QUÈ ÉS I ON S’EMMARCA “ EN COMÚ PODEM”

“En Comú Podem” és la confluència política catalana de multitud de grups, partits,  moviments i persones que hem reaccionat contra les retallades de drets dels ciutadans i augment dels privilegis dels poderosos, fenòmens predominants en la nostra societat. Hi ha a “En Comú Podem”, partits organitzats, grups municipals independents als governs o a l’oposició, moviments socials i de resistència, i individus de tota mena  amb el denominador comú de voler aturar l’abús dels rics i canviar les tendències socials i polítiques en favor de la gent.

Però, “En Comú Podem” no estem sols ni actuem de forma aïllada. En aquesta tempesta reaccionària que es va iniciar al món a partir dels anys 80, en què s’han anat imposant els interessos del poderosos a costa dels drets dels treballadors i de la gent senzilla, s’han organitzat arreu grans i poderosos moviments de resistència popular. Efectivament, des de partits que han arribat als governs de Portugal o Grècia, fins a confluències de tota mena que ens presentem a les eleccions espanyoles amb molt bones perspectives, passant pels grups d’esquerres  i ecologistes al parlament europeu i als parlaments de molts països. I també conglomerats de resistència  per exemple en oposició a la reforma laborals socialista a França.

Els tentacles de les grans corporacions armamentistes, energètiques, bancàries i financeres internacionals estan actuant de forma ininterrompuda per anar reduint al seu domini tot allò que els  és aliè o contrari. Els interessos geopolítics i econòmics han arrasat la major part dels països de l’ Orient Mitjà que han passat d’una certa estabilitat en dècades anteriors a ser un escenari de milers i milers de morts innocents i a diari per causes atribuïbles en gran part a l’acció occidental. El domini de tota Amèrica ja fa fins i tot segles que dura, si ha convingut amb implantació de nombroses dictadures propiciades pels EEUU i on, esporàdicament, alguns països s’escapen com poden de les urpes americanes i intenten iniciar i desenvolupar les seves pròpies polítiques autònomes i  populars. 

La novetat és que ara toca sotmetre Europa. Efectivament, en aquest continent , ens estàvem escapolint de manera graciosa del domini dels senyors de la guerra i de la fam, amb allò que vam iniciar als anys 60 i que anomenem “ estat social del benestar” i que ha consistit en procurar que tothom pugui tenir els mínims necessaris per viure de manera digna, amb sobretot uns serveis socials en sanitat, educació jubilacions, dependència i atur.

Le “ revolució” conservadora ens ha arribat doncs, i aprofitant la gran crisi financera ocasionada pel descontrol del mateix sistema, com que s’ havia de reconstruir allò que ells mateixos havien destruït, el resultat està essent i serà, si no ho evitem, un desmantellament total de les nostres societats de característiques socials, i la implantació d’allò que els americans consideren el millor, es a dir, “ la llei de la selva” o el salvi’s qui pugui, però sobretot qui tingui diners i poder.

A no ser que els ho impedim a través de la resistència popular organitzada. I en això estem “En Comú Podem” i tants d’altres. Molts hem entès que s’ha de treballar des de la base, des dels pobles i els ajuntaments, però també als carrers i a les empreses i moviments de resistència obrera en aquelles empreses que volen tancar sense motius  de pèrdues econòmiques que ho justifiquin. O a través d’ impedir desnonaments o retallades dels serveis públics. Però també a través de governs autonòmics o nacionals i les seves aliances per imposar a la UE una altra manera de desenvolupar l’economia per salvar les persones i no pas ni els bancs ni les grans corporacions. I també a través d’iniciatives d ‘economia alternativa, solidària,  social, cooperativa, ecològica, d’ajuda a la gent; de la banca ètica i  societats energètiques cooperatives sense ànims de lucre, ONGs, fundacions socials, etc.

En fi, jo mateix i “Comú de Tàrrega” ens sentim molt orgullosos de formar part d’aquest col·lectiu de resistència popular, i ens sentim solidaris amb tothom  qui lluita pel benestar, la llibertat i la justícia social i copartícips de les seves accions.

Joan Fornsubirà

LA MONARQUIA ESPANYOLA, UNA INSTITUCIÓ NOCIVA I PERNICIOSA PER AL POBLE ESPANYOL (II)

Fins i tot l’aspecte més positiu que podria oferir el rei Joan Carles  com es el fet que va obrir la porta a la democràcia actual, s’ha vist molt enterbolit  pel cop d’estat del 23F, amb la seva segura participació fins que se li va escapar de les mans i va haver de recular.

I res més. Des d’aleshores, s’ha dedicat a viure bé , rodejat de luxes i aduladors i a forjar-se una fortuna que es calcula ara mateix en un 1800 milions d’euros a base de comissions del petroli dels països àrabs més sagnants, com Aràbia Saudita. I en això ha estat un digne fill i net, tot seguint  l’estela dels seus avantpassats, el seu avi amb un fortuna calculada en 85 milions de pessetes quan va haver de marxar d’Espanya l any 1935 a base també de comissions d’ obres públiques com el metro de Madrid, o del seu pare amb una fortuna calculada en uns 1000 milions de pessetes quan va morir, que , segons les males llengües ,  en part va obtenir de vendes fraudulentes de béns de l'estat. Com podeu veure tota una vida de “sacrificis” (entre cometes) dedicada als seus súbdits.

I no sembla que l’actual tingui cap intenció de canviar res. Col·locat en la punta de la piràmide dels poderosos, va vivint rodejat de luxes, sense cap tasca contínua que justifiqui  ni el seu sou i els de la seva família, rodejat dels  amigatxos  “ compi yogui”, alguns d’ ells acusats en casos de corrupció, i  fins i tot amb part de la seva pròpia família  acusats ells mateixos de corrupció com es el cas del cunyat i germana.

I el que és encara més greu, sense cap mena d’empatia pels que més ho necessiten i ho passen pitjor. Sempre els he vist , tant a ell com al seu pare, rodejat de banquers, d’autoritats, d’empresaris, de polítics , com a màxim dels dirigents sindicals, però mai al costat, per exemple, dels desnonats o dels estafats per la banca o dels dependents o dels aturats de llarga durada a qui, potser, podria donar el seu suport , si més no moral. Confonen , segur que interessadament ( o potser simplement no hi han pensat) el que ha de ser una actitud neutral en el joc polític amb un absentisme culpable en les qüestions socials, sobre les quals no hi ha cap norma ni  cap llei que els impedeixi poder dir alguna cosa en favor dels necessitats. Però  a qui li importen els pobres que cada vegada són més, a partir de certs nivells de luxes i esports d’elit? De manera que, a sobre d’ indignes, es mostren com el que són en realitat,  uns grans elitistes, aquests també de llarga durada.

És  també per tot això i altres coses que em deixo per no allargar-me gaire, que votarem la moció.

Per acabar, vull dir que si bé l’ autonomia que ens cal és la de Portugal, també la monarquia que ens cal és la de Portugal. En aquest país germà els van fer fora i de manera definitiva ben prompte. En això, Espanya també es diferent.  Dues vegades que han hagut de fugir per cames, els poderosos han fet que retornin al cap d’uns anys,  si ha calgut passant el país a sang i foc. Aquells poderosos a qui ara deuen agraïment etern i a qui afavoreixen sense atur.

És per tot això també que votarem a favor de la moció.

LA MONARQUIA ESPANYOLA, UNA INSTITUCIÓ NOCIVA I PERNICIOSA PER AL POBLE ESPANYOL (I)

Al passat Ple de la ciutat de Tàrrega, vam votar a favor de declarar persona no grata al rei espanyol i a la seva família

A la moció que parla sobretot del domini de l ‘estat sobre el poble català i de la impossibilitat que se’ns permeti exercir el dret d ‘autodeterminació, vam voler afegir tota una colla d’altres raons per afermar encara més la nostra postura de rebuig total a la institució, a la família reial i a la persona del rei. I aquest fou l ‘escrit que vam llegir.

“Considerem la monarquia espanyola una institució secular perniciosa i nociva per als interessos de la majoria del poble espanyol, i causant de la majoria de fets que ens han d’avergonyir com a persones humanitàries i partidaris de la justícia social i del ple desenvolupament de la democràcia.

Si ens remuntéssim en els segles més allunyats, hi trobaríem una conquesta d’ Amèrica que suposà l extermini de milions d ‘indígenes i centenars de pobles precolombins. Però també ens trobaríem amb les reaccions sempre contràries als aires modernitzadors que ens anaven arribant d’ Europa com són els casos de la Reforma o la Il·lustració.

Però centrem-nos en els segles recents. En el XIX la monarquia ha estat promovent o donant suport a multitud de cops d ‘estat,  guerres civils i guerres colonials a Cuba a Filipines al Marroc on anaven a morir el pobres desgraciats per defensar els negocis del rics. Sempre ha estat al costat i en consonància amb les classes dominants , militars , església, banquers , empresaris, terratinents  i rendistes de tota mena. I tot això en una Espanya de molt baix nivell democràtic regit políticament per cacics dedicats a falsejar les urnes.

Ja en el segle XX, després de la primera dictadura, es va proclamar la II República, però  un cop feixista, una guerra civil horrorosa i una altra dictadura criminal de gairebé 40 anys vénen a retornar l’ordre natural de les coses en aquest desgraciat país de països que anomenem Espanya. L’ordre del domini dels poderosos amb tot el suport del monàrquics, malgrat que no van accedir al poder de nou fins al 1975.

Es en aquest sentit que volia retre homenatge a la República i als seus valors en la moció que vaig presentar el mes passat i reconèixer que va ser l ‘intent més seriós de modernització i de reversió  de les dinàmiques  opressives tradicionals de l ‘estat espanyol. Però , malauradament no va tenir prou èxit.

Una nova democràcia semblava nàixer amb uns fonaments bastant diferents que no pas la que havia hagut durant el XIX i primera meitat del XX. I segurament molts aspectes no aguantarien la comparació. No obstant, allò que no ha canviat és l actitud dels reis i de llurs famílies en relació tant al desig d’autodeterminació de Catalunya, com en la resta de qüestions.

DESPESES ELECTORALS: QUI MENYS GASTA, MÉS GUANYA

Parlant amb un amic, estava molt enfadat pel cost de les campanyes electorals, i de com de nou les circumstàncies ens aboquen a una nova campanya que potser ens costarà uns 140 milions. Em deia ell que això és un abús dels “ polítics”, i arribava a la conclusió que “ tots són iguals”, la qual cosa a mi m’ encén, en considerar  que aquesta mena de raonaments acrítics  són els que convenen als poderosos, en el sentit que , si no hi ha ciutadans conscients políticament, tampoc perillaran els seus abundants privilegis.

Li deia que  segurament alguns li devien inspirar més confiança que els altres, i que no tots gasten per un igual en les campanyes. I que hauria d’informar-se més i millor, i detectar els que han apostat de ja fa temps per unes polítiques de despeses austeres en campanya i fora de campanya.

Jo a les darreres municipals, ja vaig denunciar el que em semblaven unes despeses desmesurades de la major part dels grups municipals que ens vam presentar a Tàrrega i així ho vaig fer palès en alguns debats i escrits, no sé si amb gaire èxit.

Però, com que no desespero i la meva moral es sempre positiva, torno a creure que aquest aspecte de l’acció dels partits pot ser un element molt substancial a l’hora de decidir el vot de a nostra ciutadania. Per tant, i de cara a una millor informació, passo a referir les despeses declarades dels diferents grups en les últimes eleccions a Catalunya i a Espanya.

