DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE SOCIALISME? (I)

L’Europa socialdemòcrata

Europa , al llarg del segle XX, s’han desenvolupat unes polítiques econòmiques que han consistit en el desplegament de serveis públics i garanties laborals en favor de les classes populars a fi de donar-los estabilitat i benestar, tot creant unes àmplies classes mitjanes amb un bons nivells de vida. Els partits que ho varen fer possible s’han anomenat a ells mateixos “partits socialistes” ( PSC-PSOE) i aquestes polítiques de beneficis populars se solen anomenar “socialdemòcrates”.

Aquestes societats que tingueren el seu màxim exponent als anys 70 del segle passat, es caracteritzaren per una abundància de treball de qualitat i de llarga durada, provinent de tots els sectors, però amb un fort component d’un sector industrial força desenvolupat, amb uns sous suficients per viure amb dignitat  fins i tot amb un poder d’estalvi considerable.

Hi havia també força seguretat i qualitat en serveis públics com l’ensenyament i la sanitat, amb sistemes de beques i preus públics que permetien estudiar els fills de famílies humils, i que atenien els malalts d’una manera automàtica en relativament poc temps. El sistema de pensions permetia la seva revalorització segons els nivells de vida, i els serveis bàsics de la població com l’electricitat , el gas, els telèfons o l’aigua estaven gestionats per empreses de titularitat pública en benefici de la majoria.  En general hom podia confiar que tot aniria a millorar amb el pas del temps i amb el creixement de l ‘economia.

No era el socialisme en el sentit clàssic del terme, però semblava que a través de la millora i la humanització del sistema econòmic capitalista es podia arribar a uns certs nivells d’igualtat i de justícia social. Sobretot, també perquè tant la dreta com l’esquerra clàssiques semblava que hi estaven d’acord, i hom podia creure que , amb petits matisos, tots remaven en la mateixa direcció.

L’Europa neoliberal

Les coses es trencaren de manera lenta però constant a partir dels anys 80, agreujat tot plegat quan la URSS va caure i ja no fou necessari mantenir els drets econòmics de la gent subsidiària, i la rapinya de les classes poderoses es va desfermar sense atur, guiades per les polítiques  privatitzadores de serveis públics, rebaixes d’impostos, i favorables als rics dels EEUU (Reagan) i de la Gran Bretanya (Thatcher), les quals es van anar estenent a tot arreu. És el que anomenem “neoliberalisme”.

La resta ja és més conegut: llibertat total de l’ especulació financera; gran crisi generalitzada; rescat de la banca internacional a costa del pressupostos socials dels governs; retallades i austeritat; privatitzacions dels serveis públics bàsics, i un empobriment dels pobres i enriquiment dels rics constat i sense atur. A això , hi haurem d’afegir les darreres novetats, guerres arreu del món, refugiats sense acolliment, expansió de l’extrema dreta, del  racisme i de la  xenofòbia, etc.

La renúncia dels socialistes

Un dels fenòmens polítics més importants fou que els partits socialistes tradicionals es van anar adaptant poc a poc a aquest estat de coses, amb el que anomenaren “ la tercera via” de Toni Blair a Anglaterra, i de la resta a partir d’ ell. En definitiva, ja no es tractava tant de mantenir els seus principis econòmics socialdemòcrates que havien construït unes societats força equilibrades a Europa, sinó a aplicar les mesures neoliberals de manera una mica més moderada que la dreta, però sense qüestionar-ne l’ essència. I, naturalment, la degradació ha anat augmentant, no solament a causa de les renúncies dels partits de l’esquerra moderada tradicionals, però també gràcies a aquestes renúncies. D’aquí els seus fracassos electorals i reducció general de poder en favor de la dreta a gairebé tot arreu.

La propera setmana explicaré com veig jo el socialisme en l’actualitat, i en definitiva, de què estem parlant quan parlen de socialisme.