Anàlisis del passat, pospecció de la política

Mestratges 

 Francesc Macià

En la desgraciada història d’ Espanya, hi va haver un moment gloriós en què semblava que els deures endarrerits de segles podien arribar a fer-se realitat. Aquests deures tenien a veure amb la democratització i modernització de l ‘estat, i amb la creació d ‘una societat lliure i justa. Aquest moment fou la proclamació de la II República l’ any 1931.

Efectivament aquella revolució liberal i democràtica que s’ havia dut a terme en la major part de l’ Europa occidental al llarg del segle XIX, no havia tingut lloc a Espanya. Tot continuava dominat pels de sempre: església, militars, senyors terratinents i classe poderosa a l ‘entorn dels bancs i de les finances. I amb unes classes populars analfabetes i empobrides. Els homes de la II República van intentar canviar aquest estat horrible de coses i , com ja sabem tots, no els van deixar. Els poderosos no volien perdre ni una mica del seu poder, encara que fos a costa de centenars de milers de morts en una cruenta guerra civil.

També va succeir que al proclamar-se la República espanyola, a Catalunya els guanyadors de les eleccions municipals , i en nom de tots l ‘avi Francesc Macià, va proclamar la República Catalana dins de la Federació de Repúbliques Ibèriques, tot seguint l ‘impuls dels somnis i ideals que havia acaronat des de la seva joventut . Ja sabem també que va haver de tirar enrere a canvi d’ un Estatut d’ Autonomia que , a la fi, va sortir força retallat d’ aquell que havia votat el poble català. Com veieu , l a història sempre es repeteix si no s’ hi fa alguna cosa.

L’ Avi Macià va morir força aviat i va ser enterrat enmig d’ una gran multitud que el va voler acompanyar en el seu darrer viatge. Diuen que fou l ‘homenatge popular més nombrós de tota la història del nostre país.

A mi, la fórmula que va intentar implantar Macià com a encaix de Catalunya dins d’ una Espanya progressista , com semblava que havia de ser aquella que havia nascut amb la II República, sempre m’ ha semblat la millor i per això considero l’ obra de Macià un mestratge a seguir en la meva manera d’ entendre aquest tema.

Pot ser discutible que a hores d’ ara un Estat Català dins d’ una Confederació Ibèrica sigui possible, donades les circumstàncies i a la vista que l ‘Estat espanyol està tirant endarrere en moltes coses que semblaven garantides i consolidades. Ens adonem que el poder real continua en les mateixes mans, que el poder d’ institucions com l ‘església roman intacte i que els poble cada vegada s’ està empobrint més i les classes mitjanes estem perdent aquell benestar que semblava inherent als països de l Europa Occidental. I que les classes dirigents de l ‘estat, enriquides per la crisis econòmica, no estan per la labor de permetre que el poble català es pugui expressar amb llibertat.

Jo sóc de natural pactista i m’ encanta entendre’m amb els altres. Els meus ideals segurament tenen a veure molt amb els que Macià tenia, és a dir, un pacte de progrés popular entre els pobles català i els altres de tota la Península Ibèrica. I si això fos possible, amb molts d’ altres pobles del sud d’ Europa, dins d’una Unió Europea social, democràtica i homogènia.

No sembla que les coses vagin per aquest camí. I és per això que molt hauria de canviar tot perquè jo renunciés a allò que sembla inevitable i que ens ha de dur a la sortida única per poder gaudir de la nostra dignitat com a poble i al nostre progrés social, i que és, ni mes ni menys, que la independència de Catalunya.

Quan en estendre la mà , no ens la mosseguin, potser començarem a poder parlar d’ entendre’ns de manera adulta , entre iguals. Ja fa temps que no depèn de nosaltres...

Joan Fornsubirà