LA RAÓ DE LES MAJORIES

Com que els votants sempre tenen raó, he de confessar que jo anava totalment equivocat i no m’havia adonat de la veritat , aquesta veritat establerta per la majoria ( que sempre té raó, repeteixo). I és que la saviesa popular ha establert com a certes, entre altres, aquestes veritats:

-A Espanya, el PP haestat la víctima delscorruptes i el partit que ha sabut reaccionar més i millor contra la corrupció i els que s’han endut els diners de tothom.

-El cas dels  ERE d’ Andalusia ha estat un muntatge contra el PSOE en què s’ hi ha involucrat de forma totalment injusta dos presidents de la Junta.

- L’ obligació de qualsevol ministre de l’Interior és , per suposat, tractar d’incriminar en  delictes per mitjà de proves “presumptament”  falses elsrivals polítics perquè són “ els dolents” , a més,  allò que és realment escandalós ésque hagin gravat les converses en el seu propi despatx. I si es tractad ‘anar contra el procés independentista , encara millor.

- Les reformes laborals han permès crear milions de llocs de treball que , encara que precaris, valen més que no pas res.- L’ atur segueix essent molt alt, però això no és culpa el PP , sinó de Zapatero i el PP l ‘està reduint.

- Els sous són baixets, però això és temporal, ja que ben aviat augmentaran quan l’economia es  recuperi  precisament  gràcies a aquest sous tan baixos i si les empreses van bé, també hi anirà el treballador.

- Espanya s’ha salvat del rescat global gràcies al PP, i els bancs, clar, no han estat rescatats, sinó que s’han salvat solament els dipòsitsdels espanyols.

.-L’economia s’està recuperant amb molts bons indicadors macroeconòmics que, encara que solament beneficiïn lesempreses i els rics, ben aviat es començarà a notar entre les classes mitjanes i les populars.

Diem mentidaelsque assegurem que s ‘han retallat la sanitat, l ‘educació, ladependència, les beques, les pensions, etc. Al contrari, el PP ha aconseguit preservar l ‘estat del benestar d ‘una maneramolt positiva.

-Es veritat que els rics cada vegada són més rics i els pobres cada vegada son més pobres, però això té una part molt positiva perquè cada vegada són més els rics que paguen impostos.

- I voler retornar a les seves famílies els morts assassinats a la guerra civil i enterrats a les voreres de manera descontrolada és una cosa del passat i de rancuniososque l’ únicque volem es reobrir les ferides que ja estan tancades

Confesso, en fi, que anava molt i molt equivocat i que , com quela majoria té la raó, la gent és sàvia i el votant ja sap prou bé el quees fa i el que li convé, he de concloure que jo no la tinc pas la raó, ni l’he tinguda mai.

De manera ques’imposaretirar-se a les casernes d ‘hivern o al racó dels babaus a reflexionar sobre els meus errors, i com n’ és de positiva la saviesa popular, i definitiu  l ‘esplendor de les majories. Isobre la ignorància els rancuniosos que ens obstinem en no veure la realitat tal com és.

SOBRE EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ

Hi ha  alguns punts relatius al procés d’autodeterminació de Catalunya que voldria comentar, sobretot de resultes dels retrets i atacs que se’ns fan des de les files independentistes que defensen un trencament amb la legalitat establerta i una desconnexió de l ‘estat.

1-      Voldria que quedés ben clar ja d’ una vegada que “En Comú Podem” NO som independentistes, malgrat l’existència d’un manifest independentista on alguns dels company  i companyes se’n consideren obertament. A En Comú Podem hi ha de tot ( independentistes, federalistes, fins i tot autonomistes) i ens uneix un comú denominador del dret  decidir i dret d’ autodeterminació.

2-      Proposem una consulta pactada amb l’estat o referèndum a l ‘escocesa, cosa que creiem que es molt difícil, però no impossible, perquè sembla que hi ha articles constitucionals que ho permetrien. Els entrebancs que les institucions de l’estat ens posaran es poden anar salvant per mitjà d’aliances polítiques. Pel que fa als tribunals com el Constitucional,  poden anar variant en les seus components de manera que futurs constitucionals han d’entendre que el poble de Catalunya vol anar a les urnes per poder decidir el seu futur i que, par tant, les interpretacions que es puguin donar  als articles no tenen per què ser negatives a aquest dret.

3-      Aquesta via reconec que és difícil, però l’ alternativa de la desconnexió i de “ tirar pel dret” crec que és impossible perquè els entrebancs aquí ja són molt pitjors. Aquesta via no té el suport de la majoria dels catalans i els suports internacionals són molt minsos, de manera que  les possibilitats de reconeixement són nul·les i de trencament dolorós de la societat catalana són força alts. Parlant clar, des del meu punt de vista, una veritable eixalabrada.

4-      La nostra posició és clara i gens ambigua, contràriament al que diuen els nostres rivals. Es tan respectable o més que les de la resta i no tenim d’estar sempre donant explicacions per res. Més aviat trobo que qui hauria de clarificar coses són aquells que ens han dut a un carreró sense sortida en un procés de 18 mesos per a aconseguir la independència que està fent aigües per tot arreu.

5-      Per aconseguir els nostres objectius, comptem amb la complicitat de forces politiques molt significatives a tota Espanya i a Europa, complicitat que hem d’anar eixamplant fins  fer possible que puguem expressar-nos. Potser fins i tot podrem arribar a guanyar les properes eleccions espanyoles, de manera que si això es produís,  els protagonistes de tot l ‘assumpte serien ben diferents i les voluntats també.

6-      Proposem un esta plurinacional en què es reconeguin les diferents nacions que conformen l’estat i el dret que tenen a decidir el seu futur. Amb nosaltres  al govern espanyol, el pas cap a aquest reconeixement ja seria immens i es podria avançar moltíssim cap al dret d’ autodeterminació dels pobles de l ‘estat.

7-      Trobo que massa sovint, aclaparats pels atacs que ens han arribat de tot arreu dels àmbits independentistes, hem estat massa a la defensiva com si tinguéssim alguna cosa a amagar o com si ens haguéssim e justificar per mantenir les posicions que mantenim. Jo , per la meva part, he procurat sempre sortir al pas allà on he pogut explicant què penso i la posició del meu grup , però també rebutjant els poca soltes que sovint han estat utilitzant paraules molt gruixudes i tal vegada ofensives.

8-      Reitero, doncs, el meu orgull de ser on sóc, de pertànyer a un grup que està fent de la regeneració democràtica , dels drets socials i del dret d’autodeterminació els seus principis bàsics, basats en els valors de solidaritat i fraternitat per aconseguir una societat més justa i igualitària.

QUÈ ÉS I ON S’EMMARCA “ EN COMÚ PODEM”

“En Comú Podem” és la confluència política catalana de multitud de grups, partits,  moviments i persones que hem reaccionat contra les retallades de drets dels ciutadans i augment dels privilegis dels poderosos, fenòmens predominants en la nostra societat. Hi ha a “En Comú Podem”, partits organitzats, grups municipals independents als governs o a l’oposició, moviments socials i de resistència, i individus de tota mena  amb el denominador comú de voler aturar l’abús dels rics i canviar les tendències socials i polítiques en favor de la gent.

Però, “En Comú Podem” no estem sols ni actuem de forma aïllada. En aquesta tempesta reaccionària que es va iniciar al món a partir dels anys 80, en què s’han anat imposant els interessos del poderosos a costa dels drets dels treballadors i de la gent senzilla, s’han organitzat arreu grans i poderosos moviments de resistència popular. Efectivament, des de partits que han arribat als governs de Portugal o Grècia, fins a confluències de tota mena que ens presentem a les eleccions espanyoles amb molt bones perspectives, passant pels grups d’esquerres  i ecologistes al parlament europeu i als parlaments de molts països. I també conglomerats de resistència  per exemple en oposició a la reforma laborals socialista a França.