Úlltimes autonòmiques catalanes

Junts pel sí ( CDC- ERC): 3,7 milions; PP: 2.5 milions; PSC: 1,6 milions; Ciutadans: 900.000; Unió: 800.000; Catalunya sí que es pot (CSQP): 450.000; CUP: 400.000. Dels quals, en els casos de CSQP i de CUP provinents de microcèdits dels afiliats i recursos propis. La resta, provinents de recursos de l’ Estat i crèdits bancaris.

Últimes generals espanyoles

PP: 12 milions; PSOE: 9 milions; Ciudadanos: 4 milions; Podemos junt amb totes les confluències: 3,6 milions; IU: 2,5 milions. Dels quals,  solament en el cas de Podemos i confluències no vam recórrer a crèdits bancaris.

És possible que en aquesta nova ocasió del mes que ve, les despeses es redueixin una mica, però no pas gaire. Han fet tota mena de reunions per acordar una reducció de despesa electoral però no s’ han posat d’acord. I em consta que han estat els partits grans  els qui han posat  pegues en , per exemple, enviar un sol “ mailing” ( informació a les cases de la gent) amb totes les paperetes.

En fi, es veu que qui té la paella pel mànec i tots els avantatges econòmics es resisteix a deixar-los anar ni que sigui una mica. No obstant, començo a creure que ja està arribant el dia que tota aquesta despesa exagerada i irracional comença  ja a ser perjudicial per a aquells que encara estan convençuts de les bondats del bombardeig propagandístic.

Només cal tenir en compte un fenomen ben significatiu: a les últimes eleccions generals, En Comú Podem  vam guanyar  a Catalunya , sense “ mailing”  a les cases i amb el  pressupost més baix dels grups que ens presentàvem.

Joan Fornsubirà

Regidor Comú de Tàrrega

EL COMU DE TÀRREGA I EL 15 M

Ahir es va commemorar el cinquè aniversari de l’esclat dels moviments populars coneguts com el 15M. Efectivament, milers de persones , majorment gent jove, van sortir al carrer i van acampar a les places catalanes i espanyoles ben farta de com s’estava desenvolupant el sistema polític i econòmic del país. Un sistema marcat pel bipartidisme esteril i per la precarietat laboral i empobriment de les classes mitjanes.

Molts de nosaltres, militants des de feia molts i molts anys en partits d’esquerra, ens hi vam afegir amb entusiasme, reconeixent en aquest gran moviment allò que havíem buscat durant tants anys, i que dissortadament no havíem aconseguit amb les nostre soles forces. Val a dir que  en un principi vam rebre rebuig per part dels més “ oxigenats” com ara es diu, és a dir, dels més radicalment iconoclastes tendents a trencar amb tot i amb tots aquells qui vinguéssim del passat. Una tal injusta situació s’ha anat equilibrant, tot donant com a conseqüència, d’ una banda el sorgiment de moviments polítics que han tingut més o menys sort, i de l’altra la integració en els nous moviments polítics d’aquelles forces que havíem fet el que havíem pogut per aconseguir el canvi que es pretenia al llarg dels últims 30 anys.

Hi ha , doncs, un moment en què els més conspicus representats del moviment entenen que si no hi ha organització, mai hi podrà haver el canvi que es pretenia. I d’aquí sorgeixen, a més de molts moviments de lluita social, com per exemple contra els desnonaments o en defensa dels estafats per les preferents bancàries, alguns nous grups i partit polítics organitzats des de la base amb la participació de la gent.

Alguns han tingut més recorregut que altres. Així com el Procés Constituent dirigit per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades ha quedat més o menys dissolt per les circumstàncies, altres com Podem/Podemos ha tingut molta més importància fins al punt d’ erigir-se en l’eix vertebrador de la majoria dels moviments del canvi polític real.

I a patir d’aleshores , n’han passat moltes de coses. S’han construït les confluències o Comuns que han permès guanyar ciutats com Barcelona, Madrid, Santiago, Cadis, València, Saragossa i moltes altres  molt importants de Catalunya i d’ Espanya; hem estat elegits milers de regidors als ajuntaments d’arreu per treballar pel canvi real; hem guanyat les eleccions generals a Catalunya i estem en disposició de poder guanyar aquestes properes a tota Espanya.

Ha passat  també que alguns dels partits tradicionals de l’ esquerra ja hem estat reconeguts com a part del canvi i perfectament integrats com a aliats, dins de les confluències o com a part de coalicions. Es el cas d’ ICV, EUIA o darrerament IU a tota Espanya. Altres grups de l ‘esquerra transformadora com CUP o Chunta aragonesista, vam més per lliure, cosa perfectament legítima, encara que opino que és una llàstima que no s’hagin integrat en la somiada unió de l ‘esquerra que s’està donant, a Catalunya i a tot l ‘estat.

Jo, ben modestament, em sento part de tota aquesta onada de canvi, i si alguna cosa he d’aportar al conjunt, serà algunes accions que sobretot posin de manifest amb fermesa aquesta manera diferent de fer les coses a la ciutat de Tàrrega.

Entre  altres coses, em penso que l’aposta que hem fet de sortir al carrer cada setmana una hora els dissabtes al matí de forma itinerant pels barris i llocs de la ciutat penso que encaixa perfectament amb aquesta nova manera de fer política més propera a la ciutadania que  pretenem jo personalment i en conjunt tots els que ens vam mobilitzar el 15 M

ENS CAL UN CANVI EN PROFUNDITAT

Tradicionalment però ara encara més, el Tribunal Constitucional actua com una arma contra el govern català y contra Catalunya globalment. No és un tribunal, és un òrgan del nacionalisme espanyol més ranci al servei del partit del govern de l ‘Estat. No és casualitat que el seu president sigui militant del PP i el nomenament dels jutges els realitzen els polítics segons la relació de forces que tenen al Parlament espanyol. Per tant, el PP té també majoria absoluta al Tribunal Constitucional.

No tinc cap respecte por aquest pseudotribunal ni pels membres de la seva majoria absoluta. Es la demostració més palpable i evident de la democràcia precària que existeix ara mateix a Espanya. Una cosa ridícula que és motiu de riota en tota Europa y avergonyeix totes les persones mínimament informades.

De manera repetitiva, sense mirament de cap mena, han anat tombant, una darrera l ‘altra, la majoria de lleis que s’han aprovat al Parlament català, la qual cosa demostra que la cotilla de la Constitución española ens oprimeix de manera indiscutible. Darrerament, han estat les lleis següents les que han declarat inconstitucionals: la del fracking, la dels horaris comercials, la de la pobresa energètica, la de l’agència tributària, la de matèries audiovisuals, la de les consultes populars, la de comerç, la de la conselleria d’exteriors, la dels impostos als bancs, la del codi de consum, la de Procés Constituent i la de la igualtat efectiva.

És desesperant veure l’obcecació de la dreta espanyola contra l’autonomia catalana i la utilització que fan de les institucions de l’estat per lluitar-hi en contra. No hi ha cap mena d’esforç de la seva part per procurar evidenciar una Espanya atractiva per a nosaltres en què ens hi poguéssim sentir a gust. No sembla que hi hagi res a fer amb aquesta gent tan radicalment tancada a qualsevol principi democràtic. Per a ells, només val la pura llei de la força legal, d’una legalitat sense cap mena d’independència.

La necessitat d’ un canvi, per tant, és inqüestionable. Amb aquesta gent no hi ha res a fer. I no hi haurà mai res a fer. I no solament ho dic per la qüestió catalana i el procés de centralització que estan duent a terme, sinó per la majoria de les altres coses que funcionen fatal i cada vegada pitjor ( assumptes econòmics, socials, etc).

I com deia la setmana passada, el canvi l’entenem de manera mot diferent els que ens diem forces “ del canvi”. Opino que la situació espanyola es tan extremament negativa que s’ imposa la necessitat del canvi en profunditat, enfront dels altres canvis, majorment de maquillatge .

En això estem “En Comú Podem” a Catalunya, “Compromís” al País Valencià, “En Marea” a Galícia i la coalició entre Podemos i IU a la resta d’ Espanya.

