CONTROL DE L ‘ACCIÓ DE GOVERN DE LA CIUTAT I DEMANDA D’EXPLICACIONS ALS SEUS RESPONSABLES

Iniciem aquesta setmana una nova  mena d’acció política de control de la Junta de Govern i de demanda d’explicacions als seus responsables,  que consistirà en la presentació de preguntes del nostre grup municipal Comú de Tàrrega a la Junta de Govern sobre diferents temes d’interès per a la ciutadania i de revisió d’acords i resolucions que no es compleixen.

Efectivament, fins ara se solen parlar aquests temes en comissions informatives o personalment, la qual cosa té molt poc ressò a l ‘exterior del consistori,  i els ciutadans no s’assabenten ni de la tasca que estem duent a terme els regidors de l’oposició ni dels incompliments , silencis o excuses que sobre diversos temes donen els que dirigeixen el dia a dia de la ciutat.

La nostra intenció és treure tots aquests temes dels àmbits reservats de la institució i dur-los a la llum pública , en part per transparència total davant de tots els targarins i targarines interessats en allò que es cou a l ‘Ajuntament, en part per obligar els responsables del govern de la ciutat a posar-se les piles i a definir-se en aspectes i assumptes que sovint poden passar desapercebuts a l’opinió pública.

Ens comprometem a tenir els lectors de Nova Tàrrega puntualment informats, tant d’allò que preguntarem , com d’allò que ens contestaran els respectius regidors o directament la senyora alcaldessa.

Hem iniciat aquestes accions amb la presentació el passat divendres dia 14 d’octubre de dues preguntes referides als temes següents:

1- PREGUNTA EL GRUP MUNICIPAL COMÚ DE TÀRREGA A LA JUNTA DE GOVERN SOBRE L’ACTUACIÓ DE NETEJA DE LES LLERES DEL RIU ONDARA. En aquesta ocasió els hem demanat explicacions de les raons d’aquesta actuació , com i quan es va fer i quin objectiu tenia. També els requerim sobre si hi ha hagut algun informe tècnic previ a l’actuació, i si posteriorment  els tècnics de l’ Ajuntament han observat o valorat l’existència algun perjudici dels ecosistemes del riu i dels hàbitats dels animals que l ‘habiten.

2- PREGUNTA EL GRUP MUNICIPAL COMU DE TÀRREGA A LA JUNTA DE GOVERN SOBRE L’ACOMPLIMENT DEL PACTE SOCIAL DELS PRESSUPOSTOS. Fa gairebé un any que vam arribar a un pacte social quan vam votar favorablement els pressupostos, però a hores d’ara , encara no hem tingut cap informe seriós i detallat sobre l ‘acompliment d’aquest pacte. De manera que demanem a la Junta de Govern que ens informi del ‘acompliment o no dels pactes a què vam arribar,  i si hi ha hagut altres mesures o inversions socials  fora del pressupost inicial, és a dir, de més a més, que puguem incloure com a actiu dins el pacte social per completar el muntant econòmic d’uns 65.000€  a què es va comprometre la Junta de Govern.

De moment , han estat  aquestes dues preguntes. Properament  anirem informant , tant de les respostes que haurem  rebut , com de noves preguntes que estem preparant per a les properes setmanes.

PREVISIONS DEL NOSTRES SEGON ANY A L’ AJUNTAMENT

Per a aquest període que s’ha iniciat aquest setembre de 2016, el grup municipal COMÚ DE TÀRREGA, tenim previstes les següents  actuacions que , volem dur a terme, sense ser exhaustives ni excloents d’altres que es vagin presentant i que requereixin de la nostra tasca política:

1-    Trobada setmanal amb la ciutadania que es vulgui atansar a la nostra Oficina Itinerant al Carrer on cada dissabte de 12 a 1 del migdia atenem a qui ens vol presentar queixes, propostes, suggeriments, etc. Continuem garantint que tot arribarà a l’Ajuntament i que tothom tindrà una resposta. Aquesta setmana ens trobareu al barri de Fàtima i la propera setmana a l ’entorn del col·legi Jacint Verdaguer.

2-    Inici de presa de contacte amb totes les institucions de la ciutat a fi de recollir les seves inquietuds, poder fer-les arribar a l ‘Ajuntament i  ajudar i col·laborar en allò que puguem

3-    Tasca política institucional amb presentació de mocions als plens municipals.

4-    Tasca política institucional amb presentació de preguntes a l’Equip de govern sobre temes que preocupen la ciutadania a fi que l’Equip de govern doni respostes per escrit a allò que se li demana.

5-    Voluntat de renovar el pacte amb l ‘equip de govern a que ja vam arribar l’any passat a fi i efecte d’aconseguir  uns pressupostos més socials. Caldrà veure però el grau d’acompliment del pacte  vigent actualment i com establir sistemes de més concreció i control.

6-    Voluntat de poder arribar a un pacte amb l’equip de govern per poder donar suport a les Ordenances d’ enguany sempre que es pugui arribar a establir unes tarifes socials en alguns dels organismes municipals. Aquest aspecte ja va ser acceptat per tots els grups municipals a proposta nostra. Ara cal passar a l’acció.

7-    Voluntat  de poder arribar a un acord per aprovar el nou Reglament de Participació Ciutadana sempre que s’acceptin algunes objeccions i propostes nostres.

8-    Tasca de difusió de la nostra feina, de les nostres idees i posicionaments en política local i en política general a través de Nova Tàrrega i Ràdio Tàrrrega.

9-    I en general, estar atents als esdeveniments que es vagin succeint al llarg del període  a fi d’anar donant respostes i fent propostes en relació a tot allò que es plantegi.

A ESPANYA, MANA QUI MANA... I MANA MOLT

Ja n’estic fart. N’estic fins als nassos que mai es pugui fer res decent en aquest país ( o el que sigui) que anomenem Espanya. Van passant els anys i tot va a pitjor. Les esperances que van apareixent es van diluint com el sucre al cafè.

Els poderosos són tan forts i tenen un domini tan arrelat en tots els nivells del poder que semblen invencibles. Tot el conglomerat fatxa, conservador i de dretes ens tenen ben fotuts. Mai podrem fer res de profit. Mai ens deixaran. Són tants i tan forts que esgarrifa: autoritats europees, IBEX, patronals, poders financers, mitjans de comunicació, conferència episcopal, taurons socialistes en consells d’administració gràcies a les portes giratòries...Només ha fet falta una petita possibilitat que  PSOE de Pedro Sanchez pogués pactar un govern progressista i decent a Espanya del PSOE  amb UnidosPodemos, confluències i amb el suport o abstenció dels independentistes que la maquinària s’ha posat en marxa per evitar-ho. Des d’un finançament ocult  i massiu de Ciudadanos , dins al domini tots els mitjans de comunicació, passant per la desfeta  total de l’esquerra del PSOE i escapçament del seu cap Pedro Sanchez.

No obstant, Sánchez de nou m'ha defraudat. Què és això que serà lleial a la gestora que li ha donat un cop de peu al cul? Però, això què és? Un, si és conseqüent, se’n va cap  a casa, abandona la política i es dóna de baixa del partit que l'ha traït. Això seria el més lògic, no? Això seria el digne no? Però ¿on està la lògica i la dignitat en quedar-se, rebre totes la hòsties i, a sobre, continuar "lleial" als que t’han esmicolat? Es tracta solament de mantenir un càrrec i el sou que hi va associat? Ha de fer molta mandra reintegrar-se a unes  classes com a simple "profe"  a aquell qui ha pretès ser-ho tot i a acabat en res.

Però el més greu no és que Sanchez i els seus hagin perdut, ni que el PSOE s'hagi trencat per molt de temps , i  que merescudament amb tota probabilitat  desaparegui com a partit important.Ni tan sols no és el més greu el fet que  puguin seguir governant els corruptes, manipuladors i mentiders. El més greu és que es constata de nou i de manera definitiva que tot va ser una farsa, que la transició només va ser un paperot, que tenim una merda de sistema democràtic i que qui mana, mana, sense pal·liatius ni condicions.

