L'esquerra catalana en el laberint nacional
La mala relació entre l'esquerra catalana i el nacionalisme / independentisme és una constant històrica que es va repetint des de sempre.
Ja en les èpoques del PSUC i més tard en el PSC, ICV o els comuns, es van produint degotejos de dirigents i militants que surten cap a llocs més compromesos amb el que podríem anomenar la construcció de la nació catalana, és a dir, cap a grups o partits nacionalistes o simplement independentistes.
La vella idea de la creació d'una força hegemònica que pogués unificar parts dels sectors nacionalistes i no nacionalistes de l'esquerra en bé d'una regeneració social i econòmica en favor de les classes més necessitades (a l'estil del PSUC en el seu temps), establint una frontera acceptada per tothom en el dret d'autodeterminació, ha sofert sovint alguns avenços, fins i tot alguns triomfs importants (com la conquesta de l'alcaldia de Barcelona), seguit no obstant per endarreriments electorals i desencisos variats de la gent que componem aquest espai polític.
Fa un temps Raül Romeva va passar a les files independentistes, i més recentment ho han fet Dante Fachín i ho estan a punt de fer Elisenda Alamany o Joan Josep Nuet.
Res de nou sota la claror del sol de la política de l'esquerra catalana que té una molt mala relació des de sempre amb la qüestió nacional, més enllà que hom pugui també considerar que les ambicions personals de tots aquests desertors del partit que els ha creat, mantingut i promocionat, tenen molt i molt a veure amb les seves actituds de veritable traïdoria, sobretot si es tracta de marxar per anar en altres llistes en llocs de sortida segura.
Cal posar en dubte si l'espai independentista hi surt guanyant alguna cosa en acollir de manera entusiasta aquella gent que ha grimpat a costa de la militància d'altres espais i partits amb el seus esforç en campanyes i xarxes socials, i que a la més mínima ocasió fugen al millor postor i en pla figures dels primers llocs de les formacions fins fa pocs dies contràries.
Per a molta gent honesta, tant les actituds fugisseres com les acollidores a ultrança diuen molt poc de qui les protagonitza, en marxar i en rebre.
Per a molta gent honesta, tant les actituds fugisseres com les acollidores a ultrança diuen molt poc de qui les protagonitza, en marxar i en rebre.
Ha aportat alguna cosa a l'independentisme la incorporació de Dante Fachín, per exemple, més enllà que aquells que el blasmaven ara l'exalcen? Ha trencat la dinàmica dels dos blocs irreconciliables en què s'ha convertit la política catalana?
De què els servirà la incorporació de Nuet o Alamany més enllà de poder presumir d'haver desgastat un rival polític amb el qual, tard o d'hora, hom s'haurà de plantejar de poder arribar a acords per poder avançar d'alguna manera i sortir de les aigües estancades i putrefactes actuals?
Un es pregunta si hi ha realment voluntat d'eixamplar espais de confluència a l'entorn d'un possible i necessari referèndum futur per part per exemple d'ERC, o tot plegat no són res més que missatges buits dirigits a guanyar eleccions i res més?
I és que alguna vegada haurem d'intentar refer tot allò que s'ha fet malament i que no ens ha dut a res de positiu, com a mínim a res de futur plausible.
I apostar per la vella idea de la transversalitat sota un paraigua comú, a la recerca d'un objectiu d'amplis consensos de país (referèndum d'autodeterminació) que pugui treure el tema nacional de l'atzucac on és.
I dirigir la política de dia a dia cap al tema social, cap al retorn dels drets laborals i socials que hem anat perdent per la inoperància i mala gestió dels governs nacionalistes els últims temps.
JOAN FORNSUBIRÀ, Comú de Tàrrega
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada