera, fer seguidisme cec de pensar que el sector públic és el problema i no la solució. Llevem ancores !!
Un ampli consens nacional i transversal al voltant d’uns serveis públics socials, de la innovació i recerca com a brúixola,  seria ara la millor icona de país i la millor forma d’ enfortir-lo.
Posem-nos urgentment les ulleres de la realitat econòmica i social del país i evitem la miopia social, econòmica i política.


Manel Medrano, economista i professor
Grup municipal Comú de Tàrrega

Posicionament del Comú de Tàrrega en els Pressupostos del 2019

1. Vam expressar la queixa del nostre grup per la tardança en la presentació de la proposta de pressupost de 2019 als grups del Ple. I més quan encara s'han canviat partides a darrera hora. Pensem que la temporalitat ha de ser una altra. Estem parlant d'un dels Plens més importants de l'any.
2. Cal tenir clar que els pressupostos són previsió de les bones intencions. Però la realitat la veiem en el tancament de l'any, en veure que l'execució moltes vegades no té a veure amb allò pressupostat. I aquí és on es veuen les tendències de cada grup. I aquí és on discrepem principalment quan veiem que les partides socials sovint són retallades per cobrir altres partides o per generar un romanent que posteriorment solament utilitzarem per obres.
3. Pensem que és un pressupost continuista, la qual cosa no ens alegra especialment. Malgrat tot vam fer els següents esments:
3.1. En el Pla d'obres es parla més d'arranjament i millores necessàries (moltes obres en lloc d'una de faraònica). S'ha incrementat la despesa en enllumenat, en compactació, en voreres i carrers degradats. I en principi hi ha unes aportacions externes que sumen un total d'1.382.000 euros + 260.000 euros per la venda de terrenys municipals edificables. Si finalment es porta a terme, és una bona feina. Però podria ser que tot quedés en bones intencions. Ja es veurà.
3.2. Els pisos per necessitats temporals (pisos socials) que té l'Ajuntament, tenen assignats uns 10.000 euros per arranjar-los i poder-los utilitzar, en lloc d'anar a lloguer quan sorgeix la necessitat. És el tercer any que hi ha dotació pressupostària. Sempre es deia que no n'hi havia prou, que es necessitava al voltant de 10.000 euros. Ara ja hi són. Demanem el compromís que les obres s'iniciïn i, si pot ser, s'acabin abans de les eleccions municipals. Se'ns diu que així serà i que ho assumeixen.
3.3. Hi ha una inversió en enllumenat mediambientalment més sostenible gairebé de 95.000 euros. Molt més que l'any passat. Però també demanem que s'executi en la seva totalitat la partida, a més de tenir en compte la proposta feta per un grup d'habitants en la Comissió de Participació, en la qual demanen que es tinguin en compte els carrers amb espais foscos i desprotegits perquè siguin els primers a ser enllumenats per donar més seguretat i tranquil·litat a les persones que per allí passen. Se'ns diu que així serà i que ho assumeixen.
3.4. El 2018 s'ha distingit per acordar, després d'una moció presentada per nosaltres i la CUP, un estudi i implantació d'una prova pilot del nou sistema de recollida d'escombraries (que en cas que ningú faci cap altra proposta, serà el porta a porta). I en el pressupost 2019 no se'n parla ni s'obre una partida en previsió de tot el tema d'escombraries. L'alcaldessa ens garanteix que ja s'està treballant en el tema, però que bàsicament aquesta feina es fa des de l'empresa Urgell Net, en la qual l'Ajuntament hi té una participació del 22%. Es farà el possible perquè tot plegat acabi funcionant durant el 2019. I estan d'acord amb nosaltres que no es pot seguir igual que fins ara. Assumeixen el tema.
3.5. El mateix succeeix amb el Pla de Mobilitat consensuat entre tots els partits polítics i que caldria començar a implantar quan s'aprovi definitivament, que hauria de ser durant el primer trimestre de 2019. La primera actuació parcial suposa una despesa de 18.000 euros, i aquesta despesa no està prevista en els pressupostos. Ens diuen que aquesta despesa no té una partida específica, perquè s'utilitzarà el pressupost d'interior per la pintura horitzontal i de serveis o guarda urbana per la senyalització vertical. Però es comprometen a finalitzar la primera fase durant el 2019.
3.6. Es proposa que en cap cas es quedin sense utilitzar en el 100% les partides dotades amb imports per millorar l'accessibilitat i el deteriorament de les voreres de la ciutat. I caldria ampliar les zones d'actuació proporcionalment a tots els barris i no solament al centre. També assumeixen el tema.
3.7. I finalment, quan vam parlar amb l'equip de govern la vigília del Ple, els vam demanar que assumissin els estudis mediambientals i energètics que ja té l'Ajuntament per millorar l'eficiència energètica i implantar-la emprant models mediambientals sostenibles. Ens van dir que ja havien fet aquesta feina novament i que ja tenien els estudis al respecte. Els vam demanar de tirar endavant un pla pilot en un edifici suficientment emblemàtic de la ciutat i calibrar els estalvis a llarg termini emprant aquests tipus d'energies sostenibles. Ho van supeditar al superàvit pressupostari de 2018 i que es faria amb el romanent permès, tal com estableix la normativa actual. I és ben cert que hi haurà romanent per fer-ho. Van proposar fer el pla pilot en un dels dos edificis amb més mancances en aquest tema: el pavelló municipal o el Col·legi Jacint Verdaguer. L'important és que ho van assumir.
4. En el torn de rèplica els vam dir que estàvem satisfets. I que esperàvem que no caiguessin en sac foradat. Però, tot i haver-nos donat tots els caramels que els havíem demanat, no podíem votar a favor d'aquests pressupostos per no donar més èmfasi en els apartats socials i no dotar de mesures per ajudar a pal·liar aquests problemes amb especialistes que treballessin damunt el terreny. Però tampoc podíem votar-hi en contra després d'haver arribat a acords que creiem que són bons per a la ciutat. La democràcia és diàleg, estira-i-afluixa, acords, encontres i desencontres. Però tot això no es pot fer si no ens trobem. Finalment el nostre vot va ser ABSTENCIÓ.
Comú de Tàrrega

