Pressupostos cap al canvi

Quan la justícia esdevé venjança

En el passat, les dretes espanyoles i les catalanes han tingut clar sempre el que calia i volien, és a dir,  una societat on la  religió catòlica  fos preponderant en la vida de la gent, i  conduís els nens i les nenes per al bon camí per mitjà de l’ensenyament religiós, i  les dones per al bon camí de la submissió al marit. Una societat  bàsicament injusta i desigual basada en una propietat privada desequilibrada, un ordre social sense crítica, i unes grans diferències de classes i l’explotació dels treballadors. I la policia i els militars com a garants de tot plegat. I tot adobat i relligat per uns mitjans de comunicació finançats pels seus propis capitals per dirigir i desactivar les ments dels adults.

L’única cosa en la que no han coincidit ha estat en el concepte de nació i en quin paper havia de jugar Catalunya en la conformació de l’estat. En això, mai hi ha hagut acord, fins al punt que fou un dels temes principals perquè les dretes espanyoles apostessin per la sublevació militar de l’any 1936,  la guerra civil i la dictadura , amb els milers de morts i assassinats que s’hi van produir. Poca broma “con el separatismo”.

En la majoria dels temes descrits amb anterioritat, poca cosa ha canviat, si no és que s’hagi rentat i modernitzat una mica amb les aigües del pas el temps, i de la democràcia de baixa qualitat que tenim  a l’estat espanyol. Aquesta democràcia que nasqué ja mig neulida pel que anomenem Transició, que no fou altra cosa que agafar les escombraries dels anys de la dictadura i amagar-les sota les catifes, en comptes de netejar les institucions de malfactors, torturadors i col·laboradors de tota mena.

I clar, el poder judicial no se’n va salvar, ans al contrari, va passar en la seva totalitat als nous temps amb mentalitats, ideologia, actuacions i persones de la dictadura. I , almenys en les seves cúpules, això no ha canviat, perquè les dretes espanyoles actuals en el poder, ja s’han cuidat de anar col·locant els seus en els llocs més rellevats de la judicatura i la fiscalia.

Segurament  els responsables dels fets de l’any passat a Catalunya, sobretot els càrrecs politics,  puguin tenir alguna responsabilitat penal, que amb la llei a les mans , se’ls pugui atribuir. Però mai els delictes tan greus dels que se’ls acusa. Senzillament perquè no hi va haver violència de cap mena, ni poca , ni molta.

Què ha passat , doncs? A nosaltres ens sembla que, tant les dretes , com algunes esquerres catalanes han entrat de ple en aquell terreny vedat que en un principi descrivíem,  i que històricament mai ha estat un tema compartit ni entre les dretes d’aquí i d’allà , que és el tema del “separatismo”. I aquest poder judicial d’origen franquista s’ha vist impel·lit, per causa de la judicialització d’un tema que no havia de sortir de l’àmbit polític, a ser la punta de llança per acabar per sempre més amb les pretensions independentistes catalanes.

La inacció de Rajoy i dels poders polítics; els temors dels econòmic; el discurs radical del rei en favor de la repressió; la pressió descomunal dels mitjans de la dreta més cavernària, han conduit a un poder judicial, ja tocat pels principis de la dictadura, a ser encara més inflexibles i radicals en les seves interpretacions dels fets catalans, fins al deliri actual, que ningú amb un mínim de sentit comú i de la realitat pot acceptar.

Sempre hem estat crítics amb la DUI i amb l’1-O considerat com a referèndum, i menys vinculant, però considerem que són temes diferents. Mai podrem acceptar que la justícia sigui venjança a lo bèstia, perquè la justícia , perquè ho sigui de veritat,  ha de ser proporcionada, mesurada i aplicada a la realitat. I qualsevol exageració duu directament al desprestigi de qui ho propicia i de qui ho exerceix. Com diu Oriol Junqueras, aquestes acusacions i provables sentències “pesaran com una llosa en la història d’Espanya”. I afegim que faran imparable el procès cap a l’autodeterminació per mitjà d’un referèndum  legal i acceptat internacionalment.

 

Joan Fornsubirà

 Grup municipal Comú de Tàrrega

Pla de Mobilitat Urbana Sostenible de Tàrrega

L’Ajuntament de Tàrrega va encarregar l’any 2017 a l’empresa DYMO (Desarrollo Organización Y Movilidad SA) , la redacció d’un Pla de mobilitat urbana sostenible de la ciutat de Tàrrega.