Els tentacles de les grans corporacions armamentistes, energètiques, bancàries i financeres internacionals estan actuant de forma ininterrompuda per anar reduint al seu domini tot allò que els  és aliè o contrari. Els interessos geopolítics i econòmics han arrasat la major part dels països de l’ Orient Mitjà que han passat d’una certa estabilitat en dècades anteriors a ser un escenari de milers i milers de morts innocents i a diari per causes atribuïbles en gran part a l’acció occidental. El domini de tota Amèrica ja fa fins i tot segles que dura, si ha convingut amb implantació de nombroses dictadures propiciades pels EEUU i on, esporàdicament, alguns països s’escapen com poden de les urpes americanes i intenten iniciar i desenvolupar les seves pròpies polítiques autònomes i  populars. 

La novetat és que ara toca sotmetre Europa. Efectivament, en aquest continent , ens estàvem escapolint de manera graciosa del domini dels senyors de la guerra i de la fam, amb allò que vam iniciar als anys 60 i que anomenem “ estat social del benestar” i que ha consistit en procurar que tothom pugui tenir els mínims necessaris per viure de manera digna, amb sobretot uns serveis socials en sanitat, educació jubilacions, dependència i atur.

Le “ revolució” conservadora ens ha arribat doncs, i aprofitant la gran crisi financera ocasionada pel descontrol del mateix sistema, com que s’ havia de reconstruir allò que ells mateixos havien destruït, el resultat està essent i serà, si no ho evitem, un desmantellament total de les nostres societats de característiques socials, i la implantació d’allò que els americans consideren el millor, es a dir, “ la llei de la selva” o el salvi’s qui pugui, però sobretot qui tingui diners i poder.

A no ser que els ho impedim a través de la resistència popular organitzada. I en això estem “En Comú Podem” i tants d’altres. Molts hem entès que s’ha de treballar des de la base, des dels pobles i els ajuntaments, però també als carrers i a les empreses i moviments de resistència obrera en aquelles empreses que volen tancar sense motius  de pèrdues econòmiques que ho justifiquin. O a través d’ impedir desnonaments o retallades dels serveis públics. Però també a través de governs autonòmics o nacionals i les seves aliances per imposar a la UE una altra manera de desenvolupar l’economia per salvar les persones i no pas ni els bancs ni les grans corporacions. I també a través d’iniciatives d ‘economia alternativa, solidària,  social, cooperativa, ecològica, d’ajuda a la gent; de la banca ètica i  societats energètiques cooperatives sense ànims de lucre, ONGs, fundacions socials, etc.

En fi, jo mateix i “Comú de Tàrrega” ens sentim molt orgullosos de formar part d’aquest col·lectiu de resistència popular, i ens sentim solidaris amb tothom  qui lluita pel benestar, la llibertat i la justícia social i copartícips de les seves accions.

Joan Fornsubirà

LA MONARQUIA ESPANYOLA, UNA INSTITUCIÓ NOCIVA I PERNICIOSA PER AL POBLE ESPANYOL (II)

Fins i tot l’aspecte més positiu que podria oferir el rei Joan Carles  com es el fet que va obrir la porta a la democràcia actual, s’ha vist molt enterbolit  pel cop d’estat del 23F, amb la seva segura participació fins que se li va escapar de les mans i va haver de recular.

I res més. Des d’aleshores, s’ha dedicat a viure bé , rodejat de luxes i aduladors i a forjar-se una fortuna que es calcula ara mateix en un 1800 milions d’euros a base de comissions del petroli dels països àrabs més sagnants, com Aràbia Saudita. I en això ha estat un digne fill i net, tot seguint  l’estela dels seus avantpassats, el seu avi amb un fortuna calculada en 85 milions de pessetes quan va haver de marxar d’Espanya l any 1935 a base també de comissions d’ obres públiques com el metro de Madrid, o del seu pare amb una fortuna calculada en uns 1000 milions de pessetes quan va morir, que , segons les males llengües ,  en part va obtenir de vendes fraudulentes de béns de l'estat. Com podeu veure tota una vida de “sacrificis” (entre cometes) dedicada als seus súbdits.

I no sembla que l’actual tingui cap intenció de canviar res. Col·locat en la punta de la piràmide dels poderosos, va vivint rodejat de luxes, sense cap tasca contínua que justifiqui  ni el seu sou i els de la seva família, rodejat dels  amigatxos  “ compi yogui”, alguns d’ ells acusats en casos de corrupció, i  fins i tot amb part de la seva pròpia família  acusats ells mateixos de corrupció com es el cas del cunyat i germana.

I el que és encara més greu, sense cap mena d’empatia pels que més ho necessiten i ho passen pitjor. Sempre els he vist , tant a ell com al seu pare, rodejat de banquers, d’autoritats, d’empresaris, de polítics , com a màxim dels dirigents sindicals, però mai al costat, per exemple, dels desnonats o dels estafats per la banca o dels dependents o dels aturats de llarga durada a qui, potser, podria donar el seu suport , si més no moral. Confonen , segur que interessadament ( o potser simplement no hi han pensat) el que ha de ser una actitud neutral en el joc polític amb un absentisme culpable en les qüestions socials, sobre les quals no hi ha cap norma ni  cap llei que els impedeixi poder dir alguna cosa en favor dels necessitats. Però  a qui li importen els pobres que cada vegada són més, a partir de certs nivells de luxes i esports d’elit? De manera que, a sobre d’ indignes, es mostren com el que són en realitat,  uns grans elitistes, aquests també de llarga durada.

És  també per tot això i altres coses que em deixo per no allargar-me gaire, que votarem la moció.

Per acabar, vull dir que si bé l’ autonomia que ens cal és la de Portugal, també la monarquia que ens cal és la de Portugal. En aquest país germà els van fer fora i de manera definitiva ben prompte. En això, Espanya també es diferent.  Dues vegades que han hagut de fugir per cames, els poderosos han fet que retornin al cap d’uns anys,  si ha calgut passant el país a sang i foc. Aquells poderosos a qui ara deuen agraïment etern i a qui afavoreixen sense atur.

És per tot això també que votarem a favor de la moció.

LA MONARQUIA ESPANYOLA, UNA INSTITUCIÓ NOCIVA I PERNICIOSA PER AL POBLE ESPANYOL (I)

Al passat Ple de la ciutat de Tàrrega, vam votar a favor de declarar persona no grata al rei espanyol i a la seva família

A la moció que parla sobretot del domini de l ‘estat sobre el poble català i de la impossibilitat que se’ns permeti exercir el dret d ‘autodeterminació, vam voler afegir tota una colla d’altres raons per afermar encara més la nostra postura de rebuig total a la institució, a la família reial i a la persona del rei. I aquest fou l ‘escrit que vam llegir.

“Considerem la monarquia espanyola una institució secular perniciosa i nociva per als interessos de la majoria del poble espanyol, i causant de la majoria de fets que ens han d’avergonyir com a persones humanitàries i partidaris de la justícia social i del ple desenvolupament de la democràcia.

Si ens remuntéssim en els segles més allunyats, hi trobaríem una conquesta d’ Amèrica que suposà l extermini de milions d ‘indígenes i centenars de pobles precolombins. Però també ens trobaríem amb les reaccions sempre contràries als aires modernitzadors que ens anaven arribant d’ Europa com són els casos de la Reforma o la Il·lustració.

Però centrem-nos en els segles recents. En el XIX la monarquia ha estat promovent o donant suport a multitud de cops d ‘estat,  guerres civils i guerres colonials a Cuba a Filipines al Marroc on anaven a morir el pobres desgraciats per defensar els negocis del rics. Sempre ha estat al costat i en consonància amb les classes dominants , militars , església, banquers , empresaris, terratinents  i rendistes de tota mena. I tot això en una Espanya de molt baix nivell democràtic regit políticament per cacics dedicats a falsejar les urnes.

Ja en el segle XX, després de la primera dictadura, es va proclamar la II República, però  un cop feixista, una guerra civil horrorosa i una altra dictadura criminal de gairebé 40 anys vénen a retornar l’ordre natural de les coses en aquest desgraciat país de països que anomenem Espanya. L’ordre del domini dels poderosos amb tot el suport del monàrquics, malgrat que no van accedir al poder de nou fins al 1975.

Es en aquest sentit que volia retre homenatge a la República i als seus valors en la moció que vaig presentar el mes passat i reconèixer que va ser l ‘intent més seriós de modernització i de reversió  de les dinàmiques  opressives tradicionals de l ‘estat espanyol. Però , malauradament no va tenir prou èxit.

Una nova democràcia semblava nàixer amb uns fonaments bastant diferents que no pas la que havia hagut durant el XIX i primera meitat del XX. I segurament molts aspectes no aguantarien la comparació. No obstant, allò que no ha canviat és l actitud dels reis i de llurs famílies en relació tant al desig d’autodeterminació de Catalunya, com en la resta de qüestions.

DESPESES ELECTORALS: QUI MENYS GASTA, MÉS GUANYA

Parlant amb un amic, estava molt enfadat pel cost de les campanyes electorals, i de com de nou les circumstàncies ens aboquen a una nova campanya que potser ens costarà uns 140 milions. Em deia ell que això és un abús dels “ polítics”, i arribava a la conclusió que “ tots són iguals”, la qual cosa a mi m’ encén, en considerar  que aquesta mena de raonaments acrítics  són els que convenen als poderosos, en el sentit que , si no hi ha ciutadans conscients políticament, tampoc perillaran els seus abundants privilegis.

Li deia que  segurament alguns li devien inspirar més confiança que els altres, i que no tots gasten per un igual en les campanyes. I que hauria d’informar-se més i millor, i detectar els que han apostat de ja fa temps per unes polítiques de despeses austeres en campanya i fora de campanya.

Jo a les darreres municipals, ja vaig denunciar el que em semblaven unes despeses desmesurades de la major part dels grups municipals que ens vam presentar a Tàrrega i així ho vaig fer palès en alguns debats i escrits, no sé si amb gaire èxit.

Però, com que no desespero i la meva moral es sempre positiva, torno a creure que aquest aspecte de l’acció dels partits pot ser un element molt substancial a l’hora de decidir el vot de a nostra ciutadania. Per tant, i de cara a una millor informació, passo a referir les despeses declarades dels diferents grups en les últimes eleccions a Catalunya i a Espanya.

Úlltimes autonòmiques catalanes

Junts pel sí ( CDC- ERC): 3,7 milions; PP: 2.5 milions; PSC: 1,6 milions; Ciutadans: 900.000; Unió: 800.000; Catalunya sí que es pot (CSQP): 450.000; CUP: 400.000. Dels quals, en els casos de CSQP i de CUP provinents de microcèdits dels afiliats i recursos propis. La resta, provinents de recursos de l’ Estat i crèdits bancaris.

Últimes generals espanyoles

PP: 12 milions; PSOE: 9 milions; Ciudadanos: 4 milions; Podemos junt amb totes les confluències: 3,6 milions; IU: 2,5 milions. Dels quals,  solament en el cas de Podemos i confluències no vam recórrer a crèdits bancaris.

És possible que en aquesta nova ocasió del mes que ve, les despeses es redueixin una mica, però no pas gaire. Han fet tota mena de reunions per acordar una reducció de despesa electoral però no s’ han posat d’acord. I em consta que han estat els partits grans  els qui han posat  pegues en , per exemple, enviar un sol “ mailing” ( informació a les cases de la gent) amb totes les paperetes.

En fi, es veu que qui té la paella pel mànec i tots els avantatges econòmics es resisteix a deixar-los anar ni que sigui una mica. No obstant, començo a creure que ja està arribant el dia que tota aquesta despesa exagerada i irracional comença  ja a ser perjudicial per a aquells que encara estan convençuts de les bondats del bombardeig propagandístic.

