DINAMARCA COM A MODEL

 He estat a Copenhaguen aquest estiu. I he recordat que tothom parla de Dinamarca com el país que caldria prendre com a model del que hauria de ser el futur, tant d’ Espanya com de Catalunya.

Efectivament, en aquests darrers temps de declaracions més o menys voluntaristes, en els marcs de les campanyes electorals espanyoles i del procés d’independència de Catalunya, sovint s’ha mencionat aquest país com el model del que caldria arribar a ser algun dia.

Deien els del PP, referint-se a Podemos, que no volien ser com Veneçuela, sinó com Dinamarca,  a la qual cosa els de Podemos deien que evidentment ells també ho voldrien. I diuen els independentistes que la futura república catalana podria arribar a ser un país a l’estil de Dinamarca, volent dir amb això com podríem arribar a millorar desfent-nos del jou espanyol.

Duc de Dinamarca una colla d’impressions recollides a l’atzar que vindrien a donar la raó als uns i als altres, ja que em fa l’efecte que la millora en relació amb la realitat que estem vivint al sud d’ Europa és ben evident.

I només cal entrar a la wikipedia i estudiar una mica els paràmetres socials i econòmics del país nòrdic  per adonar-nos que no hi ha color entre es nostres respectius països.

Podríem pensar de manera superficial que la superioritat econòmica en relació al nombre d’habitants marca de manera definitiva aquestes diferències en benefici dels escandinaus, però a mi em sembla que hi ha quelcom més profund en com som i com ens hem organitzat els uns i els altres.

Dinamarca ha esdevingut el model per excel·lència de societat igualitària, social , solidària, ecològica, neta i sense corrupció. Una societat on els seus habitants viuen refiats del seu estil de vida i dels que la dirigeixen, és a dir, dels polítics, que són models també de netedat i de servei, en un país on la corrupció brilla per la seva absència. M’he trobat amb unes persones a més d’elegants i guapes, civilitzades a més no poder. Amables i servicials amb els de fora, i amb una qualitat de vida que ells mateixos reconeixen en les enquestes on responen que són molt feliços essent com són i vivint com viuen.

 Els danesos estan orgullosos de pagar els impostos altíssims que paguen i a ningú se li acut  defraudar, perquè saben que tots se’n beneficien i a tots els importa el benestar general, el propi i el dels altres. I saben també que els seus diners seran utilitzats com millor entenguin els que tenen responsabilitats en benefici general.

Com veiem, res que s’assembli a la nostra realitat. Estem a milers d’anys llum. I, ja dic, no solament per qüestions econòmiques (que també),sinó per aspectes ètics i morals. De ciutadania i d’honestedat cívica.

Espanya, ni de conya es podrà mai assemblar a aquests països exemplars. Les mancances formatives, culturals, ètiques són immenses i les estructures de poder uns inconvenients insalvables que ens allunyen definitivament dels models nòrdics. Ni la ciutadania, ni la classe dirigent , ni els poders fàctics i econòmics mai podran ser iguals ni semblants. Aquesta és la realitat. I ho dic en un moment que m’estic adonant que les coses cada dia , en comptes d’anar millorant, van a pitjor.

El cas de Catalunya podria ser una mica diferent. No és que aquí hàgim estat i siguem un compendi de virtuts a l ‘estil escandinau, ni molt menys. Encara som ciutadans del sud i, per tant, tendents al desordre, el joc brut i la corrupció política de molts sectors dirigents. Però potser podríem albirar un principi d ‘esperança que les coses podrien ser diferents en un hipotètic futur estat català.

No és tampoc una qüestió econòmica solament perquè estic convençut que en aquest aspecte podríem ser totalment autosuficients per assegurar un benestar raonable de la nostra població. El problema sempre és com fer i com organitzar la societat perquè aquesta riquesa arribi de manera equitativa al gruix de la població sense crear gaires diferències.

Hi ha però alguns aspectes que ens diferencien i molt de la realitat espanyola. I és que aquí no tenim ni “señoritos”, ni terratinents, ni latifundis, ni militarots ultres, ni una església preconciliar, ni una dreta política que, si bé ha estat corrupta en moltes fases del nostre passat immediat, no beu directament de l ‘autoritarisme franquista i que crec amb capacitat de regeneració autèntica ( que encara, no obstant, s’ha de demostrar).

En contra tenim molts poders fàctics que dominen molt aspectes de la vida catalana, interessos privats que tiren cap al seu propi interès, i grans corporacions, moltes d’àmbit estatal, i entitats bancàries que tenen un excessiu poder d’intervenció pública en la nostra realitat, i que podrien mediatitzar en un moment donat l’organització social i econòmica futura.

Però, aquí com allà, el més important som els ciutadans i com els nostres valors es van construint en base al bé comú i no pas al particular. Vet aquí el repte veritable de la Catalunya actual i de la que vindrà , sigui la que sigui.