L’empresa va exposar el seu treball durant el primer semestre d’enguany al Consistori de l’Ajuntament de Tàrrega, on hi érem presents tots els grups municipals. L’estudi valora la situació actual, detecta les mancances i proposa les accions a desenvolupar per  millorar la mobilitat urbana en tots els sentits.

Actualment estem en la fase de demanar el parer de les institucions que  hi tenen més a dir, per la seva incidència en moments puntuals en la mobilitat urbana, com són els col·legis, les llars d’infants, el casal de gent gran, el CAP, les empreses ...

La previsió és  poder aprovar aquest Pla de Mobilitat Urbana abans de finalitzar el 2018, i iniciar la seva aplicació el 2019 en diferents fases.

Aquest estudi fa especial menció a la mobilitat a peu i en bicicleta, aquesta darrera molt poc utilitzada en la vida quotidiana de la ciutat. Pot ser que falti interès ciutadà per aquest tipus de mobilitat, però també és cert que el municipi no té desplegades les mínimes estructures perquè això canviï. I aquest pas és necessari fer-lo el més aviat possible i no demorar-lo en el temps.

Les ciutats és dissenyen cada cop més per al gaudiment de la ciutadania. I això ha de comportar que tothom pugui tenir accessos des de tota la ciutat fins als llocs més concorreguts al centre, mitjançant una xarxa de vials amples i segurs, on els vianants gaudeixin del seu passeig quotidià i/o puguin desplaçar-se amb comoditat per realitzar les seves activitats quotidianes.

També ha d’haver-hi  zones pacificades on les bicicletes i els vehicles tinguin una convivència normalitzada, a més de disposar dels carrils bici que siguin necessaris per a fomentar  i afavorir el seu ús .

En aquest Pla de mobilitat també es contemplen els accessos als polígons industrials de la ciutat. Alguns casos , com són els de Riambau i Llevant, la solució ideal és més fàcil que en altres sense gaire cost. La seva pacificació i accés amb bicicleta i a peu passa per ampliar el passeig de l’antiga Nacional II fins al final dels polígons. Actualment els vianants han de passar pel voral de la carretera, sense cap mena de protecció i amb els vehicles circulant a velocitats excessives. I si han de travessar la via, no tenen marcats els passos de vianants que els haurien de protegir.

Però tenim el cas més greu del polígon de la Canaleta, on actualment és gairebé impossible d’anar-hi a peu. I en bicicleta suposa un risc considerable, ja que el carril d’accés a la rotonda dels vehicles que venen de Guissona és fon amb el carril de sortida cap a Agramunt i el Polígon de la Canaleta. I en aquest carril tots sabem que la velocitat amb la que circulen els vehicles és del tot inapropiada.

El Pla també fa esment a la connexió amb el Talladell, que és un indret molt utilitzat pels passejos quotidians de les persones que volen fer salut. I en canvi no fa esment, perquè no correspon pròpiament al municipi de Tàrrega, al vial ja proposat algun cop que connectés Tàrrega amb Vilagrassa. Pensem que caldria tenir-lo present i incorporar-lo en un futur proper.

És clar que aquest Pla de Mobilitat Urbana no agradarà a tots per igual. Però és del tot necessari per millorar la vida de la ciutat. I proposem a tota la ciutadania que facin ús del seu dret de participar en la vida de la ciutat i hi digui la seva. En cas contrari , no tindrem tot el dret de criticar-lo si no hi estiguéssim d’acord.

Personalment crec que tot és millorable, i faré les meves propostes al respecte en l’exposició final. Algunes ja les he expressat. Però el que més em preocupa és la lentitud en la seva implantació, especialment pel que fa als polígon industrials, perquè gairebé no ens permet altra alternativa que anar-hi en cotxe.

Josep Ma. Cucurull Fa

   Grup municipal Comú de Tàrrega

D’ on venim? On som? Cap a on anem?

A Catalunya, a partir del 15M i tot el que va passar amb l’estatut,  el moviment independentista ha crescut de manera exponencial, i ha arribat a unes quotes populars mai viscudes. La presència d’organitzacions de la societat civil com Òmnium Cultural i la creació de l’ANC  han fet que a Catalunya hagi quallat un gran corrent d’opinió que relaciona la solució de tots els problemes amb la creació d’un nou estat, i  que  fa creure que una Catalunya independent serà sinònim d’un estat just, solidari, fraternal i equànime.

A la vegada, sobretot d’ençà el 9N, els partits polítics independentistes prenen un paper protagonista. Alguns de forma legítima, com ERC, ja que ja fan molts anys han fet bandera de la independència. Altres esdevenen conversos (CiU ara Pde Cat), i aixequen la bandera de l’independentisme, deixant enrere anys de col·laboració amb el Partit Popular i innombrables casos de corrupció. Per acabar, tenim la CUP que uneix les principals reivindicacions del moviment dels indignats amb la necessitat d’assolir la independència.

Durant anys, el paper dirigent de l’ anomenat procés ha estat compartit entre una part de la societat civil catalana a través de les organitzacions civils i els grups polítics esmentats. Després de l’1 d’octubre tenim una situació complexa: picabaralles entre socis de govern, sortides de to, retrets, declaracions contradictòries, presència al carrer i celebracions multitudinàries, govern aquí i allà, gent exigint el mandat de l’1 d’octubre i d’altres demanant d’ampliar suport per celebrar un referèndum acordat, vinculant i reconegut internacionalment. I el més inacceptable, gent tancada injustament  a la presó per fer política.

Però, com quedem? El referèndum celebrat fa un any no era internacionalment reconegut? No hi havia un grapat de països esperant la declaració d’Independència per reconèixer i donar la benvinguda a la nova República? No hi havia morterades de préstecs que farien viable el nou Estat? Havia de ser fàcil: anàvem, votàvem i el nou país seria una realitat....

Que potser no s’intuïa que l’Estat espanyol reprimiria i anul·laria qualsevol intent de canvi unilateral? Que no fan tots els estats joc brut per preservar el seu estatus? Que no ho ha fet França a Còrsega? No ho va fer Itàlia amb Aldo Moro? I Alemanya amb la Baader-Meinhof?. Tots els estats juguen brut, tots! Els nostres polítics eren passerells? No esperaven el que va passar? Pensaven que es proclamaria la República i l'ONU ens aixoplugaria l’endemà? Llegint les declaracions dels mesos de setembre i octubre de l’any passat era el que semblava.

Però res de tot això ha succeït, ans al contrari, s’ha engendrat un monstre populista anomenat Ciudadanos  que recorda les tenebres del feixisme; el “a por ellos” presideix actes d’extrema dreta; el PP torna al seu discurs més ranci i caspós;  el partit ultra VOX reuneix milers de persones; el PSC juga a un funambulisme extrem amb perill de caiguda imminent,....... I aquí les poques coses que es fan  o es plantegen, són venudes com un “estem fent República” surrealista.

Durant els darrers anys, els comuns hem denunciat la frivolitat política de l’ independentisme que prometia (i promet) coses que no eren/són possibles. Traïdors, botiflers, enemics de la pàtria catalana, han estat els qualificatius més suaus que hem rebut. No obstant, estem on pronosticàvem: no hi ha un rumb clar; el parlament sembla el pati d’una escola; els problemes fonamentals de la societat catalana estan abandonats; la qüestió nacional sembla que s’ha de resoldre a Bèlgica; la sanitat catalana cada dia empitjora; l’ensenyament pateix encara les retallades; els desnonaments, tot i que ja no són portada de diaris, continuen...... I així un llarg llistat que no acabaríem.

I ara què? No convindria recuperar la ideologia i dur a terme polítiques d’esquerres que traguessin el país d’on el tenim? No seria hora de retornar al consens del 80%  i acordar un procés que ens meni a un referèndum real, sense el qual Catalunya- normalitat seran una dicotomia permanent?  No caldria demanar responsabilitats polítiques a CiU/PdeCat  per tots els casos de corrupció? No podríem fer neteja entre tots?

Per acabar i prenent prestades les paraules de Quino que fa servir l’ admirada Mafalda: “hores d’ara tant me fa que la gent pensi com jo, em conformo amb que pensi”
Pensem-hi.

Grup municipal Comú de Tàrrega

La recollida dels residus urbans de Tàrrega

En el Ple Municipal del dia 27/09/18, el Comú de Tàrrega, juntament amb la CUP, vam presentar la “Moció per impulsar la recollida selectiva porta a porta al municipi de Tàrrega”. Aquesta moció comença amb el següent paràgraf:

“La gestió dels residus és un dels reptes ambientals més complexos que afronta qualsevol societat. La Unió Europea s’ha fixat com a objectiu capgirar les proporcions entre la recollida selectiva i el tractament final, i passar de les proporcions actuals del 30% de selectiva i 70% de tractament final, al 70% de selectiva i 30% de tractament final, posant-se com a fites reciclar el 50% de la brossa l’any 2020, i el 70% l’any 2030”.

Actualment, la nostra ciutat està en el vagó de cua de les ciutats de les nostres contrades pel que fa a la recollida selectiva, que no arriba al 33%. Així doncs, el 67% de l’escombraria de la nostra ciutat és no reciclada (rebuig), que cal portar a l’abocador. Rebuig que comporta penalitzacions i que cal pagar. I aquestes escombraries augmenten i augmentaran en el futur de forma exponencial. A més, cal tenir en compte que l’abocador de la cuitat té una capacitat limitada i l’abocament desmesurat de tones de rebuig ens portarà a haver de trobar un nou abocador, amb el conseqüent desgast mediambiental del nostre entorn. I no hem d’ oblidar el cost econòmic que tot plegat significarà i que haurem de pagar entre tots.

Queda clar que el sistema actual de recollida d’escombraries de la nostra ciutat no funciona. I aquí està la qüestió. Cal trobar la forma de millorar els resultats obtinguts fins el dia d’avui.

El primer cas és la conscienciació de la necessitat d’un canvi de totes les persones que es dediquen a governar la ciutat. I aquest era el motiu de la nostra moció. Posar damunt la taula el problema i buscar solucions conjuntament.

Som conscients que tos els sistemes tenen els seus  pros i  contres. Per això, cal escoltar els tècnics en la matèria, i finalment caldrà proposar un sistema per implantar-lo a la ciutat. Nosaltres vam proposar el sistema porta a porta, pels resultats positius quant a percentatges de recollida selectiva  aconseguits en moltes de les ciutats on s’ha implantat.

Amb tot, cal tenir molt clar que sigui quin sigui el sistema de recollida que finalment s’acordi implantar, només podrà reeixir si la ciutadania se’l fa seu i es consciencia de la importància de dur a terme una recollida selectiva i curosa, que sense cap mena de dubte ha de començar a casa de cadascú de nosaltres.

Per molt que es treballi i es multipliquin els recursos, per molt que s’incrementi la vigilància i se sancionin  aquelles persones que incompleixin reiteradament amb les normatives vigents al respecte, només tindrem èxit si la ciutadania  es fa seu el problema i comprèn la necessitat de reciclar les nostres escombraries el més acuradament possible.

I hem de tenir molt clar i sense cap mena de dubte, que no podem perdre aquesta aposta ciutadana. Pel bé de la ciutat. Pel bé del nostre entorn. Pel bé del planeta on vivim.

GRUP MUNICIPAL DEL COMÚ DE TÀRREGA 

L'EQUIP DE GOVERN  I LA NETEJA DE L'ESPAI URBÁ

El paisatge urbà és el conjunt de l'espai públic i privat que permet estructurar la ciutadania al voltant d'una imatge urbana que genera una marca i un orgull de ciutat. En aquest espai es configuren un gran nombre d'activitats i relacions entre les persones de caire econòmic, polític, social i personal. El paisatge urbà, per tant, constitueix un element fonamental de la nostra qualitat de vida, i la funció de les administracions municipals és crear-lo, administrar-lo i facilitar el seu ús a la ciutadania.

L'espai urbà és molt ampli: edificis, places, carrers, zones verdes…, però un dels seus elements fonamentals és el mobiliari urbà i l'equipament públic: fanals, papereres, edificis, carrers, semàfors, senyals, bancs, jardineres, fonts, plafons de publicitat… Tot aquest equipament, la seva ubicació, el grau del seu ús, i el seu estat de neteja i manteniment, facilita la convivència i la relació ciutadana, reforça l'orgull de la ciutat i ajuda a la seva projecció exterior.

Els ajuntaments són les administracions responsables de planificar i decidir la ubicació, realitzar la gestió, i dur a terme el manteniment i neteja d'aquest equipament urbà. Per acomplir aquesta obligació –entre d'altres elements– els municipis disposen de reglaments i ordenances que comprometen al propi ajuntament i al conjunt de la ciutadania en la seva vigilància i cura.

Hom pot observar, i no cal fixar-s'hi gaire, que l'estat del nostre mobiliari urbà, equipament i moltes parets i carrers es troben en una greu situació de deixadesa, i més si el comparem amb altres ciutats del nostre entorn.

D'ençà fa un temps, la majoria de fanals, semàfors, senyals de trànsit i d'orientació, moltes parets i carrers estan farcits d'adhesius i pintades fonamentalment de caràcter polític però també comercial i grafits. I l'equip de govern, en un exemple de paràlisi preocupant, no sembla donar-hi importància i no hi fa res.

En l'exposició de motius de les Ordenances municipals s'assenyala que:

"1. El paisatge urbà és un dels elements del medi ambient urbà necessitat de protecció per garantir a tots els habitants de la ciutat una adequada qualitat de vida. Per això, el paisatge urbà constitueix un interès col•lectiu la satisfacció del qual és atribuïda per l'ordenament jurídic al municipi, en funció de l'abast local d'aquest interès".

L'article concreta que:

"1. Aquesta Ordenança regula el dret col•lectiu dels ciutadans a gaudir d'un paisatge urbà harmònic, així com també el dret individual a utilitzar-lo en el seu interès sempre que la intensitat d'aquesta utilització no trenqui l'harmonia o desfiguri les perspectives dels conjunts urbans, sobretot en els seus aspectes historicoartístics típics i tradicionals."

En el títol sisè: sotmetiment a control municipal, les Ordenances concreten:

"e) No s'admet la publicitat sobre els temples, els cementiris, les estàtues, els monuments, les fonts, els equipaments públics, els serveis públics, les zones naturals i els espais verds.

l) Queden prohibides les projeccions, pintades i efectes visuals de qualsevol tipus sobre els elements del paisatge urbà, salvat les que exigeixi la circulació o l'exercici d'altres competències municipals.

m) En general, es prohibeix la col•locació de cartells, adhesius, pictogrames o similars, sobre qualsevol element del paisatge urbà que no estigui expressament previst per aquesta finalitat. També resta prohibida l'aplicació de grafits o pintades sobre qualsevol element del paisatge urbà, si no es disposa d'autorització expressa."

Està clar, per tant, que en el cas que hem descrit, l'Equip de Govern està incomplint les normes aprovades pel propi Ple de l'Ajuntament –representant democràtic del poble– i, per tant, provocant un greu perjudici a la credibilitat i a la imparcialitat de l'Ajuntament, així com a la nostra ciutat.

En aquesta línia, el grup Municipal del Comú de Tàrrega iniciarà les gestions necessàries, i si és possible d'acord amb altres grups municipals, perquè l'Equip de Govern executi, sense dilació, la neteja de les parets, dels carrers i del mobiliari i equipament urbà afectat.

MOCIÓ RECOLLIDA SELECTIVA PORTA A PORTA  I RESULTAT DE LA VOTACIÓ AL PLE MUNICIPAL 

EXPOSICIÓ DE MOTIUS:

La gestió dels residus és un dels reptes ambientals més complexos que afronta qualsevol societat. La Unió Europea s’ha fixat com a objectiu capgirar les proporcions entre la recollida selectiva i el tractament final i passar de les proporcions actuals del 30% de selectiva i 70% de tractament final, al 70% de selectiva i el 30% de tractament final, posant-se com a fites reciclar el 50% de la brossa l’any 2020, i el 70% l’any 2030. 

Les nostres institucions tenen les competències necessàries per exercir la gestió, prevenció i control de tots els residus que generem. En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya va aprovar el Pla Territorial Sectorial d’Infraestructures de Gestió de Residus Municipals de Catalunya 2013/2020, d’acord amb el Text Refós de la Llei Reguladora de Residus (RRLR) aprovat per Decret Legislatiu 1/2009, de 21 de juliol, i la Llei de política territorial 23/1983, de 21 de novembre. Així mateix, els ens locals són els responsables de la gestió dels residus municipals segons el que disposa la Llei 7/1985, de 2 d’abril, Reguladora de les Bases del Règim Local (LRBRL) i el TRLR. Concretament,

l’article 86.3 de la LRBRL qualifica la recollida, el tractament i l’aprofitament dels residus com un servei essencial, i declara aquest servei reservat als ens locals. Igualment, l’article 42 del TRLR disposa que la recollida i gestió de residus és una competència municipal i cada ajuntament és el que decideix quin model de recollida selectiva acaba aplicant.

Tot i que el model de recollida més estes és el de segregació en cinc fraccions, l’avaluació dels percentatges de recollida selectiva i els percentatges de presència d’impropis demostren que actualment el model més efectiu és el model de recollida selectiva porta a porta. Aquest model consisteix en què cada veí diposita, els dies indicats, davant de casa seva, les diferents fraccions de brossa corresponents. La seva eficiència ha estat demostrada en casos de grans ciutats com el de la ciutat italiana de Milà, on el porta a porta ha permès passar del 60% al 85% de recollida selectiva, així com reduir al 10% les deixalles separades incorrectament.

