Ahir es va
commemorar el cinquè aniversari de l’esclat dels moviments populars coneguts com
el 15M. Efectivament, milers de persones , majorment gent jove, van sortir al
carrer i van acampar a les places catalanes i espanyoles ben farta de com
s’estava desenvolupant el sistema polític i econòmic del país. Un sistema
marcat pel bipartidisme esteril i per la precarietat laboral i empobriment de
les classes mitjanes.
Molts de nosaltres,
militants des de feia molts i molts anys en partits d’esquerra, ens hi vam
afegir amb entusiasme, reconeixent en aquest gran moviment allò que havíem
buscat durant tants anys, i que dissortadament no havíem aconseguit amb les
nostre soles forces. Val a dir que en un
principi vam rebre rebuig per part dels més “ oxigenats” com ara es diu, és a
dir, dels més radicalment iconoclastes tendents a trencar amb tot i amb tots aquells
qui vinguéssim del passat. Una tal injusta situació s’ha anat equilibrant, tot
donant com a conseqüència, d’ una banda el sorgiment de moviments polítics que
han tingut més o menys sort, i de l’altra la integració en els nous moviments
polítics d’aquelles forces que havíem fet el que havíem pogut per aconseguir el
canvi que es pretenia al llarg dels últims 30 anys.
Hi ha , doncs, un
moment en què els més conspicus representats del moviment entenen que si no hi
ha organització, mai hi podrà haver el canvi que es pretenia. I d’aquí
sorgeixen, a més de molts moviments de lluita social, com per exemple contra
els desnonaments o en defensa dels estafats per les preferents bancàries,
alguns nous grups i partit polítics organitzats des de la base amb la
participació de la gent.
Alguns han tingut
més recorregut que altres. Així com el Procés Constituent dirigit per Arcadi
Oliveres i Teresa Forcades ha quedat més o menys dissolt per les
circumstàncies, altres com Podem/Podemos ha tingut molta més importància fins
al punt d’ erigir-se en l’eix vertebrador de la majoria dels moviments del
canvi polític real.
I a patir d’aleshores
, n’han passat moltes de coses. S’han construït les confluències o Comuns que
han permès guanyar ciutats com Barcelona, Madrid, Santiago, Cadis, València,
Saragossa i moltes altres molt
importants de Catalunya i d’ Espanya; hem estat elegits milers de regidors als
ajuntaments d’arreu per treballar pel canvi real; hem guanyat les eleccions
generals a Catalunya i estem en disposició de poder guanyar aquestes properes a
tota Espanya.
Ha passat també que alguns dels partits tradicionals de
l’ esquerra ja hem estat reconeguts com a part del canvi i perfectament
integrats com a aliats, dins de les confluències o com a part de coalicions. Es
el cas d’ ICV, EUIA o darrerament IU a tota Espanya. Altres grups de l
‘esquerra transformadora com CUP o Chunta aragonesista, vam més per lliure,
cosa perfectament legítima, encara que opino que és una llàstima que no s’hagin
integrat en la somiada unió de l ‘esquerra que s’està donant, a Catalunya i a
tot l ‘estat.
Jo, ben
modestament, em sento part de tota aquesta onada de canvi, i si alguna cosa he
d’aportar al conjunt, serà algunes accions que sobretot posin de manifest amb
fermesa aquesta manera diferent de fer les coses a la ciutat de Tàrrega.
Entre
altres coses, em penso que l’aposta que hem fet de sortir al carrer cada
setmana una hora els dissabtes al matí de forma itinerant pels barris i llocs de
la ciutat penso que encaixa perfectament amb aquesta nova manera de fer
política més propera a la ciutadania que
pretenem jo personalment i en conjunt tots els que ens vam mobilitzar el
15 M
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada