EL PATRIOTISME, ÚLTIM REDUCTE DELS MISERABLES

Em ve a la memòria una escena del magnífic film d’ Stanley Kubrik, “Camins de glòria”, en què el personatge d’un capità de l’exèrcit francès interpretat per Kirk Douglas, respon al general que havia justificat l’afusellament per covardia de tres soldats  innocents triats a l’atzar en el marc de la I Guerra Mundial, en haver fracassat una ofensiva que havia estat ordenada sense cap possibilitat de tenir cap èxit i on , no obstant, els soldats francesos havien actuat amb tota valentia.

Justificava el general l’assassinat dels seus propis soldats apel·lant a la pàtria i al patriotisme i que, aquests soldats ( ja dic, valents i en tot moment obeint les ordres que se’ls havia donat), no devien sentir prou la crida de la pròpia nació perquè no havien reeixit en l’ofensiva. És llavors que el capità, que havia comandat l’ofensiva fracassada, s’atreveix a tirar-li en cara al general la famosa frase de Samuel Johnson: “ El patriotisme és el últim reducte dels miserables”.

I em ve a la memòria quan veiem avui a l’estat espanyol com s’apel·la precisament al patriotisme perquè una dreta sense majoria parlamentària segueixi governant malgrat tot el mal que durant aquests darrers quatre anys ha infringit a la majoria social del espanyols en forma d’ agressions a les classes populars. Efectivament, el balanç és aterridor: atur sense precedents, pobresa increïble nomes fa uns anys, sous per sota del mínim per poder viure, milers d’aturats sense subsidis, retallades dels serveis públics com mai s’havien vist, augment de les desigualtats entre rics i pobres...

Es recorre, per tant, al patriotisme de sempre, el que considera que aquells que no combreguen amb els poderosos son l’antiespanya, els traïdors, els exclosos, en una dinàmica que fa ja segles que ha estat la constant  d’aquest miserable país. I tot ben amanit amb una simbiosi perfecta entre polítics de la dreta mes reaccionària ( no n’hi ha cap altra), i els poderosos en els àmbits econòmic i financer. Sense oblidar la majoria de mitjans de comunicació, portantveus dels valors reaccionaris, en ser  empreses venudes al capital, totes elles deficitàries, i a qui serveixen amb pleitesia contrastada.

I és que la història d’Espanya és la més trista de les històries, com deia el poeta Gil de Biedma. Aquí, la dreta ha considerat el país, Espanya, com un “cortijo” propi al qual se l’explota a conveniència i sense treva. Ara ens adonem clarament que la transició democràtica solament fou un petit maquillatge perquè res no canviés, no s’exigissin responsabilitats als delinqüents franquistes i el poder real quedés en les mans en què estaven. A canvi, l ‘esquerra, feble i dividida, es va conformar amb una democràcia de molt baixa qualitat , que és la que tenim ara mateix. Com deia el personatge principal de la novel·la i pel·lícula “El Gatopardo” en veure que el sistema passat no es podia sostenir amb prou força, calia “ canviar alguna cosa perquè res no canviés” .

Recordo també les paraules de Pablo Iglesias quan els tirava en cara als “peperos” que estaven instal·lats en un patriotisme basat en la corrupció i en els capitals fraudulents de Suïssa i Panamà, i que el veritable patriotisme era obrir les portes de la llibertat, la justícia, la solidaritat i la igualtat. Però, què els expliques als campions de l’egoisme i l’ avarícia, de la misèria humana i de la fetor corrupta...

Si del bé d’ Espanya i dels espanyols es tracta, tinc clares algunes coses. Tinc clar que no s’ha de permetre governar altra vegada al campió de la indignitat, Mariano Rajoy. Tinc clar que es podria intentar un govern alternatiu  PSOE, Unidos Podemos i confluències amb l’abstenció de grups nacionalistes. Tinc clar que aquest país o estat ( com vulgueu) difícilment té solució a la vista de la degradació de la majoria d’aspectes de la vida social i econòmica i de com es van desenvolupant els esdeveniments, cada cop de manera pitjor. Tinc clar que mai permetran que Catalunya faci un pas endavant en la recerca del seu propi camí, i ho tinc clar perquè tenen totes les paelles pel mànec. I,a la fi, tinc clar que cal continuar treballant i fent el possible per redreçar aquest estat de coses que em recorda un món organitzat ben bé al revés del que seria desitjable.