A Catalunya ja són 133 municipis d’un total de 947, els que apliquen de manera total o parcial aquest sistema de recollida. Entre d’altres destaquen els casos dels municipis de Matadepera (Vallès Occidental), Vilablareix (Alt Empordà), Taradell (Osona) i Tiana (Maresme). Aquest últim, amb una població de 8.314 habitants, recull un percentatge de recollida selectiva que supera el 86%. La primera comarca és Osona, que ja ha invertit la tendència, amb un 59,92% de recollida selectiva.

Segons dades de l’Agència Catalana de Residus corresponents a l’any 2016, a Tàrrega la recollida selectiva no arriba al 33%. Concretament, del total de 7.043,94 tones de brossa generades durant un any, només un 32,96% (2.321,52 tones) són de brossa selectiva, mentre que la resta (4.722,42 tones) corresponen al rebuig. Això situa Tàrrega en el 18è lloc d’un total de 20 municipis a la comarca de l’Urgell en recollida selectiva i per sota de la mitjana de reciclatge de la comarca, que es situa en un

37,21%. El municipi veí de Verdú es troba en el primer lloc de la llista amb un 65,72% de brossa selectiva gràcies a la implantació del model de recollida porta a porta.

Per cada tona d’escombraries no reciclables que es porta a l’abocador (la fracció coneguda com a rebuig), cada municipi ha de pagar un cànon. El preu per tona de rebuig recollida el fixa l’Agència Catalana de Residus. L’any 2016 va passar de 19 euros/tona a 24,5 euros/tona. La idea de l’Agència Catalana de Residus és arribar a establir l’any 2020 un cànon que s’acosti als 30 euros/tona. Aquest cost de gestió dels residus municipals es finança amb les taxes municipals que paguen els ciutadans, per tant els ciutadans dels ajuntaments que més rebuig generen han de pagar més car el rebut de les escombraries. Això és el que ens està passant a Tàrrega, on el preu que van pagar els habitatges va passar de 72,95 euros/any el 2015 a 74,77 euros/any el 2016. Aquests augments en el rebut de la brossa, són una penalització. Reciclar poc i malament suposa un augment de la factura no només a nivell econòmic, sinó també a nivell mediambiental que no ens podem permetre per més temps. Per tant, el model de recollida vigent a la nostra ciutat, basat en la segregació de la brossa en cinc fraccions, no està aportant uns resultats que ens facin convergir amb els objectius marcats per la Unió Europea, ni a curt ni a llarg termini. Cal treballar per aconseguir una millor gestió i per això cal apostar per nous models de recollida d’escombraries orientats a aquest objectiu.

Per tot l’exposat, per la necessitat indefugible de millorar la gestió dels residus on la ciutadania sigui part activa, corresponsabilitzant-se i conscienciant-se dels residus generats, i per la necessitat d’actuar tendint cap a polítiques de residu zero minimitzant l’impacte ambiental que això suposa, creiem que la recollida selectiva porta a porta és una opció que el nostre ajuntament hauria de valorar seriosament; per això:

PRIMER.- Aprovar per unanimitat dels membres assistents, que representen la majoria absoluta del nombre legal de membres de la Corporació, els següents ACORDS:

a) Confeccionar una campanya de sensibilització ciutadana per difondre la necessitat d’implantar nous sistemes per potenciar el reciclatge en origen.

b) Realitzar una prova pilot de la recollida PAP en una zona de la ciutat, abans de la seva implantació a tot el municipi.

c) Traslladar els acords a l’empresa Urgell Net SA, al Consell Comarcal de l’Urgell, a l’Agència Catalana de Residus i al Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya.

SEGON.- Desestimar amb els resultat de sis vots a favor (tres del grup municipal CUP, un del grup municipal CdT-E i dos del grup municipal PSC-PC) i onze vots en contra de l’equip de govern, les següents propostes: 

d) Realitzar un estudi sobre la implementació del sistema de recollida de residus Porta a Porta (PAP) amb una fase de diagnosi de la situació a Tàrrega, identificant,quantificant i analitzant la generació de residus de la ciutat, desglossant la brossa comercial i domèstica.

e) Confeccionar un informe financer on s’exposi la viabilitat econòmica del PAP

comparant-lo amb el sistema actual