dilluns, 10 de desembre del 2018

El govern de la ciutat dóna l’esquena a les reivindicacions dels metges de l’atenció primària

Ja sabeu, els metges de primària de tot Catalunya estem de vaga

FEM VAGA PERQUÈ DEMANEM :

 Més metges a l’atenció primària.
 Més temps per atendre millor els pacients.
 Menys llistes d’espera.
 Més recursos per a l’atenció primària

Els grups Municipals Comú de Tàrrega i el PSC en el ple del Dijous 22 de novembre van presentar una moció perquè el govern de la ciutat instés al Departament de Salut de la Generalitat a corregir les greus deficiències que pateixen els CAPS.

Els grups que governen, ERC i CIU, van considerar que no calia donar-hi suport, essent el Sr. Folguera, portantveu d’ ERC, qui ho va argumentar. I si voleu, a la web de l’ Ajuntament o al Youtube, hi trobareu el ple, i el podreu escoltar del minut 1.20 al 1.25.

Els arguments que va donar van ser :

1.- Que l’atenció a la salut no és competència municipal.

Sr. Folguera, els serveis de Salut no son competència municipal, però sí que ho
és exigir a les institucions supramunicipals, que els serveis que d’ elles
depenen, funcionin mot bé , en benefici dels veïns i veïnes de la ciutat que
governen.

No obstant, com que segons vostès , funcionen prou bé, no cal exigir res als seus responsables, i ja els està bé que per visitar la metgessa de capçalera, hi hagi tres o quatre setmanes d’espera, o que en els servei d’ atenció continuada , els usuaris s’hagin d’ esperar una, dues o tres hores. Essent així com és , em pregunto si no és la seva obligació exigir millores.

2.- Que es tracta d’ una qüestió tècnica no política.

Sr. Folguera, aprofundir en els conceptes de tècnic i polític ho podem fer en un altre moment , però hi ha molts indicis que el Govern de Catalunya, des de fa uns anys, té molt interès ( voluntat política ) que els serveis de salut que generin negoci vagin bé, o sigui,que la sanitat privada engrandeixi els seus negocis, probablement a costa de la pública. I de fet, prou que hi van.

En un article al seu diari, el Sr. Enric Hernández, director de El Periódico, titulat “El negoci de les retallades”, explica que: 

El 2008 el tripartit va invertir en la sanitat catalana el 35,5% de tots els recursos disponible, però el 2017, solament s’hi va invertir el 28,8%, tot i que les comunitat autònomes hi inverteixen una mitjana del 33%.

Entre el 2009 i 2017, Catalunya ha patit la tisorada més gran en salut de totes les comunitats autònomes, essent un 27,5 %, mentre que les retallades de la resta només fou el 9,3% de mitjana.

Paral·lelament, la sanitat privada fa l’agost entre el 2011 i el 2015. El nombre de catalans amb assegurança privada va créixer en 100.000, la qual cosa representa un augment d’un 4,5%, i les primes van augmentar en 174 milions, és a dir, el 12,4%.

Sr. Folguera, això sí que és una qüestió de voluntat política: degradar la sanitat publica perquè creixi la privada.

3.- Que els indicadors sanitaris van bé.