Em queda i ens queda l'opció de poder lluitar contra el fangar des del nostre país per assolir la nostra independència. I ho dic, fixeu-vos bé, pensant no tant en  nosaltres ( que també) i com podríem viure molt millor, sinó en tots els habitants de l'estat espanyol i com , si ho poguéssim aconseguir, suposaria una derrota tan significativa dels poderosos perversos , que tal vegada podria servir de desllorigador de tot plegat.

Però , clar, la reflexió és automàtica a la vista del seu immens poder a tot arreu i en totes bandes: ens deixaran?

AVANTPROJECTE DE PARTICIPACIÓ CIUTADANA (I): LA QÜESTIÓ DE LES SIGNATURES

L’equip de govern en ha presentat als grups de l’oposició i a les entitats de la ciutat un avantprojecte de nou reglament de participació ciutadana que pretén impulsar amb nous arguments i noves mesures aquest fenomen democràtic tan escàs i poc efectiu en la nostra història recent i , no obstant, tan necessari que es dugui a terme amb efectivitat.

L’últim consistori va aprovar un reglament que es basava en la participació de la gent  dividint la ciutat en districtes, el qual no va tenir èxit , potser per un  plantejament inicial massa complex i poc efectiu, encara que em consta que la voluntat que funcionés hi era tota. De vegades, no n’hi ha prou amb un bon plantejament de base i una voluntat proactiva si no s’encerta en l’organització de les coses.

El nou reglament té alguns aspectes molt positius, novetats notables i uns plantejaments certament força ambiciosos que, no obstant, com deia abans, pot ser que l’embalum de tot plegat pugui frenar la seva efectivitat. Però, de totes maneres, benvingut el nou reglament i les novetats positives que hi inclou.

Ens trobem , però, en fase de discussió entre els grups i associacions d’aquí al desembre, de manera que a tots se’ns ha demanat que fem aportacions per millorar-ne l’articulat. I és per aquesta raó que m’he decidit a fer públiques algunes reserves i propostes que el nostre grup del Comú de Tàrrega presentarem en el seu moment , a fi i efecte, en cas que puguem arribar a un acord, de poder arribar a un consens de tots els grups i poder tenir un reglament de llarga durada que sobrevisqui als possibles canvis de grups en el poder municipal en el futur.

La primera cosa que vull comentar és la qüestió de les signatures necessàries per poder actuar  per iniciativa de la pròpia ciutadania en un seguit de diferents  possibilitats que es contemplen. Diu l’avantprojecte en el Titol IV que la ciutadania podrà promoure :

A)   Una proposta de debat públic o audiència pública presentant un mínim de 200 signatures.

B)   Una proposta de punts a tractar en l’ordre del dia d’ un Ple Municipal amb un mínim de 250 signatures.

C)   Una demanda d’actuació concreta amb un mínim de 250 signatures.

D)   Una proposta per propulsar una nova normativa municipal amb un mínim de 2.145 signatures.

E)   Una sol·licitud d’una consulta popular per via de referèndum amb un mínim de 2.145 signatures.

Segurament hom es preguntarà d’ on surten aquestes 2.145 signatures que es demanen per poder proposar un canvi normatiu o un referèndum. La fórmula és una mica rocambolesca, i  consisteix en el següent:  es demanen 1.000 signatures inicials, a les qual s’hi afegeix el 10% dels habitants censats que  excedeixin de 5.000 habitants en la data corresponent. Actualment,  serien 1.145 signatures que s ‘afegirien a les 1.000 inicials, donant com a resultat les 2.145 totals.

Bé, nosaltres opinem que són unes exigències excessives i poc propiciatòries per provocar de veritat un desig de participar , si fos el cas que hi hagués un grup ciutadà que volgués iniciar alguna de les possibilitats de participació que ofereix l ‘avantprojecte. Sobretot en les dues darreres que he explicat.