Només cal tenir en compte un fenomen ben significatiu: a les últimes eleccions generals, En Comú Podem  vam guanyar  a Catalunya , sense “ mailing”  a les cases i amb el  pressupost més baix dels grups que ens presentàvem.

Joan Fornsubirà

Regidor Comú de Tàrrega

EL COMU DE TÀRREGA I EL 15 M

Ahir es va commemorar el cinquè aniversari de l’esclat dels moviments populars coneguts com el 15M. Efectivament, milers de persones , majorment gent jove, van sortir al carrer i van acampar a les places catalanes i espanyoles ben farta de com s’estava desenvolupant el sistema polític i econòmic del país. Un sistema marcat pel bipartidisme esteril i per la precarietat laboral i empobriment de les classes mitjanes.

Molts de nosaltres, militants des de feia molts i molts anys en partits d’esquerra, ens hi vam afegir amb entusiasme, reconeixent en aquest gran moviment allò que havíem buscat durant tants anys, i que dissortadament no havíem aconseguit amb les nostre soles forces. Val a dir que  en un principi vam rebre rebuig per part dels més “ oxigenats” com ara es diu, és a dir, dels més radicalment iconoclastes tendents a trencar amb tot i amb tots aquells qui vinguéssim del passat. Una tal injusta situació s’ha anat equilibrant, tot donant com a conseqüència, d’ una banda el sorgiment de moviments polítics que han tingut més o menys sort, i de l’altra la integració en els nous moviments polítics d’aquelles forces que havíem fet el que havíem pogut per aconseguir el canvi que es pretenia al llarg dels últims 30 anys.

Hi ha , doncs, un moment en què els més conspicus representats del moviment entenen que si no hi ha organització, mai hi podrà haver el canvi que es pretenia. I d’aquí sorgeixen, a més de molts moviments de lluita social, com per exemple contra els desnonaments o en defensa dels estafats per les preferents bancàries, alguns nous grups i partit polítics organitzats des de la base amb la participació de la gent.

Alguns han tingut més recorregut que altres. Així com el Procés Constituent dirigit per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades ha quedat més o menys dissolt per les circumstàncies, altres com Podem/Podemos ha tingut molta més importància fins al punt d’ erigir-se en l’eix vertebrador de la majoria dels moviments del canvi polític real.

I a patir d’aleshores , n’han passat moltes de coses. S’han construït les confluències o Comuns que han permès guanyar ciutats com Barcelona, Madrid, Santiago, Cadis, València, Saragossa i moltes altres  molt importants de Catalunya i d’ Espanya; hem estat elegits milers de regidors als ajuntaments d’arreu per treballar pel canvi real; hem guanyat les eleccions generals a Catalunya i estem en disposició de poder guanyar aquestes properes a tota Espanya.

Ha passat  també que alguns dels partits tradicionals de l’ esquerra ja hem estat reconeguts com a part del canvi i perfectament integrats com a aliats, dins de les confluències o com a part de coalicions. Es el cas d’ ICV, EUIA o darrerament IU a tota Espanya. Altres grups de l ‘esquerra transformadora com CUP o Chunta aragonesista, vam més per lliure, cosa perfectament legítima, encara que opino que és una llàstima que no s’hagin integrat en la somiada unió de l ‘esquerra que s’està donant, a Catalunya i a tot l ‘estat.

Jo, ben modestament, em sento part de tota aquesta onada de canvi, i si alguna cosa he d’aportar al conjunt, serà algunes accions que sobretot posin de manifest amb fermesa aquesta manera diferent de fer les coses a la ciutat de Tàrrega.

Entre  altres coses, em penso que l’aposta que hem fet de sortir al carrer cada setmana una hora els dissabtes al matí de forma itinerant pels barris i llocs de la ciutat penso que encaixa perfectament amb aquesta nova manera de fer política més propera a la ciutadania que  pretenem jo personalment i en conjunt tots els que ens vam mobilitzar el 15 M