El senyor Folguera es veu que té un coneixement profund d’aquest tema, i diu: les coses han canviat i ara els serveis de Salut es mesuren amb indicadors i tots els indicadors van bé.

Senyor regidor d’ ERC, sembla que Vd. no sap que els dies d’ espera per una visita, o les hores d’ espera a urgències també són indicadors, i que no van bé .I que els professionals no puguin més, i així ho manifestin repetidament, tampoc vol dir que les coses vagin bé, I que molts usuaris comparteixin aquestes precarietats i queixes, per a vostè sembla que tampoc no vol dir res.

No deuen ser indicadors estadístics, aquells que tant li agraden.

4.- La culpa és de Madrid,

Sr. Folguera, li recomano l’article a dalt mencionat, on hi diu clarament que “ les retallades a la sanitat catalana continuen brindant un sucós negoci al sector privat”. I això , culpa de Madrid no deu ser. 

En donar per acabat el debat, la Sra. Alcaldessa manifesta que el Sr. Folguera ha parlat en nom de tot el govern, i que creu que el departament de salut ja saben i fan i el que han de fer, i no hi ha cap necessitat de demanar-los res. 
.
Mercè Agustí, metgessa del CAP de Tàrrega
Grup municipal Comú de Tàrrega

dimecres, 21 de novembre del 2018




Quan la justícia esdevé venjança



En el passat, les dretes espanyoles i les catalanes han tingut clar sempre el que calia i volien, és a dir,  una societat on la  religió catòlica  fos preponderant en la vida de la gent, i  conduís els nens i les nenes per al bon camí per mitjà de l’ensenyament religiós, i  les dones per al bon camí de la submissió al marit. Una societat  bàsicament injusta i desigual basada en una propietat privada desequilibrada, un ordre social sense crítica, i unes grans diferències de classes i l’explotació dels treballadors. I la policia i els militars com a garants de tot plegat. I tot adobat i relligat per uns mitjans de comunicació finançats pels seus propis capitals per dirigir i desactivar les ments dels adults.

L’única cosa en la que no han coincidit ha estat en el concepte de nació i en quin paper havia de jugar Catalunya en la conformació de l’estat. En això, mai hi ha hagut acord, fins al punt que fou un dels temes principals perquè les dretes espanyoles apostessin per la sublevació militar de l’any 1936,  la guerra civil i la dictadura , amb els milers de morts i assassinats que s’hi van produir. Poca broma “con el separatismo”.

En la majoria dels temes descrits amb anterioritat, poca cosa ha canviat, si no és que s’hagi rentat i modernitzat una mica amb les aigües del pas el temps, i de la democràcia de baixa qualitat que tenim  a l’estat espanyol. Aquesta democràcia que nasqué ja mig neulida pel que anomenem Transició, que no fou altra cosa que agafar les escombraries dels anys de la dictadura i amagar-les sota les catifes, en comptes de netejar les institucions de malfactors, torturadors i col·laboradors de tota mena.

I clar, el poder judicial no se’n va salvar, ans al contrari, va passar en la seva totalitat als nous temps amb mentalitats, ideologia, actuacions i persones de la dictadura. I , almenys en les seves cúpules, això no ha canviat, perquè les dretes espanyoles actuals en el poder, ja s’han cuidat de anar col·locant els seus en els llocs més rellevats de la judicatura i la fiscalia.

Segurament  els responsables dels fets de l’any passat a Catalunya, sobretot els càrrecs politics,  puguin tenir alguna responsabilitat penal, que amb la llei a les mans , se’ls pugui atribuir. Però mai els delictes tan greus dels que se’ls acusa. Senzillament perquè no hi va haver violència de cap mena, ni poca , ni molta.

Què ha passat , doncs? A nosaltres ens sembla que, tant les dretes , com algunes esquerres catalanes han entrat de ple en aquell terreny vedat que en un principi descrivíem,  i que històricament mai ha estat un tema compartit ni entre les dretes d’aquí i d’allà , que és el tema del “separatismo”. I aquest poder judicial d’origen franquista s’ha vist impel·lit, per causa de la judicialització d’un tema que no havia de sortir de l’àmbit polític, a ser la punta de llança per acabar per sempre més amb les pretensions independentistes catalanes.

La inacció de Rajoy i dels poders polítics; els temors dels econòmic; el discurs radical del rei en favor de la repressió; la pressió descomunal dels mitjans de la dreta més cavernària, han conduit a un poder judicial, ja tocat pels principis de la dictadura, a ser encara més inflexibles i radicals en les seves interpretacions dels fets catalans, fins al deliri actual, que ningú amb un mínim de sentit comú i de la realitat pot acceptar.