Ens preguntem , per què 1000 signatures i el 10% dels que excedeixin dels 5000 habitants i no , per exemple, 500 i un 5% del que excedeixin dels 10.000 habitants o qualsevol altra fórmula. No entenem , ni se’ns ha explicat de forma convincent, d’ on surt la fórmula que es vol aplicar i per què aquesta i no qualsevol altra.

LA SATISFACCIÓ DE VEURE LA GENT SORTIR ALS CARRERS

 He assistit aquest cap de setmana a dues manifestacions ben diferents, en llocs molts allunyats i molt significatives per a mi i per a molta gent.

La primera fou a Madrid el dissabte dia 10 de setembre. Aplegava milers de persones , majorment joves, que protestaven contra el patiment dels animals, concretament dels toros, en el que els espanyols mes carques anomenen la “ fiesta nacional”. Va ser una festa colorista  plena de consignes ben lògiques en què es demanava la fi dels toros.

Tot plegat em serveix per reflexionar sobre com en som l’espècie humana de cruels amb els aniMals en general i amb els toros en particular. Una “festa” per veure com es destrossen unes bèsties ben nobles, fent-les patir fins a la mort enmig d’horribles tortures i d’insofribles mostres d’alegria del públic, em sembla el màxim de l’absurditat d’un país embrutit amb unes tradicions salvatges i primitives.

Per sort, estem a punt d’acabar amb aquesta merda de festa. Però aquest solament ha de ser el principi de tota una colla de mesures que de manera urgent s’haurien d’implementar en favor dels animals en general. Sense anar més lluny, de molts sectors amb coneixement de causa s’estan denunciant les pràctiques inhumanes, sense cap consideració , que dia sí i dia també es duen a terme en els escorxadors de tot arreu. No puc deixar darrerament de sentir pena quan viatjo al meu poble natal , Guissona, que s’ha convertit en un gran centre d’extermini i  patiment sense aturador de centenars de milers d’animals a diari.

La segona fou a Lleida el diumenge dia 11 a la diada independentista. En resum, un milió llarg de persones hem tornat a sortir al carrer a demanar la nostra independència o el dret d’autodeterminació ( segons qui). I això ha tornat a succeir després de 5 anys d’èxits multitudinaris dels catalans al carrer. És a dir, que la cosa no és una broma, ni un fenomen de quatre polítics ni una excentricitat d’unes organitzacions més o menys populars. És , ni més ni menys que el clamor de tot un poble. Un clamor transversal, on s’hi poden veure ancians, joves i nens; classes treballadores, mitges i altes,; catalans d’origen i procedents de l’ emigració; població urbana i rural. De tot, doncs.

El més normal és que després de 5 anys, hagués afluixat que la intensitat de la mobilització, però no sembla que hagi estat així. Els ànims els vaig veure millor que mai o igual que sempre. Jo no sé si la cosa és a punt, tal com deia el lema de la manifestació, però el cert és que aquesta riuada sentimental ja no té atur possible. Es podrà dissimular o reprimir tot el que es vulgui, però tot plegat ja no té atur possible. Al contrari, mentre la dreta espanyola i part de l’esquerra  segueixin entorpint de manera barroera el dret d’autodeterminació, segurament tot plegat anirà en augment. És un fenomen que no entenen, ni volen assumir com a real i molt greu i  urgent de donar-hi una sortida.

Tot plegat , per a mi ha estat doncs un cap de setmana molt i molt productiu i satisfactori. Sortir al carrer i aplegar- nos amb qui pensem, demanem i  reivindiquem el mateix, tot prenent l’espai públic per expressar allò  que es creu just sempre ha estat una satisfacció molt gran per a mi. I una obligació per als esperits de canvi que pretenem una societat més justa , igualitària i solidària. Llàstima que a vegades ens hi hem trobat quatre gats en algunes ocasions que també valien la pena, per defensar causes molt justes i necessàries  per a tothom com la sanitat pública o unes condicions laborals més dignes.

EL PROCÉS INDEPENDENTISTA. ESTAT DE LA QÜESTIÓ

Som de nou a la Diada Nacional en un escenari força ple d’expectatives, però també d’incerteses. I no solament pel que pot passar al govern espanyol, sinó , sobretot, pel que sembla que està a punt de succeir dins del nostre propi país segons diuen totes les veus responsables de l’ inici de la desconnexió amb l estat.

I com que d’arreu sens demana un posicionament, vagi en aquest escrit el meu, en el benentès que el que segueix solament correspon  a una postura personal i intransferible.

Estat de la qüestió

Som una nació i tenim dret a decidir el  nostre futur. En això sembla que hi estem d’acord a l’entorn del 80% dels catalans, almenys en el fet que volem fer un referèndum per decidir. Som els sectors que aplega Junts pel Sí, Comuns i part dels socialistes i altres sectors que s’han abstingut en les eleccions, però que, no obstant, voldrien votar. Això se resoldria fàcilment si ens deixessin fer un referèndum a l ‘escocesa, però les forces majoritària espanyoles, emparant-se en les lleis de l ‘estat i en les més altes institucions judicials ens ho impedeixen. Davant d’això, a grans trets hi ha dues opcions que se solen posar sobre la taula per desencallar el procés.

1-    Opció unilateral. Consisteix en no fer cas de les imposicions espanyoles i desconnectar progressivament de tot els lligams que ens uneixen amb l ‘estat i crear una futura República catalana, tot fent un referèndum unilateral no sé i abans o després d’un Procés Constituent que ens donaria una Constitució, base del futur estat català.

Avantatges.

- És una opció valenta.

- És una opció democràtica, perquè ve avalada per la majoria del Parlament ( majoria absoluta).

- Sotmet  l’estat espanyol a una pressió considerable i el deixa en evidència davant la comunitat internacional.

Inconvenients

- És una opció que no respon al mètode que la majoria de catalans han volgut segons els seus propis vots ( no arriben al 50%).

- Té molt poc suport internacional.

- Té l’opinió pública, les institucions i les lleis espanyoles en contra.

- Pot tenir com a conseqüència un procés repressiu, fins i tot d’empresonament de les autoritats catalanes.

- Probablement,  la meitat els catalans no se sentirien prou de motivats a anar a votar.

- Per tant, es una opció molt difícil que surti bé. Jo diria que les possibilitats són nul·les.

2-    Opció pactada. Consisteix en poder realitzar un referèndum d’acord amb l’estat espanyol i amb la comunitat internacional, amb totes les garanties.

Avantatges

-       És una opció molt més prudent.

-       És una opció més realista, en ser molt més acceptada per tothom.

-       Implicaria la majoria del poble de Catalunya.

-       El resultat hauria de ser vinculant, en haver -se propiciat per totes les parts.

-       És el que el 80% del poble de Catalunya diu que vol.

-       La pressió en tots els nivells del 80% dels catalans podria ser d’una força molt més considerable que l’actual.

Inconvenients

-       S’ha de pactar amb un estat, les institucions , partits principals i poble el qual no volen.

-       S’ha de fer en contra d’unes lleis espanyoles que, de moment, ens afecten i ens són contràries.

-       Per tant, es una opció molt i molt difícil també. Potser impossible. Només el pas del temps i la força conjunta que tots i totes fóssim capaços d’exercir ens ho podria aclarir.

De manera que, al meu entendre, si hi ha alguna ( poques) possibilitat és anar insistint amb la majoria del nostre poble en poder arribar a fer un referèndum pactat i amb suport internacional i amb totes les garanties.  Això s’hauria de fer no deixant de pressionar i anat establint complicitats i eixamplant les nostres raons entre els sectors més proclius , tant d’Espanya, com de la resta d’Europa.

Potser només és un somni a llarg termini. No ho sé. El que sí em sembla saber és que la via unilateral és un carreró sense sortida sense pal·liatius, que ens ha de dur a actituds potser heroiques dels nostres dirigents ( segons deia el diputat Tardà), però molt poc probables de la nostra gent i del nostre poble que, no ho oblidem, sempre ha estat i encara és pactista i possibilista.