PER QUÈ NO HA ESTAT POSSIBLE UN GOVERN DE CANVI A ESPANYA?

 A Espanya, no ha estat possible un govern de canvi perquè aquest concepte ha estat entès de manera molt diferent pels uns i pels altres. Intentaré explicar-me.

Per al PSOE, el canvi era fer fora el PP i Rajoy i reformar alguns aspectes institucionals, de funcionament i socials però sense entrar en el gruix de les qüestions econòmiques.

Per a Ciudadanos, el canvi era fer fora Rajoy, tot acceptant d’ anar juntsa amb el PP amb algun altre President al davant, i maquillant alguns aspectes institucionals i de funcionament , però sense tocar tampoc res substancial dels temes econòmics ni socials.

En el bloc d’esquerres ( Podemos, En Comú Podem, En Marea, Izquierda Unida, Compromís), hem estès aquest concepte de canvi basant-nos sobretot en que les qüestions econòmiques havien de donar un tomb per assegurar el benestar de les classes populars i més afectades per la crisi.

I en això els altres no hi han volgut entrar.

La cosa important no era , per tant, fer fora el PP ( que també) , sinó instaurar un sistema econòmic diferent al que ens marca la Troyca, la UE, el PP i , en general, els grups i classes més conservadores a Europa, a Espanya i a Catalunya.

Un canvi econòmic, social i laboral que inclouria , entre altres , els següents temes:

• Auditoria el deute públic escandalós que s’ ha bastit a base de préstecs molts d’ells segurament il·legítims.
• Posició crítica davant les polítiques d’austeritat dictades per la UE que afecten la vida de les persones.
• Reforma fiscal perquè paguin més els que tenen més.
• Persecució decidida del frau fiscal i dels paradisos fiscals dels rics i grans empreses i bancs.
• Creació d’ una banca pública sense ànim de lucre per assegurar el finançament de les empreses i de les famílies.
• Derogació de les reformes laborals i retorn dels drets dels treballadors suprimits.
• Augment del sou mínim interprofessionals fins als 1000€ al llarg de la legislatura.
• Inversions pal·liatives en serveis públics : sanitat, educació, pensions i dependència. I un fort augment de les futures inversions en els pressupostos anuals.
• Protecció fiscal i mesures de promoció de les Pimes i els autònoms.
• Assegurar el dret a la vivenda de tots els ciutadans.
• Política decidida en favor de les energies alternatives i control dels abusos de les grans empreses energètiques.
• Revisió dels protocols de les construccions i obres de caràcter públic per evitar els abusos de les grans constructores.
• Retorn dels diners prestats a la banca ara que ja guanyen milers de milions.
• Supressió per llei de les “ portes giratòries” que permeten els polítics forrar-se després de la seva funció pública.
• Mesures de control i legislatives de tota mena per evitar corrupcions i abusos i castigar efectivament els culpables. A més de retornar els diners robats per llei i actuació judicial i policial.
• Reconeixement de l’estat espanyol com un estat plurinacional amb inclusió de referèndums de les nacions que l’integren.

Sense ser exhaustiva, aquesta llista de mesures i intencions a les què el bloc d’esquerres no hem volgut renunciar, no ha estat acceptada per la resta de partits “ del canvi” que han entès aquest concepte de manera molt diferent, i molt mes restrictiva. Era, per tant, el canvi superficial enfront del canvi en profunditat.

I senzillament , no ens hem posat d’acord.

No vull titllar els uns i els altres de ser partits més o menys de dretes o menys d’esquerres o de buscar culpables o responsables. Senzillament, els que ens podíem entendre que som el PSOE i el bloc d ‘esquerres estem molt lluny, i tenim a veure molt poc, més enllà que els noms que en teoria ens aixopluguen sota el paraigües de “partits d‘esquerra”. S’ha constatat a la fi que si rasquem una mica, el fons dels uns i dels altres té molt poc a veure i que som molt i molt diferents.