Sóc d’una època en què
l’esperit del Concili Vaticà II estava en plena expansió. Encara que em va
agafar massa jove per viure’l en directe, sí que en vaig viure les
conseqüències d’una manera directa i indirecta.
De manera directa quan en
plena adolescència mossèn Joan de Guissona ens deia en plena confessió que els
“ pecats “ normals dels joves reprimits en ple franquisme no eren en realitat
pecats, sinó coses normals de l’edat i que no hi havíem de donar cap
importància. O quan en uns exercicis espirituals a Montserrat, el monjo
encarregat dels alumnes e l’ Institut d’ Igualada , on estudiava en aquella
època, ens explicava que Crist no era cap senyor amb barba blanca suspès al
firmament, sinó que no era res més que un sentiment i una actitud davant la vida,
el sentiment i l’actitud d’estimar sempre i a tota hora. I que això era el
cristianisme. I afegia que la frase que ens havia d’acompanyar tota la vida és
la següent : “Crist és amor”. Punt i final.
I que la resta no tenia cap importància.
De manera més indirecta, vaig seguir contactant amb l’esperit del Concili
Vaticà II ja a la universitat en assabentar-me que existia un corrent
d’ideologia d’esquerres anomenat “Cristians pel Socialisme”, que unia els
cristianisme i el marxisme, i que estava integrat dins del PSUC com a corrent.
Alguns dels seus membres encara avui dia estan donant conferències i en actiu,
i he tingut el plaer de conèixer-los, com són els casos de l’ Arcadi Oliveres o
el Jaume Botey, o la germana Teresa Forcades, als quals admiro profundament per
la seva honestedat i valor. Altres no els he pogut conèixer perquè van morir
molt joves, com el cas d’Alfons Carles Comin, pare de l’actual conseller de
Sanitat, el qual s’ha incorporat a l’àmbit de la dreta independentista.
Durant molt temps he seguit
amb interès i admiració la tasca dels cristians de “la teoria de l’alliberament”
que bàsicament a Amèrica Llatina han lluitat pel benestar dels pobres en les
terres més injustes del planeta. Recordo el bisbe assassinat de El Salvador, Oscar
Romero o Ignacio Ellacuria i els jesuïtes també assassinat en aquest mateix
país, o el bisbe català Casaldàliga, entre altres.
Admiro també la tasca de
l’actual papa Francesc que està donant un nou aire a l’església, similar al del
Vaticà II , encara que no sé jo si tindrà resultats gaire duradors o serà
solament una anècdota, a la vista que tot el que està succeint al món va en direcció contrària de tot allò que predica aquest papa tan atípic.
Ve a tomb tot l’anterior en
rememorar la figura de mossèn Ramon de Verdú que ens ha deixat recentment. Quan
vaig arribar a viure en aquest poble, fa
uns disset anys, vaig notar de seguida que mossèn Ramon era una peça clau del
poble, i que el seu esperit era ben obert i receptiu a tot aquell qui arribava,
fos practicant o no en fos dels rituals que ell oficiava com a rector de la
comunitat de Verdú.
Sempre ens vam saludar i ens
vam caure bé, encara que mai vam arribar a parlar ni de les seves creences ni
de les meves que no tenien res a veure en l’aspecte religiós, encara que estic
segur que ens haguéssim entès pel que fa a allò que podríem anomenar filosofia de vida, és a dir, en respectar i
apreciar les característiques de l’altre sempre que aquestes fossin autèntiques
i dirigides al bé comú.
Sovint, entre amics, parlàvem
d’ ell com un home honest, lliurat a la seva tasca amb entusiasme, que estimava
el seu ramat, i prototip del que podríem anomenar “ esperit del Vaticà II”, és
a dir, religiosos progressistes, tolerants, respectuosos, oberts a la resta de
creences i acollidors amb els discrepants. Tot allò que no són ni han estat molts
catòlics, capellans i fins i tot bisbes de les nostres contrades de les
darreres dècades i encara en actiu ara mateix , malgrat els nous aires que ens
arriben del Vaticà.
Vagi aquest escrit en sentit
homenatge a mossèn Ramon de Verdú i, amb ell , a tota una generació de
cristians, la majoria ja molt grans, que van saber i continuen sabent
interpretar el missatge de Crist de l’única manera que a mi em sembla possible, la dels pobres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada