LA SATISFACCIÓ DE VEURE LA GENT SORTIR ALS CARRERS

 He assistit aquest cap de setmana a dues manifestacions ben diferents, en llocs molts allunyats i molt significatives per a mi i per a molta gent.

La primera fou a Madrid el dissabte dia 10 de setembre. Aplegava milers de persones , majorment joves, que protestaven contra el patiment dels animals, concretament dels toros, en el que els espanyols mes carques anomenen la “ fiesta nacional”. Va ser una festa colorista  plena de consignes ben lògiques en què es demanava la fi dels toros.

Tot plegat em serveix per reflexionar sobre com en som l’espècie humana de cruels amb els aniMals en general i amb els toros en particular. Una “festa” per veure com es destrossen unes bèsties ben nobles, fent-les patir fins a la mort enmig d’horribles tortures i d’insofribles mostres d’alegria del públic, em sembla el màxim de l’absurditat d’un país embrutit amb unes tradicions salvatges i primitives.

Per sort, estem a punt d’acabar amb aquesta merda de festa. Però aquest solament ha de ser el principi de tota una colla de mesures que de manera urgent s’haurien d’implementar en favor dels animals en general. Sense anar més lluny, de molts sectors amb coneixement de causa s’estan denunciant les pràctiques inhumanes, sense cap consideració , que dia sí i dia també es duen a terme en els escorxadors de tot arreu. No puc deixar darrerament de sentir pena quan viatjo al meu poble natal , Guissona, que s’ha convertit en un gran centre d’extermini i  patiment sense aturador de centenars de milers d’animals a diari.

La segona fou a Lleida el diumenge dia 11 a la diada independentista. En resum, un milió llarg de persones hem tornat a sortir al carrer a demanar la nostra independència o el dret d’autodeterminació ( segons qui). I això ha tornat a succeir després de 5 anys d’èxits multitudinaris dels catalans al carrer. És a dir, que la cosa no és una broma, ni un fenomen de quatre polítics ni una excentricitat d’unes organitzacions més o menys populars. És , ni més ni menys que el clamor de tot un poble. Un clamor transversal, on s’hi poden veure ancians, joves i nens; classes treballadores, mitges i altes,; catalans d’origen i procedents de l’ emigració; població urbana i rural. De tot, doncs.

El més normal és que després de 5 anys, hagués afluixat que la intensitat de la mobilització, però no sembla que hagi estat així. Els ànims els vaig veure millor que mai o igual que sempre. Jo no sé si la cosa és a punt, tal com deia el lema de la manifestació, però el cert és que aquesta riuada sentimental ja no té atur possible. Es podrà dissimular o reprimir tot el que es vulgui, però tot plegat ja no té atur possible. Al contrari, mentre la dreta espanyola i part de l’esquerra  segueixin entorpint de manera barroera el dret d’autodeterminació, segurament tot plegat anirà en augment. És un fenomen que no entenen, ni volen assumir com a real i molt greu i  urgent de donar-hi una sortida.

Tot plegat , per a mi ha estat doncs un cap de setmana molt i molt productiu i satisfactori. Sortir al carrer i aplegar- nos amb qui pensem, demanem i  reivindiquem el mateix, tot prenent l’espai públic per expressar allò  que es creu just sempre ha estat una satisfacció molt gran per a mi. I una obligació per als esperits de canvi que pretenem una societat més justa , igualitària i solidària. Llàstima que a vegades ens hi hem trobat quatre gats en algunes ocasions que també valien la pena, per defensar causes molt justes i necessàries  per a tothom com la sanitat pública o unes condicions laborals més dignes.