Sempre hem estat crítics amb la DUI i amb l’1-O considerat com a referèndum, i menys vinculant, però considerem que són temes diferents. Mai podrem acceptar que la justícia sigui venjança a lo bèstia, perquè la justícia , perquè ho sigui de veritat,  ha de ser proporcionada, mesurada i aplicada a la realitat. I qualsevol exageració duu directament al desprestigi de qui ho propicia i de qui ho exerceix. Com diu Oriol Junqueras, aquestes acusacions i provables sentències “pesaran com una llosa en la història d’Espanya”. I afegim que faran imparable el procès cap a l’autodeterminació per mitjà d’un referèndum  legal i acceptat internacionalment.


 
Joan Fornsubirà
 Grup municipal Comú de Tàrrega



Pla de Mobilitat Urbana Sostenible de Tàrrega


L’Ajuntament de Tàrrega va encarregar l’any 2017 a l’empresa DYMO (Desarrollo Organización Y Movilidad SA) , la redacció d’un Pla de mobilitat urbana sostenible de la ciutat de Tàrrega.

L’empresa va exposar el seu treball durant el primer semestre d’enguany al Consistori de l’Ajuntament de Tàrrega, on hi érem presents tots els grups municipals. L’estudi valora la situació actual, detecta les mancances i proposa les accions a desenvolupar per  millorar la mobilitat urbana en tots els sentits.

Actualment estem en la fase de demanar el parer de les institucions que  hi tenen més a dir, per la seva incidència en moments puntuals en la mobilitat urbana, com són els col·legis, les llars d’infants, el casal de gent gran, el CAP, les empreses ...

La previsió és  poder aprovar aquest Pla de Mobilitat Urbana abans de finalitzar el 2018, i iniciar la seva aplicació el 2019 en diferents fases.

Aquest estudi fa especial menció a la mobilitat a peu i en bicicleta, aquesta darrera molt poc utilitzada en la vida quotidiana de la ciutat. Pot ser que falti interès ciutadà per aquest tipus de mobilitat, però també és cert que el municipi no té desplegades les mínimes estructures perquè això canviï. I aquest pas és necessari fer-lo el més aviat possible i no demorar-lo en el temps.

Les ciutats és dissenyen cada cop més per al gaudiment de la ciutadania. I això ha de comportar que tothom pugui tenir accessos des de tota la ciutat fins als llocs més concorreguts al centre, mitjançant una xarxa de vials amples i segurs, on els vianants gaudeixin del seu passeig quotidià i/o puguin desplaçar-se amb comoditat per realitzar les seves activitats quotidianes.

També ha d’haver-hi  zones pacificades on les bicicletes i els vehicles tinguin una convivència normalitzada, a més de disposar dels carrils bici que siguin necessaris per a fomentar  i afavorir el seu ús .

En aquest Pla de mobilitat també es contemplen els accessos als polígons industrials de la ciutat. Alguns casos , com són els de Riambau i Llevant, la solució ideal és més fàcil que en altres sense gaire cost. La seva pacificació i accés amb bicicleta i a peu passa per ampliar el passeig de l’antiga Nacional II fins al final dels polígons. Actualment els vianants han de passar pel voral de la carretera, sense cap mena de protecció i amb els vehicles circulant a velocitats excessives. I si han de travessar la via, no tenen marcats els passos de vianants que els haurien de protegir.

Però tenim el cas més greu del polígon de la Canaleta, on actualment és gairebé impossible d’anar-hi a peu. I en bicicleta suposa un risc considerable, ja que el carril d’accés a la rotonda dels vehicles que venen de Guissona és fon amb el carril de sortida cap a Agramunt i el Polígon de la Canaleta. I en aquest carril tots sabem que la velocitat amb la que circulen els vehicles és del tot inapropiada.

El Pla també fa esment a la connexió amb el Talladell, que és un indret molt utilitzat pels passejos quotidians de les persones que volen fer salut. I en canvi no fa esment, perquè no correspon pròpiament al municipi de Tàrrega, al vial ja proposat algun cop que connectés Tàrrega amb Vilagrassa. Pensem que caldria tenir-lo present i incorporar-lo en un futur proper.

És clar que aquest Pla de Mobilitat Urbana no agradarà a tots per igual. Però és del tot necessari per millorar la vida de la ciutat. I proposem a tota la ciutadania que facin ús del seu dret de participar en la vida de la ciutat i hi digui la seva. En cas contrari , no tindrem tot el dret de criticar-lo si no hi estiguéssim d’acord.

Personalment crec que tot és millorable, i faré les meves propostes al respecte en l’exposició final. Algunes ja les he expressat. Però el que més em preocupa és la lentitud en la seva implantació, especialment pel que fa als polígon industrials, perquè gairebé no ens permet altra alternativa que anar-hi en cotxe.


Josep Ma. Cucurull Fa
   Grup municipal Comú de Tàrrega